Recomendaciones

Los monólogos dramáticos femeninos se encuentran en un muy buen estado de salud si tenemos en cuenta montajes recientes como Blanca desvelada, Juicio a una zorra, La plaza del diamante o El testamento de María, entre otros muchos. Siguiendo esta línea que tan buenos resultados ha dado últimamente, La llista muestra el universo emocional de una mujer que intenta organizar su vida a través de inventarios escritos en hojas de papel, puesto que no sabe poner orden a sus angustias. El espectáculo retrata muy bien el estrés, la presión y la exigencia a la cual se ven sometidas ciertas amas de casa de clase media/alta, sobre todo de los Estados Unidos y Canadá. Se trata de un mundo cruel y […]

La Companyia Antonio Gades recupera la última coreografia del genial ballarí Antonio Gades que porta per títol “Fuenteovejuna”, inspirada en la novel·la homònima de Lope de Vega. Aquest ballet sorgeix d’un encontre entre Antonio Gades i l’escriptor José Caballero Bonald, que mitjançant escenes i seqüències en van fer una continuïtat argumental de l’obra. Gades va ser innovador, creador i visionari dins la dansa flamenca. Tenia una visió molt clara de la sobrietat i serietat del flamenc, i va saber fusionar el sentit popular del ball flamenc a l’espontaneïtat i disciplina de la dansa clàssica. A “Fuenteovejuna” podem veure aquesta unió entre el flamenc antic i el contemporani, fusionat amb les danses tradicionals espanyoles. El tema principal és la denúncia social […]

Julio César y Cleopatra son dos de las figuras más fascinantes del mundo antiguo. Sobre ellos, se han hecho películas y escrito novelas y obras de teatro donde grandes autores han explicado su historia juntos (George Bernard Shaw) o por separado (Shakespeare, Terenci Moix…). A pesar de que, habitualmente, la vertiente amorosa de Cleopatra viene asociada más a Marco Antonio, esta propuesta ha decidido reunirlos como fantasmas en la actualidad para recordar los viejos tiempos y aportar su visión sobre el mundo contemporáneo. Lo que parte de una idea parecida a la magistral Juicio a una zorra sobre la figura de Helena de Troya, desaprovecha estrepitosamente su potencial banalizando el argumento con chistes malos (“César, tienes nombre de ensalada…”), canciones […]

Hemos llegado a un punto extraño de la historia de nuestra sociedad en el que los argumentos de ciencia-ficción y la realidad que nos rodea se han alineado, se confunden y se retroalimentan. Roc Esquius, autor y director de la sátira futurista iMe, nos propone, en esta ocasión, una comedia sobre un hombre que decide irse a vivir a Marte (sin posibilidad de volver) y los conflictos que esto comporta en su entorno. Lo más curioso de esta idea es que está basada en un proyecto real que, si consigue fondos suficientes, empezará a enviar a personas a vivir al planeta rojo de aquí a 10 años. Esta circunstancia aporta a la obra una verosimilitud y una proximidad que no […]

Diez años antes de morir, Antonio Gades creó su última gran producción, Fuenteovejuna. A pesar de que quedó pendiente un proyecto sobre Don Quijote, creo que esta fue una obra culminante, en la que encontró la medida justa para dramatizar un ballet y conservar a la vez el espíritu del texto teatral. Se trata de una coreografía que mezcla géneros (flamenco, danzas populares españolas, ballet clásico…) y momentos muy descriptivos con otros de auténtica fiesta flamenca, como ya pasaba en la Carmen creada junto con Carlos Saura. Pero aquí todo está mucho más ligado y tanto el vestuario como la música elegida nos aportan una visión más homogénea de todo el conjunto. Al igual que en el montaje de Carmen, […]

Tripula ens proposa un viatge dins un globus aerostàtic. No vol ser pas un teatre pedagògic, ja que l’únic que pretén és que el públic sigui capaç de viatjar per llocs imaginaris i segurament impossibles… un públic que entri en la convenció de viatjar sense moure’s del lloc. En arribar a la Sala Tallers m’he trobat amb un bon grapat d’infants que esperaven pacientment a què les portes de la Sala s’obrissin…. i de sobte han aparegut els científics que ens han fet passar amb molta prudència, per tal de què no malmetem la sofisticada maquinària que ens faran viatjar ben aviat per mons desconeguts i imaginaris. Finalment ens han fet entrar dins del globus i de sobte hem entrat […]

Si tenemos en cuenta que el fragmento de Home i Senyor es sólo un aperitivo, seguro que podemos abandonarnos a la magia del autor napolitano y disfrutar de La gran il·lusió de la manera que se merece. Algunos dicen que no se tendrían que haber juntado las dos piezas, pero lo que está claro es que el encanto de la segunda es innegable. Se trata de un texto más cercano a L’art de la comèdia que a Dissabte, diumenge, dilluns. Concretamente, estamos ante un De Filippo más pirandelliano que nunca, que escribe con sencillez -y un trasfondo desolador- sobre la afilada frontera entre ficción y realidad. De hecho, no es nada inocente la historia del pobre Calogero Di Spelta, que […]

Entrem a la sala, plena de gom a gom, i veiem una enorme cortina a l’escenari, només un petit espai obert ple de marques blanques a terra, i comença l’espectacle amb tots dos actors sortint en calçotets i donant voltes davant i darrere la cortina mentre es van vestint, un d’ells amb sabates de taló de dona, és com si tinguessin pressa per estar a punt. Es tapen la cara amb unes caràtules de discs de vinil, un de Dvorák, l’altre de Conchita Piquer i aquí ja comencem obertament a riure. Cau la cortina i es van intercalant números de circ, equilibrisme, «animals» i pallassos, sense pronunciar cap paraula. No és un espectacle al 100% de circ, tampoc és un […]

Una bona proposta de teatre de gest i mímica. Al llarg de la representació només sentirem algunes paraules en un rus que tampoc ho és, però és evident que no calen les paraules per entendre el que ens expliquen. Amb una gestualitat molt marcada i una mímica que beu de les fonts de Charles Chaplin o Jacques Tati, provoquen una serie de situacions que ens fan riure i passar una bona estona. És la primera proposta escènica de la Companyia Voltäla, que està integrada per Jordi Font, especialista en teatre físic i visual; Toni Guillemat, que prové del teatre de text; Alba Macfalane i Helena Torres, les dues graduades en escenografia. La interpretació dels dos actors és molt bona. Interpreten […]

Feia temps que tenia ganes de veure aquest humorista. Tot i que no sóc gaire amant dels monòlegs humorístics, la meva cunyada m’havia dit que, si podia anar-lo a veure, m’agradaria molt, ja que el seu estil era molt semblant al de Pepe Rubianes. Em sap molt de greu Laura, però de Pepe Rubianes només n’hi havia un i, a banda de ser únic, creu-me que és inimitable. Així que, com us ho diria, no em va acabar de convèncer (a mi!). El públic la veritat és que va riure, i molt!! A la senyora del meu davant pensava que li agafaria alguna cosa. Per ser-vos del tot sincera, va haver-hi un esqueix on vaig riure moltíssim, fins i tot […]

Per començar us haig de confessar que vaig haver de buscar informació sobre el dramaturg Antonio Tarantino, ja que de Tarantino només en coneixia el Quentin. Doncs bé, l’Antonio Tarantino és un dramaturg italià que va començar els seus inicis com a pintor, passant per la seva arribada tardana al món de les arts escèniques (quan tenia més de cinquanta anys), fins a arribar a la seva consolidació com a autor dramàtic. Vespres de la Beata Verge forma part d’una tetralogia que Tarantino defineix com la seva ‘Tetralogia de la cura’, un projecte que partint dels mites evangèlics revisa els grans mites d’Antígona i Medea. L’obra neix a partir de la hipòtesi d’un fet real, la d’un noi que el […]

Es tracta d’un musical de petit format, protagonitzat per dos personatges –en aquesta ocasió es tracta de dos homes–, en el que també participa en directe la creadora de la música (Clara Peya), interpretant al piano la part musical. El seu argument està estructurat com una mena de thriller de l’Amèrica dels anys 40, en el que s’utilitzen els jocs de poder, el maltractament com a eina jeràrquica, el perillós joc de víctima i botxí, les relacions malaltes on la necessitat d’un es converteix en el mecanisme opressiu de l’altre… i on potser en algun moment es poden intercanviar els rols: el que era a sota ara és a sobre… la rata ara fa de gat. El desig sexual entre […]

Estem davant d’una adaptació lliure de Hamlet dirigida per Jessica Walker i amb dramatúrgia de Compañía Laboratorio Teatro de la que podem afirmar, sense cap mena de dubte, que és una de les millors adaptacions lliures de Hamlet que hem pogut veure. Aquesta companyia treballa col·lectivament a partir d’uns personatges sobre els quals investiguen des de la improvisació i el treball corporal. Es tracta de l’anomenat teatre experimental o metateatre, que els permet crear un llenguatge propi. La posada en escena l’hem trobat extraordinària; ens ha impactat tenir la directora davant nostre i veure com dirigia amb les mans i amb la veu. Davant del micròfon situat a l’esquerra de l’espai, tots els actors, un per un –inclosos pianista i […]

Interior és un text de Maurice Maeterlinck, basat en la traducció de Jordi Coca i dramatúrgia de Sabine Dufrenoy, magníficament dirigida per Hermann Bonnín. Vaig descobrir a Maurice Maeterlinck durant la Fira de Tàrrega de l’any passat, gràcies a l’obra A house is not a home de la Companyia Ignífuga, inspirada precisament en la seva obra Interior, la segona peça de la ‘Triologia de la cegera’ (Intrusa, Interior i Los Ciegos), reconegudes com a Teatre Estàtic. A diferència de les altres dues, en què la ceguera és física, a Interior la ceguera ens arriba de forma metafòrica. No és una obra fàcil, ni per a un públic convencional, ja que es tracta d’un text de poques paraules, però ple de […]

El personaje de Don Juan tiene una presencia arquetípica en el inconsciente colectivo de la cultura europea comparable sólo a otros pocos mitos literarios. Esto hace, por un lado, difícil aportar una visión diferente de esta figura y, por otro, resulta fácil caer en el estereotipo de seductor que todo el mundo tiene presente. En este caso, David Selvas ha conseguido salvar su propuesta de estas dos dificultades con un enfoque moderno de la tragicomedia de Molière, aproximando la poética del texto a un realismo dialéctico muy vistoso. Usando un hotel como escenario (idea no demasiado innovadora, por cierto), el montaje tiene una solidez admirable, sobre todo en su primera mitad, sostenida, básicamente, por la fuerza interpretativa de Julio Manrique. […]