Recomendaciones

Esta es la pregunta que se hacen los protagonistas de L’efecte. Claro que es una pregunta que podríamos hacernos todos. Cuando hablamos de nuestro cerebro, ¿qué es real y qué pura química? Lucy Prebble nos regala un texto inteligente y bien tramado en el que no solo encontramos una mágica y tierna historia de amor sino que reflexionamos sobre la medicina psiquiátrica actual y las motivaciones de las farmacéuticas que buscan la «pastilla de la felicidad». Con un ritmo excelente, una puesta en escena impecable y unas interpretaciones emocionantes y delicadas (especialmente las de Nausicaa Bonnín y Pau Roca), L’efecte lo tienen todo para convertirse en el próximo éxito de Sixto Paz. Totalmente imprescindible. Más información (en catalán)

El cartel del espectáculo ya lo avisa: Teenage Dream apuesta fuerte. Y no decepciona. En el Tantarantana encontraréis un espectáculo diferente y atrevido que con un lenguaje audiovisual y plagado de referencias pop pone sobre la mesa temas como la adolescencia, la paternidad, el modelo de familia o los fenómenos mediáticos. Teenage Dream es inteligente y descarada y os partiréis de risa si sois fans del humor absurdo o esperpéntico. Todo un soplo de aire fresco que inaugura el Cicló (Ciclo de compañías independientes de Barcelona) que tendrá lugar en el Tantarantana este año. Más información (en catalán)

Doncs comencen amb una cosa i ens en anem a l’altra, cosa que personalment agraeixo. Lucy Prebble, joveníssima escriptora anglesa, sap el que es fa com a dramaturga i la Carol López com a directora; ja l’enyoràvem. Un noi i una noia tancats quatre setmanes per un experiment científic per provar un medicament antidepresiu. El director del projecte és inflexible, però la doctora que els porta pateix el mateix problema i és més comprensiva. Molt bona escenografia amb una Beckett a tres bandes, il·luminació, direcció i interpretació dels quatre actors. Potser li han sobrat 10 minutets, però això és pecata minuta.

Després d’interpretar Tristano Martinelli, l’actor que va crear el personatge d’Arlecchino al París del cinquecento, l’històric comediant Francesco Andreini i homenatjar l’univers de Jules Verne (entre d’altres), en els seus darrers espectacles (Inferno, L’ultima notte del Capitano i Cabaret Victòria, respectivament) ha quedat clar que Felipe Cabezas té un gust exquisit per escollir la temàtica dels seus muntatges. A Houdini, l’art de la fugida, tria, en aquest cas, la figura de l’il·lusionista més conegut de la història, per fer una interessant reflexió sobre l’obsessió dels artistes i, en essència, de l’ésser humà d’escapar de la trampa final de la vida, és a dir, de la pròpia mort. En certa manera, Cabezas parteix, com ha fet altres vegades, d’una concepció de […]

Encara sóc a temps de fer una recomanació. Teniu aquest cap de setmana per apropar-vos al teatre Akadèmia i descobrir el que se sent sól davant la vida. Estem davant un moment en la vida del dramaturg suec August Strindberg, que ens porta ens diferents moments del passat del protagonista/autor. Amb una escenografia minimalista, aconsegueix endinsar-nos en la solitud del personatge. Quan veiem a Marc Martínez d’esquena al públic, assegut al sofà i mirant el mirall reflectint-se a ell mateix davant tot el públic és pot veure la buidor del protagonista en la seva vida. Les imatges audiovisuals reflectides al mirall/pantalla donen una força al relat que Marc va realitzant durant tota l’obra. A més d’aquells moments musicals que el […]

És el que han creat Shaday Larios y Jomi Oligor, aquests dos enamorats del detalls, creador y manipuladors d’objectes petits. Fan una mena d’espectacle de titelles, però sense titelles, amb objectes i els creadors són a la vegada actors que més que actuar relaten històries. Comencen parlant d’una maleta comprada en un mercat de vell, plena d’infinitat de cartes escrites per dos enamorats de final del segle XIX, i continuen explicant històries relacionades amb el correu, l’amor… L’espectacle és tan íntim que fins i tot es porten una grada semicircular que els envolta, com si tinguessin por que s’escapessin els pensaments i les idees. Molt recomanable. Han començat una gira pel país.

¿Cómo debe ser no percibir el cuerpo como propio?, ¿Sentirse extraño/a dentro de una carcasa de carne con la cual no te identificas? En un mundo binario, donde todo debe ser etiquetado para resultar comprensible, aceptado y normalizado, las personas transgénero se sienten incomprendidas, aisladas de todo y de todos. Con una delicadeza infinita, Limbo, de L’era de les impuxibles, explica el tránsito de la Berta para convertirse en Albert. Una pieza de teatro-danza excepcional que muestra la angustia que vive aquel que emprende el viaje hacia el otro lado. La música en directo de Clara Peya transmite a la perfección los altibajos emocionales del proceso y consigue sumergir al espectador en este viaje íntimo, valiente y solitario protagonizado por […]

El punt de partida, el canvi de sexe. Un tema que hem pogut veure anteriorment, però poques vegades el d’una dona que es sent home. Amb la seva implicació ètica des d’un inici, deixa per l’espectador aquesta funció i ens mostra una història plena de dubtes. Un espectacle de dansa-teatre-música que et remou i et planteja preguntes. Amb un inici espectacular, on pots adonar-te de l’angoixa que viu el protagonista.Podem veure el repte per poder avançar en la societat quan no ets acceptat. Una societat binària, on tot és blanc o negre, home o dona. Espectaculars els moments de dansa, tot i ser un profà en la matèria, m’han pogut transmetre sentiment amb el seu moviment.I un gran aplaudiment per […]

Elegant i sofisticada com un telèfon intel·ligent, iMe és una divertida comèdia que exagera l’addicció de la nostra societat a Internet, les xarxes socials i les noves tecnologies fins a extrems tan hilarants com terrorífics. Escrita i dirigida per Roc Esquius, l’obra planteja un món on les persones ja no es miren mai a la cara, ni es toquen, ni tan sols es parlen directament. Aquesta premissa crítica resulta molt suggerent i un mirall força tenebrós on, com malalts que estimen la seva condició, no podem deixar de mirar-nos. En aquest sentit, el muntatge és molt encertat i troba el to just entre la paròdia i l’anàlisi sociològica. A més, la dramatúrgia de la història està plena de trucs, girs […]

Doncs sí, això és el que fa Guillem Albà, guardar moments inacabats, abans que arribin al seu final; aleshores els introdueix en una màquina, els sintetitza, els ensaca i els penja del sostre. En te una pila de sacs blancs suspesos del trespol. Passen més coses? Oh i tant, però no les penso explicar perquè fins i tot algunes són inexplicables. Comèdia, pallassos, teatre de l’absurd… però no de text: de gest, d’emocions, de sorpreses. Tot amanit per una música suggerent creada per l’Anna Roig, aquella noia del chien. Èxit a la Fira Tàrrega 2012, jo la vaig veure fa quasi dos anys a Igualada.

Carta al padre, de Franz Kafka, es uno de los documentos epistolares más perturbadores del siglo XX, puesto que supone una larga lista de reproches del autor de Praga a su progenitor y ejemplifica algunas de las obsesiones del escritor. Desconozco si el espectáculo de Susanna García-Prieto y Alex D. Capo nació con la voluntad de poner voz a estas palabras o bien si las palabras en si fueron elegidas para ilustrar el exorcismo que se nos presenta en escena. Sea como fuere, el hecho de presentar el texto de Kafka como resultado de un experimento parapsicológico es realmente ingenioso y muy efectivo. Es cierto que se echa en falta un desenlace más contundente o un mejor encaje estilístico, pero […]

He intentat anar a veure El Rei Lear sense llegir-ne ni sentir cap crítica ni comentari. Només amb el gran repartiment (en número i qualitat), el director i els recursos del teatre, ja hi vas amb -potser- masses expectatives. He intentat sortir-ne sense comparar, tot i que aquesta temporada hem vist molts, molts Shakespeare. Em sembla que tampoc ho he aconseguit… Però he sortit, sobretot, amb alguns dubtes. Primer, però, cal deixar clar que hi ha molts motius per anar a veure l’obra. Fins al moment a casa nostra només hem pogut veure, en el seu format original, tres posades en escena d’El Rei Lear: el de que va portar el Centro Dramático Nacional al TNC, el d’Oriol Broggi a […]

Un vendedor de periódicos cojo, una prostituta, una enfermera y un soldado, un revólver, un vagabundo medio filósofo y un teléfono que suena… El universo norteamericano en un sueño que ya está desmenuzado, sin apenas un ápice de esperanza. Un mosaico de hasta once personajes que se encuentran en un drugstore para no hacer nada más que pasar el tiempo, beber y refugiarse de un entorno hostil. Personajes que a pesar del estereotipo, en su tránsito por este universo que dibuja Oriol Tarrasón, acaban cogiendo colores y matices, sobre todo gracias a los silencios. Y quizás esta es la primera virtud de la obra, los silencios de los actores que, con alguna pequeña excepción, están todo el tiempo en escena. […]

Només entrar agafem una capsa de crispetes, una manera molt original de presentar el programa de mà. Quan entrem a la sala ens trobem dins del “Nick Nelson’s market”,un drugstore del que n’és propietari en Nick (Arnau Puig) , un lloc on conviuen i somien una colla de “perdedors”, personatges desil·lusionats i fracassats que encara els queda alguna petita esperança per la que lluitar i somiar. Molts dels personatges ja es troben dins de l’escenari i un cop hi són tots, onze en total, més un gos virtual, sempre romandran presents durant tota la representació, tan si parlen com si no, sempre estaran interpretant el seu personatge. Oriol Tarrasón ha triat dues companyies joves com Les Antonietes i La Kompanyia […]

Ver el Teatre Romea convertido en un desierto de arena dominado por un sol gigantesco que ilumina la escena y marca el desarrollo de la tragedia es un espectáculo que, en sí mismo, justifica la entrada. Si a esto sumamos una Emma Vilarasau en una de las interpretaciones más contenidas que le recuerdo, una Mercè Sampietro impecable y unas emocionantes escenas entre Lluís Soler y Xavier Ripoll tenemos un resultado muy interesante. Cierto es que no es un montaje redondo (algunos versos son mejorables y algunos pasajes un poco lentos) pero también lo es que da gusto ver un montaje de tragedia hecho sin complejos ni prejuicios, en verso, con escenas muy intensas y, incluso, algún grito (porque, si no […]