El cartell d’aquesta obra és una mostra prou significativa del tipus d’espectacle que gaudirem si ens apropem al Romea, tot reflectint el tipus de personatges i d’humor presents, els quals constitueixen la seva pròpia essència. De fet, la idea de partida de l’obra és prou atractiva i potent com per desenvolupar una història amb contingut, però malauradament, aquesta acaba sent víctima dels seus propis encerts i de les seves característiques identitàries. Així, només entrar a la sala, ens trobem amb un escenari minimalista que sembla estar a mig construir i en el que s’observen les entranyes de l’escenari. En aquest sentit, partint d’un pressupost ajustat, s’aconsegueix una escenografia atractiva, funcional i visual, que al fusionar-se amb la il·luminació elaborada de l’obra donen lloc a uns espais que es troben en sintonia amb el joc que planteja l’obra, el qual es mou entre la ficció i la realitat. No obstant, el seu ús excessiu i la immensitat de l’escenari acaben per jugar en la seva contra, a l’igual que ho fa un ús poc controlat de les seves excentricitats, les quals formaven part del seu atractiu original. Així, en diverses ocasions, les peces musicals encaixen de forma poc afortunada i la història es desenvolupa oscil·lant entre una direcció sovint monòtona i unes inflexions que van trencant el fil conductor. A més, durant gran part de la funció, costa bastant escoltar a les actrius parlar i, per tant, seguir els seus diàlegs, provocant que l’espectador no acabi d’entrar en l’espectacle. Tot i això, sempre és un plaer escoltar cantar a la Teresa Vallicrosa, la qual torna a mostrar un gran domini de la seva veu i una interpretació molt convincent i plena de matissos.
¡Enlace copiado!