Recomendaciones

Els protagonistes són sis joves, iguals i diferents, immersos en un ambient de sexe i droga i on no pots permetre que ningú faci res en el que tu no hi siguis, un fenomen que segons ens indica l’autora ja té nom, FOMO (Fear of Missing Out), la por social de perdre alguna cosa. Totes les interpretacions ens han agradat molt, les hem trobat fresques i creïbles en els seus papers. A tota l’obra un puntet de sentit de l’humor que ens fa més digeribles les situacions realment dramàtiques de cadascú dels personatges. Proposta teatral molt i molt recomanable. Si voleu llegir la nostra crònica sencera, ho podeu fer en el següent enllaç https://t.co/xXdnL6ggKP del nostre Blog «Voltar i Voltar»

Quí són La Peleona ? La Peleona és una companyia teatral jova i trencadora, creada al 2013, i amb un segell propi, portar al públic a la reflexió. Obres amb aspectes dramàtics que se’ns plantegen de forma divertida i irònica, combinant el sentit de l’humor i la crítica social. Fundada en un principi per Carla Torres i Patrícia Mendoza, actualment són quatre els seus integrants: elles dues i en Quique Nubiola i l’Eugènia Manzanares que es van integrar més tard. Pe què la Peleona? Per que senyors, avui en dia per seguir treballant s’ha de lluitar, “pelear” en castellano!!!. Això és el que fa aquesta petita companyia, posar-se els guants de boxa i sortir al ring del teatre a lluitar. […]

Al voler muntar un musical a base de retalls, tot i ser retalls de qualitat; el musical no és un patchwork. El músical és un gènere que requereix molt de rigor. Només puc dir que m’ha semblat un fracàs, però admeto que potser tenia mal dia. Obriu el link del final i hi trobareu la crítica completa. http://bit.ly/1RJo064

La Peleona es un grupo de teatro relativamente nuevo, pero con una producción frenética… al menos en los últimos meses. Si la temporada pasada los vimos en Sota Zero, a partir del verano los hemos visto en Una paret blau-cel, ahora en La Podrida y dentro de poco en L’efecte perfecte. Carla Torres, autora y directora de muchos de los textos, nos adentra casi siempre en una tormenta de relaciones personales y familiares que contemplan siempre una situación extraordinaria o fuera de lo que es normal. En La Podrida, encontramos un pequeño drama de familia con toda una serie de elementos comunes bastante reconocibles en este tipo de tramas: una abuela que la palma, una herencia dudosa, una cuñada insoportable, […]

La obra Animals de Companyia vuelve en una segunda temporada a la sala Pepe Rubianes del Capitol con la etiqueta de «la comedia revelación»; un título que se ha ganado a pulso tras pulular por casas y algún escenario, y acabar siendo un éxito la temporada pasada. Algo que le ha permitido volver a repetir y estar de nuevo en cartelera. Quien no haya disfrutado aún de esta joya, la primera de Estel Solé; ya está tardando en hacerlo, las segundas oportunidades también se acaban. Todo el éxito de Animals de Companyia es bien merecido: una obra fresca, enérgica, muy divertida… Con un texto muy bueno y unos actores y actrices que aguantan el ritmo frenético de la obra con […]

Perquè a més de Mag Lari fa quatre personatges més, artistes convidats que l’acompanyen en aquest espectacle de cabaret màgic. Posada en escena de luxe, d’aquelles que no hi falti de res: il·luminació, música vestuari… i sentit de l’humor. Trucs de màgia de gran format, aparicions, desaparicions, partir ajudants pel mig, fins i tot trucs innocents que semblen trets de la capsa de màgia Borràs que anys enrere li van portar el Reis. Jo no sóc de màgia, però m’ha semblat un bon espectacle. Els espectadors s’ho han passat molt bé. http://bit.ly/1RdeTLu

Ha vuelto el musical de las 75 canciones, y lo ha hecho para reestrenar un teatro que en los últimos años ha pasado por muchas vicisitudes. Con el nombre de l’Eixample Teatre, este espacio bien conocido por el público familiar tiene la intención de ofrecer también una programación de adultos que anime a un nuevo tipo de espectador. Lo tuyo y lo mío es, sin ningún tipo de duda, una buena apuesta. Este espectáculo de la Cía ConUnCantoEnLosDientes une comercialidad y calidad a partes iguales, partiendo de una idea relativamente original -la idea genérica no es nueva, pero sí la forma de llevarla a cabo- y bastante bien ejecutada. Quizás a momentos cuesta que encaje la historia, pero tampoco se […]

Las relaciones de pareja -o incluso familiares o de amistad- en un entorno urbano se han convertido casi en un tipo de subgénero dentro del teatro musical. Obras como T’estimo, ets perfecte…, Dies normals o Guapos & pobres, por poner otro ejemplo autóctono, cumplen con una serie de premisas imprescindibles: personajes cercanos y reconocibles, situaciones cotidianas, un contexto sobradamente conocido por el público (el entorno laboral, la crisis o el 15M) y unas canciones que hablen de cosas aparentemente banales o poco glamourosas, como por ejemplo las paradas del metro de la Línea Verde. Los espectadores conocen ya muy bien este tipo de musical y no creo que nadie espere otra cosa. 73 raons per deixar-te promete todo esto que […]

Sí, perquè aquesta obra escrita, dirigida i interpretada per la Majo Cordonet ens parla de la família, i tot i que segurament no és la seva, la que ha deixat a l’Argentina, segur que hi ha moltes coses que… diguem hi fan pensar. Per començar et demanen que acudeixis a veure l’obra portant una foto de quan eres petit, cosa que a mi em remet a la capsa de sabates que tinc a casa plena de fotos… familiars. La peça està estructurada per sketchs, alguns de curts i altres de molt curts. A escena només la Majo i el Nicolás Rivero, però sense veure’ls hi estan presents una criatura i la mare (i sogre)… Al final un epíleg amb projeccions […]

Coincidim amb la majoria de gent del nostre cercle teatraire que la considera la millor proposta de les tres escenogràficament parlant, tot i que no per això ens han deixat d’agradar Èdip rei i Medea, en aquest ordre. Carmen Machi en el paper de Creont ha estat magnífica tret dels últims minuts quan abraçada al cos del seu fill Hèmon, ha estat poc convincent; crec que hagués estat perfecte acabar amb el crit de terror en veure’l. Magnifica també Manuela Paso en el paper d’Antígona i José Luis Martinez en el paper del missatger que tem per la seva vida tant si porta el missatge com sinó. Tot i destacar aquests tres noms hem de dir que ens han agradat […]

Digue’m la veritat es una obra escrita per Pablo Ley, que ha estat molt ben dirigida per Josep Galindo. Es tracta d’una obra teatral que gira en torn a un grup de set amics que es reuneixen en un sopar. Un ex capellà, una periodista, una traductora de l’àrab, un fotògraf, una arqueòloga, un pilot d’avió i la cooperant d’una ONG. Feia uns quants anys que no es veien. Quatre tenen un passat en comú que els uneix: un viatge fa 15 anys, a la Vall d’Hunza, a la frontera entre l’Índia i el Pakistan. Qui i perquè els ha reunit a tots, després de tants anys, a aquell sopar?, Què tenen en comú a part d’aquell viatge? Què va […]

Escrita per Albert Boronat i dirigida per Aleix Fauró. Començant pel monòleg del noi que ha descobert que porta una vida de gilipolles, se’n va a meditar i el descobreixen masturbant-se (quina vergonya), continuant per somnis estranys situats en festes acabades, amb les begudes acabades i els pastissets acabats… on no hi ha ningú; passades de cervatells que caminen però sembla que no van enlloc… I l’esnòrquel? Sí, hi surt. Un personatge se’l posa i es capbussa en una piscina buida de plàstic estil estoy con Toy: els genolls a fora i el cap a dins. Un disbarat mil·limetrat, per capes. Una obra cosida de monòlegs, utilitzant simbolismes, metàfores, metonímies… Acabareu surant en l’espai inclòs entre les parets negres de […]

Aquest cop anàvem amb por, ja que els comentaris que ens havien arribat d’aquesta versió la titllaven d’estàtica i avorrida. I potser per això o perquè no és ni estàtica ni avorrida ens va agradar molt. A l’escenari una taula i cinc cadires. Cinc actors ocupen les cadires però no tots hi són sempre tot i que els veiem. Van intervenint segons evoluciona el text i tret del últim quart d’hora estan asseguts. Una posada en escena arriscada però eficaç, amb diàlegs molt ràpids i una sincronització perfecta en les veus del cor. Alfredo Sanzol ens resumeix la peripècia d’Èdip a la recerca d’una veritat que ningú no vol i que el destruirà. Si voleu llegir la nostra crònica sencera, […]

El dia de l’assaig general (segon repartiment) vaig trobar que en conjunt les veus dels solistes estaven més equilibrades que les del cast principal i vaig gaudir molt més a l’assaig, que el dia d’estrena malgrat les grans figures anunciades. El jove tenor Ismael Jordi em va agradar moltíssim mes que el del molt reconegut i esperat Juan Diego Flórez, que per mi va estar la gran decepció de la nit de l’estrena, amb un volum de veu escàs que quedava eclipsat quan cantava juntament amb la soprano Elena Mosuc; fins al darrer acte Flórez no va demostrar qui era, reservant-se per l’última ària…. i aquí si, es va posar el públic a la butxaca. (just per rebre els esperats […]

“CAPAS” (premi com millor espectacle de circ de sala, dels Premis Zirkolika de Circ de Catalunya al 2011), és el nom del primer espectacle de la Companyia Eia. Eia va ser creada a partir de la fusió d’Armando Rabanera, Fabrizio Giannini, Cristiano Della Monica (Cirque Vague, el Circo de la Sombra i Le Grand Osim Orquesta) amb Francesca Lissia i Celso Pereira (Celso y Frana), amb el desig d’explorar i confrontar la seva manera de fer circ. Quatre acròbates i un músic ens van fer passar una tarda realment fantàstica. A “Capas” podem veure un treball col·lectiu i en equip, on vam poder apreciar la gran complicitat que hi ha entre tots ells, mostrant-nos la seva passió pel circ i […]