Recomendaciones

Los espectadores barceloneses tenemos una nueva oportunidad de reencontrarnos con la narrativa poética de Alessandro Baricco. Esta vez se trata de Novecento, un cuento concebido para ser narrado en forma de monólogo y que nos llega de la mano de un Pep Jové que representa con pasión, credibilidad y buen oficio esta preciosa historia. El texto nos llega envuelto con una escenografía muy bien lograda y una sala de dimensiones reducidas que contribuyen a crear un clima de intimidad ideal para saborearlo. Novecento cuenta la vida de Danny Boodmann T. D. Lemon Novecento, un pianista que nació, vivió y murió en un transatlántico. Una historia que encanta y maravilla, hasta el punto que por instantes desearía que fuera real y […]

En temps on la pèrdua de drets essencials sembla que va en augment, així com la diferència (cada cop més ample) entre rics i pobres, textos com El policía de las ratas de Roberto Bolaño resulten més impactants i necessaris que mai. Adaptat i dirigit pel sempre inquiet Àlex Rigola, l’obra és un thriller addictiu, mòrbid i, per moments, esgarrifós, amb només dos actors omplint l’escena juntament al cadàver d’una enorme rata morta. La proposta, si bé s’acosta perillosament a la lectura dramatitzada, també demostra que el relat de Bolaño és prou sucós com per hipnotitzar al públic i transportar-lo psicològicament a les clavegueres de la nostra ànima. Andreu Benito i Joan Carreras donen veu i cos als diversos personatges […]

Baricco sempre ha inspirat força a la gent de teatre. Tot i que aquest Novecento està basat en un monòleg creat especialment per a escena, fa poc també es va adaptar al llenguatge teatral la novel·la Oceà, i ja fa uns anys Lluís Soler, Jordi Boixaderas i Marta Marco van fer una lectura dramatitzada de la seva particular versió de La Ilíada. És més, aquest monòleg que ens ocupa avui no és la primera vegada que es representa a casa nostra, ja que es va poder veure en una proposta del grup basc Tanttaka Teatroa i també a mans de l’actor Jordi Bosch. En aquesta ocasió tenim la oportunitat de veure un muntatge petit, íntim, fet amb pocs recursos i […]

Decía Rigola en el Kosmopolis del año pasado que Bolaño hace poesía cuando hace prosa. No le falta razón, los textos de Bolaño tienen una música especial, una forma de narrar hipnótica, un ritmo que te acompaña tiempo después de haberlos leído… Pero no es menos cierto que Àlex Rigola entiende al autor chileno y es capaz de dar vida a sus textos como si fueran propios. La gran maestría que mostró con su adaptación de 2666 regresa intacta en esta El policía de las ratas, en la que se acompaña de dos de sus actores fetiche, Joan Carreras y Andreu Benito, para rematar la faena y no dejar cabos sueltos. El resultado es un montaje emocionante, que te angustia […]

Goodbye Barcelona toca un tema interesante y emocionante de la historia reciente (la participación de las Brigadas Internacionales en la Guerra Civil española) con un enfoque original, más que nada porque nos llega de Gran Bretaña. Sin embargo, no podemos hablar de un musical especialmente espectacular o memorable. El montaje y las interpretaciones son correctas, el libreto también, pero a mí no consiguieron emocionarme. Un argumento demasiado previsible (incluso para un musical), unos personajes algo planos y una dirección poco arriesgada dan como resultado un montaje correcto, poco más. Aun así, como aficionada al género, celebro la presencia de musicales en la cartelera y, si vosotros también lo sois, pasaréis un buen rato. Más información (en catalán)

Poco más se le puede pedir a un cómico. En una entrevista leí a Carmona diciendo que si Louis C.K. hacía un espectáculo por año, él también debía unirse a ese ritmo creativo. Y así lo está haciendo, ‘YoSoy’ es el nuevo show de Álvaro Carmona, un cómico brutal con un estilo único. ¡Hacía tiempo que no me descojonaba tanto! Si buscas un monologuista este no es el caso, es algo distinto, un alud de humor que te pilla constantemente desprevenido y que viene acompañado de dibujos, canciones y la inconfundible personalidad de Álvaro.

Un aire de familia no decepciona gens ni mica però tampoc s’hi troba res inesperat.Una comèdia amb humor i relacions familiars ben representatives on tothom s’hi pot veure reflectit. Els actors molt correctes en els seus papers i l’escenografia senzilla però retratant els bars heredats d’una època just anterior d’una manera perfecte. Destacar els dos personatges que crec que val la pena anar a veure pel detall i la sinceritat com han estat tractats, tant pel director com per les actrius que els interpreten. El primer és l’actriu Maife Gil en la pell d’una mare de família patidora i protectora amb els de dins però una sogre i una dona temibles pels de fora i el sogon és l’Àgata Roca […]

Quan de petit veia els caçadors fent de les seves vora casa, el pare em deia que l’home era l’únic animal que matava pel plaer de matar. Per fer que les rates, que no maten rates, les acabin matant i sense motiu aparent, només cal humanitzar-les. Bolaño se’n surt prou bé i Rigola se’n aprofita. El text original està escrit en primera persona. La dramatúrgia intenta evitar que es converteixi en un monòleg i fa que algunes referències a tercers en el text original, acabin convertint-se en rèpliques. No sé si calia. Tot i així, no poden evitar (ni ho volen, per això posen micròfons davant dels actors) un protagonisme de la veu narrativa en detriment de l’acció, que és […]

«Barcelona» és, sens dubte, la personificació de l’alè del sofriment per una guerra que no acaba, Un viatge per les diferents actituds vitals per sobreviure als horribles fets. Dues protagonistes, Emma Vilarasau i Miriam Iscla, ballen literalment un tango d’alteritat: una, la Núria, el color blanc d’una fragilitat nascuda del conformisme; l’altra, Elena, el color vermell d’una sang que batega encara per lluitar. La força del vermell que intenta salvar el blanc. El so de les bombes que de sobte atura les converses. Tot això embolicat en una escenografia costumbrista i una música exquisida, fa que un es transporti en aquell moment i que visqui de prop els sentiments de cada un. És una tensió constant i un gaudir de […]

Una puesta en escena mínima pero claramente intencionada y efectiva para un gran texto. Àlex Rigola vuelve a traer al teatro una obra de Roberto Bolaño y apuesta para dejar todo el protagonismo a las palabras, el cual se traslada a las voces sobre el escenario. Una propuesta que nos obliga a ponernos en la incómodo piel de una rata, a sentir su mundo donde lo raro es lo normal, la fiebre es la salud, el veneno es la comida a través de sus ojos, de su gusto, de sus orejas, de su olfato, de su tacto… y por si algún espectador se despista en algún momento, una rata muerta de tamaño humano sobre el escenario blanco. Aun así la […]

Aquests Bolxevics han estat molt cridaners i haurien de saber que la Biblioteca té una acústica molt cabrona i els crits reboten per les pedres gòtiques de la sala en perjudici d’una audició fluida i còmoda. El text és molt fluix i els tres revolucionaris tancats en una església no ha sabut transmetre amb claredat el que volien expressar. Amb aquest material directora i actors poc hi ha pogut fer. El millor de la funció ha estat un cor que cantava a capella; no sé exactament que hi feien allà, però sonaven bé. La posada en escena bona.

El hombre de las máscaras en Barcelona, Felipe Cabezas, y el exquisitamente impresentable Pere Cabaret firman este divertimento, un viaje imposible para revivir algunos de los referentes de la literatura romántica y fantástica del siglo XIX. Por unos días Sala Fènix se transforma en una misteriosa nave con ambiente de cabaret decadente y festivo, tripulada por unos personajes de lo más extraños, con unas estética que podría ser salida del imaginario de Tim Burton y un repertorio de habilidades en artes escénicas admirable. Escenas de teatro gestual, de máscaras, de objetos… algunas realmente inspiradas, ligadas entre sí con escenas musicales a coro. Si buscas pasar un buen rato en clave de humor y, sobre todo, si buscas algo diferente… déjate […]

El text de Lluïsa Cunillé, guanyador en el seu moment del Premi Nacional de Literatura Dramàtica, actualitza personatges i situacions de les tragèdies clàssiques amb una delicadesa i una intel·ligència que només els grans autors saben transmetre als seus textos. Aquí tenim a Ulisses, un estranger perdut enmig d’un món que no para de créixer (es parla de construccions, de gratacels, d’autovies)… però que està absolutament destruït per dins. I tenim també a quatre dones que anirà trobant pel camí, unes dones que porten gravats a foc els estigmes de la tragedia: Electra, Fedra, Medea i Antígona. El text de Cunillé no és pas fàcil de pair, i la direcció de Paco Zarzoso opta per una immobilitat que pot arribar […]

L’enfrontament entre una manera idealitzada de viure i fer Teatre i l’altre mes «comercial» esclata davant nostre…. es veritat que la gent cada cop mes, va al Teatre a veure els actors que veu per la Tele ??? …. es veritat que l’argument tan se’ls hi dona ??? … El Teatre per sobreviure… te que, d’alguna manera prostituir-se ??? Es just que el teatre comercial (el que veu la majoria), ensorri economicament el Teatre de text ? Una Companyia catalana (Cia Sargantana), que lluita amb totes les seves forces per crear i produir el veritable Teatre, sense mitjans de promoció… únicament amb el treball ben fet i a l’espera de que funcioni el «boca orella» dels que han tingut la […]

Senalló, soll, fitorada, tudar, xulla, sagí, saïm, xueta, quartó, capolar, perxades, llobades, roïssos, rapar, sòtil, torcar, llenegar, xerec… Totes aquestes paraules les escoltareu a Acorar, aquesta perla que ha regalat Toni Gomila al món. Plantejat com un monòleg, reviu el ritual de la matança per repassar el microcosmos que conforma la societat mallorquina. Una societat on la condició d’insularitat feia que les coses canviessin molt a poc a poc i les tradicions imperessin en les relacions socials. Una societat on el ràpid progrés arengat pel turisme de masses ha fet evolucionar convulsament i amb no poques contradiccions. Bé, una mica com a tot arreu però a la mallorquina manera. Una interpretació convincent i sentida, una posada en escena sòbria i […]