Recomendaciones

Ja és habitual que cada any La Roda ens sorprengui amb un nou espectacle. Amb la seva essència, amb la seva manera de fer, amb la seva proximitat… Ara feia cinc anys que no ens delectava amb una collita pròpia. I quina millor manera de fer-ho que en plena celebració de Tot Sants. La Roda ens té acostumats al fet que en cada espectacle que estrenen es parlin de valors i sentiments. I fer-ho d’una manera ben clara per tal que el missatge arribi als seus espectadors preferits: els nens. «El Joan sense por i la casa encantada» no és menys i ens parla de la por, la valentia, l’experiència i la unitat familiar. El nou espectacle de La Roda […]

La Roda Produccions porta En Joan sense por i la casa encantada al SAT (Sant Andreu Teatre). Es tracta d’un espectacle musical dirigit per Dani Cherta inspirat en alguns clàssics de Broadway com Rocky Horror Picture Show, La Família Addams i Beetlejuice, però adaptat al públic familiar i amb un context més actual. Amb música de Keco Pujol i direcció musical de Manel Garcia. Funky, rock, rap, reguetton… són alguns dels estils que escoltarem al llarg del musical. L’escenografia de Guillem Martí és realment espectacular i guarda un munt de sorpreses. El vestuari d’Antonio Harillo està confeccionat amb robes vistoses, de colors vius, llampants i cridaners; els dissenys són espectaculars tal com és habitual en totes les seves produccions. Les […]

«Golfus de Roma» et fa reconciliar amb la vida. En un temps en què els musicals, a Barcelona, sembla que només poden ser musicals si es fan en castellà, «Golfus de Roma» avança per l’esquerra amb embranzida i amb excel·lència. Des que s’entra al teatre, des del mateix vestíbul, comença el viatge a la ficció. Uns pallassos divertits t’acompanyen i et fan passar aquells minuts tedis d’abans de començar la funció. L’espectacle de les cadires inicial no és nou (el mestre Tortell Poltrona hi té el cum laude) però no per això deixa de ser atractiu. I tot seguit comença l’obra, en què la majoria d’actors toquen un instrument musical. I aquesta última frase la repeteixo: els actors toquen instruments, […]

«Els homes són de Mart i les dones, de Venus» torna als escenaris per novena temporada, i podríem dir que el text no ha suportat bé el pas del temps. L’anarquia relacional actual i sobretot la fi de l’exclusivitat de les parelles heteropatriarcals fan que el text grinyoli. També ho fan alguns tòpics, com ara que els homes són competitius, i elles, més sentimentals. Ara bé, cal dir que els tòpics són expressats d’aquesta manera, com a tòpics, i que es parla de forma genèrica, i que aquestes dues condicions són clares des del principi de l’obra. Per continuar, i per salvar el text, hi ha moments de lucidesa extrema, sobretot quan la teoria s’exemplifica, i es declama amb accents […]

Paraíso perdido d’Helena Tornero, a partir del poema de John Milton, és un homenatge a la bellesa de les paraules de Milton des de la mirada contemporània que és, també, un tribut a l’ofici de comediant, tants cops demonitzat per la seva capacitat de transgressió. Tal com indica el programa, Paraiso perdido s’ha realitzat a partir del poema de John Milton. Ens parla de la caigudad de Satanàs i de l’home. És una adaptació realitzada per Helena Tornero per al teatre, i una de les obres que de moment més m’han fet pensar i reflexionar a la sortida del teatre dels últims anys. Vaig assistir a l’estrena o es palpava que la gent tenia ganes de veure-la, a veure si […]

En 1667 el poeta inglés John Milton escribió el que sería su poema más memorable, Paraíso perdido. Más de 10.000 versos blancos, o sin rima, en el que se hablaba de Adán y Eva, pero sobre todo de Dios y el Diablo. Una reflexión sobre la creación y los caminos de Dios que generó un fuerte debate y que influenció más adelante tanto a los ilustrados alemanes como a muchos escritores y pensadores del romanticismo europeo. Ahora Helena Tornero lo ha adaptado por el teatro, en uno de aquellos ejercicios imposibles que vemos de vez en cuando en el teatro actual. El comienzo se hace pesado y evidencia la naturaleza del texto original, que no está pensado para ser dramatizado. […]

La vida amorosa y las relaciones no son fáciles, eso es un hecho. Hay veces que por querer dar un poco de vida a estas se plantean nuevas experiencias, pero pensar que estas propuestas lo facilitarán todo, es estar muy equivocado/a. Mireia y Roger son pareja y viven juntos desde hace unos cuantos años. La noche de fin de año, ella hace una lista de todos los objetivos que ha alcanzado en estos meses y se da cuenta que hay una cosa que no se ha movido, que está estancada y ya no lo hace feliz: su relación. En cambio, Roger, optimista como él solo, cree que todo ha mejorado en los últimos 12 meses. Con el año nuevo ella […]

Israel Solà, director escènic de La Calòrica, debuta per primera vegada com a dramaturg i director a Austràlia, una comèdia tendra i divertida que parla de la família. La idea del text va sorgir a partir d’una vivència personal, i del debat que es va generar al seu entorn. Austràlia és la història de tres dones que s’han d’enfrontar al dilema de tenir fills o no, i al que tot això comporta. És una història que ens parla de la família, dels seus lligams, emocions i necessitats a través de la maternitat. En un espai escènic pràcticament buit, la paraula i la imaginació dels espectadors és tot el necessari per entrar de ple en aquest relat. Les protagonistes d’aquesta història […]

Vaig anar a veure Autónomos, el musical fa cinc anys, quan la sala Golem’s era l’Almeria Teatre. Érem una bona colla i ens ho vam passar superbé; la majoria autònoms, així que ja us podeu imaginar quin far de riure que ens vam fer. L’Alex Martínez Vidal i l‘Andreu Rami creadors, guionistes i intèrprets d’aquesta comèdia musical són uns autèntics cracs, el seu sentit de l’humor és agut, fresc, enginyós. Amb ells, al piano, el músic Joan Berenguer; un altre crac de l’humor i compositor dels números musicals d’aquest musical. La setmana passada hi vaig tornar amb la meva parella. Tenia ganes de riure i passar-m’ho bé. I vam riure, i ens ho vam passar superbé! Tot i que bàsicament […]

Vaig decidir d’anar a veure aquest muntatge després d’assistir a l’acte programat per la Fundació Romea (La figura del maligne a Milton i Molière), on l’Andrés Lima i en Sergi Belbel explicaven les claus de la dramatúrgia de Molière i de l’obra poètica de Milton, i com la fascinació per la figura del Maligne en tots dos autors pot ser rellegida en clau actual. Va ser quan l’actriu Cristina Plazas va llegir i interpretar alguns fragments del Paraíso perdido de John Milton, en versió d’Helena Tornero que vaig decidir de no perdrem per res del món aquesta obra. La veritat ha estat tot un encert, Paraíso Perdido és un gran espectacle en tots els sentits. L’adaptació dramatúrgica de l’Helena Tornero, […]

Érem tres germanes, dirigit per Raimon Molins, és un muntatge delicat que cuida els detalls amb les melodies de piano en directe, amb l’espectacular maqueta de la casa familiar dels Prózorov, amb els plans de vídeo i projeccions de fons i, sens dubte, amb les interpretacions d’Anna Roy, Júlia Genís i Ona Borràs, acompanyades en segon terme per Carles Roig, que fa també d’operador de càmera. José Sanchis Sinisterraes signa una adaptació del clàssic d’Anton Txékhov en què les famoses germanes russes, aquesta vegada soles dalt de l’escenari, s’enfronten a tot allò que enyoren, que temen i que desitgen en poc més de seixanta minuts. L’espectador pateix amb elles com les renúncies, que es fan inevitables a mesura que evoluciona […]

Una casa familiar en una población marcada por un asentamiento de militares, que vienen y van. Hay vida porqué hay movimiento, pero pronto todo esto quedará quieto para siempre jamás. Olga, Irina y Maixa son tres hermanas que después de la muerte de su padre se han hecho cargo de la casa y también de atender a los invitados en cada celebración hecha tradición. A su alrededor reaparecen amigos, oficiales y personas no muy bienvenidas. Las tres tienen anhelos que saben son muy difíciles que se cumplan. Olga desea encontrar un marido y tener su propia familia; Irina no puede esperar la hora de volver a Moscú y reencontrarse con su niñez, cuando era feliz; y Maixa apática con su […]

Hi ha maneres i maneres d’explicar una història. El repte és fer-ho d’una manera diferent de la de sempre, captar l’atenció al públic i amb una actuació que sigui memorable. Això és el que fa «Paraíso perdido» dirigida per Andrés Lima, i més tractant-se de la trama més explicada de tota la història de la humanitat. Aquella història que ja saps el final. Aquella història que el text de «L’estel de Natzaret» ja explica, com molts altres textos. Però «Paraíso perdido» captiva i emociona, tant sentimental com audiovisualment. Veure com el teatre evoluciona i va un pas més enllà de la representació clàssica d’un text pot portar a una part del públic a sentir-lo lluny, però és llei de vida […]

Ara toca una proposta en el món de la copla, a través del musical “Ojos verdes“. No és la primera proposta de copla que he vist (veure cantar a Joan Vázquez és tota una meravella) i ja no tinc aquella primera associació amb una música passada de moda. Aquest cop vaig al Teatre Gaudí Ojos verdes és un viatge musical per la crònica d’Espanya a partir de la biografia de Miguel de Molina. Aquell que en el seu dia va donar a conèixer cançons tan memorables com “La bién pagá”, “Ojos verdes” o “El día que nací yo”, i que va haver de pagar un preu molt alt per exigir-se a sí mateix viure amb autenticitat. “Miguel de Molina, aquell […]

En 2006 La Barni teatre se inició como Compañía teatral con este montaje dedicado a Miguel de Molina. Durante estos 15 años ha creado cinco espectáculos “El projecte dels bojos, una utopía musical”, “Le llaman copla” “Tan bonica aquesta nit” i “La filla del mar”. Jo la vi entre el 2012 y el 2014 ya que la repusieron varias veces y giró por España. Dicen que la copla nació durante la Repúbica pero nosotras la hemos asociado al folklore franquista y algunos la han vivido con un cierto rechazo. Es por esto que agradezco a la Barni que esta vez me ha hecho vivir la copla de otra manera y con un regusto agradable de nostalgia. Desde entonces ha cambiado […]