Recomendaciones

Guillem Clua ens presenta una nova història d’amor. Aquesta ocasió, en forma de comèdia musical de petit format que vol arribar a tots els públics, i que ens porta a reflexionar sobre l’amor i el desamor. “73 raons per deixar-te” compta amb quatre grans actors (Abel Folk, Mercè Martínez, Mone Teruel i Marc Pujol ) que sota la direcció d’Elisenda Roca, ens han fet passar una bona nit de teatre. Tot i que és una mica desigual, hi ha moments realment divertits. La Mercè i en Toni, són les dues cares de la moneda, ”la pija i el perro flauta”, dos mons oposats, que com una força magnètica, s’atrauen, tot i que no tenen rés a veure. Amb ells iniciarem […]

Senzillament perquè l’obra és flipant i està posada en escena, interpretada i dirigida de manera genial. Marc Chornet ha fet un treball impecable traduint, comprenent i dirigint una obra gens fàcil, d’aquelles que demana una especial sensibilitat per no patinar i engegar-la a dida. Què és ser una dona contemporània? Bona pregunta, redéu! http://bit.ly/1Xtnx7i

Poques vegades m’ha passat que tingui que marxar a corre-cuita del teatre, però els horaris de RENFE manen per tornar a casa. I aquest cop m’hagués agradat felicitar tant als actors com als responsables d’aquesta obra . Aquest cop Guillem Clua ha deixat endarrere la història d’amor a través d’un fil vermell (la premiada Smiley) per endinsar-nos en una historia d’amor-desamor a través de la línia verda del metro. Poc és pot dir de la veu dels protagonistes, ja els havíem escoltat i tenen una tècnica genial. Una escenografia efectiva, on podem trobar-nos en un pis, en el carrer o directament en la estació/vagó del metro. L’únic és el però que m’ha quedat …. (segueix …)

És un musical de petit format, quatre actors i dos músics ben dirigits per Elisenda Roca que ens parla d’amor i desamor. Una parella que s’han trobat per casualitat, van a viure junts de manera precipitada i els seus progenitors, vidus. La trama està ben exposada, sense respectar la cronologia, amb els pares actuant com una mena de cor grec, donant certes explicacions en segon pla. Bon text de Guillem Clua i música ben treballada de Jordi Cornudella. Un desenllaç potser una mica forçat, però bé en general. http://bit.ly/1MRqMk8

No se puede negar que los suecos Björn Ulvaeus y Benny Andersson -el alma de Abba– tienen un olfato comercial equiparable al del Sr. Ikea. Cuando deciden, en 1999, reciclar todos sus viejos éxitos en el musical Mamma mia! estaban dando vida a un monstruo de proporciones inimaginables: representaciones en 40 países, 60 millones de espectadores, 16 años en el West End, una película que recaudó más de 600 millones de dólares, etc. Para hacerlo se rodearon de los mejores, una pandilla de británicos especializados en convertir cualquier argumento y cualquier anécdota en un musical triunfador. La ágil dirección de Phillida Lloyd, un decorado funcional pero efectivo, un vestuario vistoso, una iluminación brillante y unas coreografías de primera garantizan que […]

Diumenge vam anar a La Vilella a veure “Medea(a la carta)”, una proposta que neix de l’encontre i diàleg entre Toni Cots (dramaturg) i Esther Freixa (actriu). No havia tingut temps de llegir de què anava aquesta proposta, però com ens agrada molt el tarannà d’aquesta sala, ens hi vam acostar sense cap més expectativa, que el factor sorpresa. Creieu-me si us dic que va ser brutal, encara és ara, que estic assimilant el que vaig veure. No volen anomenar-lo espectacle, prefereixen dir, que és un projecte d’investigació i creació. Tot i que fa més de set anys que es representa a cases particulars, museus, galeries,…, no n’havia sentit parlar mai d’aquesta proposta escènica. La Vilella és el lloc escollit […]

Carles Santos és un artista únic i polifacètic alhora. Compositor, pianista, actor, cineasta, escenògraf, performer, poeta…en fi, un geni. Amb “Patetisme il·lustrat”, Carles Santos ens torna a sorprendre. És un espectacle, on no hi falta sentit de l’humor, ironia i les seves oníriques fantasies eròtiques. No es música, ni és teatre, ni és dansa, sinó, la unió de totes elles, creant un espectacle molt visual, ple d’erotisme i provocador. Sobre l’ escenari una actriu (Mónica López), una ballarina (Dory Sánchez) , una percussionista (Núria Andorrà) i en Carles Santos, que en aquesta ocasió, surt sense el seu piano de cua. Hi ha moments realment difícils de classificar, com el de la percussionista vestida de cuir negre i cordills vermells, que […]

El segell personal de La Perla 29 s’ha convertit amb els anys en sinònim de qualitat i rigor, aconseguint arribar a un públic força ampli i fidel. En aquesta ocasió, ens presenten una de les seves propostes més arriscades, la qual cosa és d’admirar, ja que l’opció més còmode quan un té exit és repetir fórmules segures i allargar-les al màxim. I, sens dubte, amb aquesta obra demostren que aquest no és el seu estil, ja que aquesta no s’assembla a res del que han fet anteriorment, tot i mantenir l’essència de la companyia en tot moment. De fet, fa un parell d’anys, ens van presentar 28 i mig, un muntatge que naixia a partir de diferents textos i fonts […]

Podríamos hablar del buen estado de salud del teatro catalán basándonos en la naturalidad con la que, finalmente, nuestros dramaturgos hablan de la realidad que nos rodea sin miedo a usar referentes, nombres y espacios reales y concretos. Lejos quedan ya, afortunadamente, los tiempos en que todas las piezas versaban sobre conflictos metafóricos de unos personajes sin nombre en un ambiente indefinido y atemporal tan típico en los años noventa. Las recientes Barcelona de Pere Riera o L’hort de les oliveres de Narcís Comadira son sólo algunos ejemplos de este fenómeno cuya máxima expresión parece haber aflorado en esta Trilogía sobre la identidad catalana de Jordi Casanovas que, ahora, culmina con la notable Vilafranca. La obra está construida sobre la […]

Si alguna vez me hubieran dicho que saldría de un espectáculo de teatro familiar con lágrimas los ojos y las piernas temblando, después de haber vivido una de las catarsis más bestias que he experimentado nunca en un teatro, no me lo hubiera creído. Pero eso es exactamente lo que consiguen Carla Rovira y sus «pollos». Most of all you’ve got to hide it from the chicks (que se podría traducir como: «Sobre todo, que no se enteren los polluelos,» a pesar de que chicks, y no por casualidad, también quiere decir niñas) habla de cómo ven y entienden los niños el teatro y la vida, de cómo a menudo infravaloramos su inteligencia y capacidad creativa y de cómo, casi […]

Snorkel es uno de aquellos montajes tan inclasificables que hace falta verlo para comprender plenamente qué quiere decir. Y eso es porque estoy convencida que tiene tantas lecturas como espectadores. El texto de Albert Boronat está cargado de ironía metáforas y frases memorables surgidas en torno a la idea de la mediocridad de la vida moderna. Con este punto de partida, La Virgueria propone un montaje onírico y lleno de imágenes donde el reparto da vida en una amplia galería de personajes memorables e inolvidables. Brilla con luz propia Javier Beltran quien, después de su paso por la Kompanyia del Teatre Lliure, confirma su grandísimo talento interpretativo. Snorkel nos invita a un viaje fragmentado que nos ayudará a reírnos de […]

Que Molt soroll per no res está siendo el éxito de la temporada es indiscutible. Lo han vendido todo este año y vuelven el que viene. Pero permitidme disentir de las voces que se deshacen en halagos hacia el montaje y lo comparan con las mecas internacionales del musical. Yo, que acostumbro a pasármelo pipa con los musicales, me aburrí de lo lindo en Molt soroll per no res. Por una parte, la dramaturgia es un caos absoluto donde la historia de Shakespeare brilla por su ausencia (yo me habría perdido si no hubiera conocido el argumento de antemano ), de la otra, las canciones están introducidas con calzador y la mayoría tienen poco a ver con lo que pasa […]

Vagas y maleantas es una divertida comedia con números musicales, pero también es una reflexión nada inocente sobre el papel de la mujer en la España del último siglo. Bajo una apariencia de espectáculo de cabaré se esconde un texto afilado y cargado de socarronería. Sobre el escenario cuatro actrices entregadas y una pianista en directo que nos enseñarán qué pinta tiene el purgatorio de las coristas.Vagas y maleantas es uno de aquellos espectáculos cargados de buen rollo que te dejan con la sonrisa a los labios y ganas de más. Una propuesta honesta hecha con mucho talento. Totalmente recomendable. Más información en Somnis de teatre

Que la Clara Segura és, probablement, la millor actriu del panorama actual seria una afirmació amb la que molts podríem estar d’acord. Que a Conillet sua la samarreta, es deixa la pell i ens regala una interpretació carregada de veritat i intensitat és quelcom indiscutible. Que el text de Conillet sigui un bon text mereixeria, crec, un debat ben diferent. Segons la meva opinió, no ho és. I no perquè el tema que tracta no sigui interessant (que ho és) o perquè les mares treballadores no visquin una realitat plena de problemes i paranys (que els tenen) sinó perquè l’enfoc i la reflexió que presenta no passa d’una emprenyada i, la veritat, davant d’un tema tan seriós i que afecta […]

Paraules d’amor és una adaptació teatral del Diccionari Tontu (Elogi del barbarisme i altres barbaritats de la parla catalana) amb dramatúrgia i direcció del mateix Joan Ollé amb la complicitat de Iban Beltran. Cada dia que passa, el català que parlem va perdent més expressions i paraules genuïnes i es van substituint per unes d’equivalents traduïdes i adaptades directament del castellà. Joan Ollé, a partir del “bueno”, ha fet una recopilació de més de 4000 paraules incorrectes, que diem de forma quotidiana. De moltes en som conscients però m’he adonat de la quantitat de paraules i expressions incorrectes diem sense adonar-nos que no són correctes. Paraules i expressions, que segons ell, moltes venen de lluny, altres de l’analfabetisme, d’herències del […]