Recomendaciones

No m’ha agradat, no…  M’ha enamorat, directament! Feia temps que no anava al teatre amb tantes ganes i això sovint genera el problema de superar les expectatives. El Rei Borni, l’obra de la que tothom parla maravelles no decep, és brillant. En arribar et sorprèn com la sala principal del BARTS s’ha convertit en un nou espai on l’escenari és al centre i el públic al voltant, amb una escenografia senzilla, elegant i neta i un aforament no superior a 400 persones. S’apaguen els llums i comença la màgia de fer-nos riure i plorar alhora, així comença l’experiència d’El Rei Borni. Una obra on el què i el com creen un matrimoni perfecte per explicar-nos una història totalment imprescindible. Felicitats a Marc Crehuet per escriure […]

Una de les propostes circenses del Grec que, si us l’he perdut, hi pot haver l’oportunitat de repescar. La companyia és fàcil que torni, si cal jutjar-ho per com hi hagut ocasió en edicions anteriors del Grec o del festival Trapezi. Més que de formes dadaistes (registre que s’adjudica sovint als membres de la companyia de circ francesa),  a propòsit de My! Laika potser caldria parlar més aviat de bogeria onírica, de gran metàfora visual del caos mental i social en què ens movem. Devastació pop amb música de guitarra elèctrica, l’estètica del seu Popcorne Machine (A domestic Apocalypse)  és d’apocalipsi neofuturista, però no el futurisme propi de cap realitat estilitzada i de disseny tipus Blade Runner, sinó el d’aparença […]

Nota ràpida. Si algú hi vol anar avui diumenge, endavant, que no s’ho pensi dues vegades. Confrontarem posicions. D’entrada, defenso l’actualitat d’un muntatge que corre el perill de veure’s vell tan sols per la temàtica i els referents musicals i sentimentals, com si per això mateix haguéssim de sentir caduques les conyes i la temàtica de Play it again, Sam, una pel·lícula de Herbert Ross que protagonitzava Woody Allent el 1972, aquí estrenada com a Sueños de un seductor i arribada en català al teatre de la mà de Ricard Reguant com a Torna-la a tocar, Sam l’any 1986. Què hi fa que als EUA la memòria sentimental d’Allen en aquell film arrelés en els anys quaranta i cinquanta, dins […]

El Rei Borni és una peça genial, una comèdia ben travada del principi al final i amb una posada en escena per part d’uns actors que dominen el gènere i broden el seus respectius papers. Marc Crehuet ens planteja aquesta història que porta al terreny íntim de la llar i de les relacions més pròximes el conflicte social en el qual es troba encallada la nostra societat. Per fer-ho asseu en una mateix taula un activista que li han buidat un ull i l’anti-avalots que n’és el responsable, les parelles dels quals són amigues d’infància amb ganes de reprendre de nou la relació passats els anys. No desvetllarem aquí el desenvolupament de la trama. Però assenyalarem que hi ha lloc […]

Si a una frase li veiem més la intenció literària que allò que vol dir, l’expressió queda grandiloqüent, inflada, pesa, i és poc dinàmica i efectiva en la mateixa mesura que li sobra greix i li falta múscul. Les formes de la literatura han de ser afilades per aprofundir en el fons en què s’enclaven: si la punta és roma, potser és que en tenim prou de jugar (com els nens amb fletxes de ventosa) i ens conformem que l’obra sigui una forma d’entreteniment per matar l’estona en lloc d’una forma d’enteniment per aprehendre la realitat i viure amb plenitud el temps. En aquest sentit, Fuegos té una tendència perillosa al tòpic de les grans frases, com quan al final […]

L’aparença vacil·lant d’alguns fragments de conversa o algunes exposicions orals dins els textos de l’austríac Thomas Bernhard és una maniobra de distracció. Com que per culpa dels clixés, dels pressupòsits, dels llocs comuns, no ens acabem d’entendre gaire bé i quotidianament allò de què parlem resta molt sovint inexplorat, la feina de l’escriptor consisteix precisament a parar una trampa molt més subtil a la perdiu de la veritat i fer com qui xiula: com qui malèvolament sembla que es distreu amb qualsevol rucada i se’n va per les branques en lloc de tirar pel dret. El primer pas per encertar-la una mica passa per aquest reconèixer-nos massa dèbils per a un atac directe, cara a cara. I, aleshores, certes voltes […]

Vagi per davant que el que firma aquestes línies va néixer l’any 1979 i que aquest text de Adolfo Marsillach va ser estrenat per primera vegada el 1981. En teatre a vegades 30 anys no són res i d’altres, com en aquest cas, 30 anys són molts anys, potser massa anys. Ahir al Tantarantana vàrem poder comprovar que aquest text no ha resistit el pas del temps. No estem davant d’una obra atemporal, sinó d’una peça estretament lligada a un moment molt concret de la història d’Espanya. Belen Lario i Javier Castro s’entreguen sobre l’escenari per defensar aquesta peça carregada de referents socials, culturals i polítics que en el seu moment de ben segur feien les delícies del públic però que actualment […]

Un autor per tenir en compte, per estar pendents del que faci: l’argentí Claudio Tolcachir, que en aquesta ocasió, al teatre Romea, fins i tot es va permetre encarnar en persona un dels protagonistes. La seva peça El viento en un violín és d’una veracitat humana tremolosa i perfecta, agafada en viu, palpitant i delicada, justa i emotiva. L’obra no sembla teatre, dit en bé de les seves virtuts, sinó un tros qualsevol de vida. Els personatges es fan estimar (gairebé tots) o odiar (una). Recordem-los: 1) la mare que ha ofegat psíquicament el fill perquè el considera culpable de la mort del seu bessó, només néixer, és a dir, de la mort del nen que pel fet mateix de […]

Fins i tot en els punts forts ens hem de saber contenir. Les ressonàncies malenconioses de Yesterday que connota el títol no sols provenen del fet que els personatges a estones semblin enyorar una antiga pau perduda, sinó del caràcter antològic dels deu anys de la companyia britànica que hi planteja la seva coreògrafa, Jasmin Vardimon, d’origen israelí. La bellesa plàstica és indiscutible en el vessant més visual de l’obra, amb alguna escena com la del combat de plomes final que gairebé remet a explosions corals equivalents de Pina Bausch. De fet, com en la coreògrafa alemanya, les imatges no pretenen pas recloure’s en si mateixes, autosatisfetes, sinó descobrir als espectadors veritats humanes que ens quedin properes, clixés socials, estats […]

Si ets dels que encara deixen caure alguna llagrimeta amb Mi niña Lola o si el teu jo més folklòric no pot evitar sortir quan sona Pena penita, no dubtis en anar a veure Le llaman copla. Un espectacle que farà les delícies dels nostàlgics i amants del gènere on la veu, la lletra i la música es proclamen els grans protagonistes. Aquí no hi trobaràs ni complexes escenografies, ni atrezzos dignes de Broadway, ni tan sols un fil argumental que uneixi els temes -més de divuit!- del repertori. Hi trobaràs el talent de cinc actors-cantants que, en una successió de clips, demostren que la copla pot ser més contemporània del que a priori ens imaginem. Un bon concert teatralitzat […]

Una de les principals diferències entre una sitcom televisiva i una obra de teatre escau en el tractament que el creador dóna als seus protagonistes. Mentre que un dramaturg té l’obligació d’escriure uns personatges amb profunditat, plens de matisos i contradiccions, amb un recorregut emocional i una evolució que els faci diferents al final de la història, els guionistes d’una comèdia de situació televisiva no tenen més remei que renunciar a tota aquesta sofisticació psicològica per raons del propi format. Quan es tracta d’una sèrie, no es treballa amb personatges sinó amb “tipus”, models prefixats amb trets fàcils de reconèixer per l’espectador que no canvien mai al llarg de temporades i temporades, com un motor fabricat per aguantar un llarg […]

Una obra fresca, totalment recomanable amb les calors d’agost. On el primer que fan és treure un somriure. Després de triomfar l’any passat amb una de les comèdies d’èxit de la temporada, Tu digues que l’estimes, la companyia Apunta Teatre torna de nou i sembla que vol repetir el mateix èxit al Teatre Gaudí amb Totes les parelles ho fan. Amb un punt de partida de inequívocs, es realitza una trama amb embolics que agrada força a la gent. S’ha de comentar que el treball que realitza Ramón Godino de l’Angel, un professor de Ioga, amb aquell perfil sà, optimista i totalment tranquil però  amb problemes de comunicació amb el sexe oposat; és dels que més riallades consegueix. S’ha de […]

Tampoc promet una altra cosa. Molt de concert i molt poc de teatre, cinc actors i tres músics interpreten les coples de tota la vida. L’espai 360º del Teatre Gaudí ofereix una nit bonica amb cançons ben cantades, però l’absència d’un fil teatral més contundent es troba tant a faltar com un esforç per atreure a les noves generacions a l’antic món de la copla. En definitiva, una bona oportunitat pels nostàlgics i amants d’aquest gènere.

Els maldecaps de compartir pis, juntament amb la depressió que comporta que et deixi la parella, són els eixos en els que es mou aquesta comèdia de l’autor, director i actor Gabriel Córdoba. Tot i compartir escenari amb un altre intèrpret, és ell el que porta el pes de la funció, sobretot per la seva gran capacitat de comunicació amb el públic. Córdoba és conegut com a monologuista, i potser és això el que fa que conegui molt bé els recursos que li permeten apropar-se a l’espectador. La història és simpàtica -tot i que amb sorpresa final- i el resultat ha satisfet ja a un bon nombre de públic. Recomanable per a passar una estona distreta i deixar-se arrossegar per […]

El Versus Teatre nos recibe estos días con las olas de fondo y este sonido nos acompañará durante los poco más de sesenta minutos que dura Océano. Retret Teatre nos propone una adaptación de Oceano Mare de Alessandro Baricco más centrada en los personajes que en la acción de la obra. Unos personajes singulares y con una elevada carga simbólica sobre los cuales vale la pena detenerse. Quizás por eso las escenas se suceden siguiendo el ritmo cadente con que llegan las olas a la playa, vienen y se van. Si bien la interpretación presenta altibajos, el resultado global es una puesta en escena muy plástica empapada por un acompañamiento musical al piano muy acertado.