Recomendaciones

Però boníssima, una peça que et deixa embadalit tot i que vas pensant «però que cony estan fent?» perquè està completament fora del corrent. Oblideu-vos del planteamiento, nudo y desenlace. L’escriptora seriosa (amb bigoti) està desdoblada perquè la seva ànima està «fora» i és frívola, guapíssima i tot el dia veu Pretty Wooman. El pare li dona sempre el mateix consell i la mare només passa l’aspiradora fent neteja. I l’assassí esquarterador, i la gata, i l’ant que parla i els que miren fòrmula 1? Hostitu, no continuu. Aneu-la a veure, que cadascú s’espavili i en tregui les seves conclusions… però no us la perdeu! Crítica completa » http://bit.ly/1pVeYYV

Estrenada profesionalmente ahora por primera vez, a pesar de haber sido escrita en 1999 con el título L’efecte 2000, la rebautizada (y adaptada al presente) como La peixera es un drama vibrante y claustrofóbico de una actualidad sorprendente. La obra del dramaturgo Toni Cabré trata el conflicto de cuatro informáticos cuyo trabajo se ve amenazado por la incorporación de un nuevo equipo en la oficina donde trabajan y que parece que han llegado para sustituirlos. Con una ambientación muy similar a la de Glengarry Glen Ross de David Mamet (masculina y opresiva), el montaje contiene una violencia física y verbal algo efectista pero bastante impactante. El perfil psicológico de los personajes es rico y variado, y da mucho juego a […]

¿Qué pasaría si un buen día todos los mindundis del mundo decidiéramos dejar de comportarnos como se espera de nosotros? ¿Está preparado el capitalismo para sobrevivir a la rebelión de los que, en realidad, tenemos menos a perder? 17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme nos recuerda que «no somos nuestro trabajo» y que, nos guste o no, somos más cómplices de lo que pasa en el mundo de lo que nos gusta reconocer, pero lo hace con de una manera divertida, socarrona y descaradamente gamberra. Teatro comprometido, que grita a la revolución cotidiana y que arranca sonrisas. ¿Qué más se puede pedir? Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Después de abordar su peculiar visión del fin del mundo en El gran despropòsit, la Companyía Casa Real plantea en esta ocasión un simpático y absurdo colapso del capitalismo. Escrito y dirigido por Raquel Loscos y Salvador S. Sánchez, el espectáculo nos traslada a un hipotético Congreso del Fondo Monetario Internacional donde una serie de personajes exagerados, angustiados por sus miserias, quemados y deprimidos contribuirán a acabar de una vez por todas con el sistema que los oprime. La obra está estructurada en sketches (algunos de los cuales tienen, después, una cierta continuidad) y una serie de consejos que parodian los manuales de autoayuda donde nos invitan a destruir el sistema con pequeñas acciones. Original y alocada, lo mejor de […]

Malauradament no vàrem «entrar» de cap de les maneres, en el joc que ens proposaven, des del minut zero de la seva actuació… i la cosa va anant empitjorant de mica en mica, perquè després de mitja hora de «concert» de sons guturals dels quatre intèrprets palplantats davant nostre, la cosa se’ns va convertir en gairebé insuportable i l’únic que teníem ganes és que acabes d’una vegada i fugir, «camesajudeume»… en direcció al carrer per oblidar-nos el més aviat possible. Reconeixem, això si, la gran dificultat de la interpretació del «concert» amb paraules inexistents, crits i sons guturals, reforçada per una mímica que segurament era força lloable, tot veient la reacció d’algunes persones del públic que semblava que s’ho estaven […]

Entre finales del siglo XX y comienzos del actual, la dramaturgia catalana tuvo una especial predilección por argumentos situados dentro del mundo laboral. Després de la pluja o El mètode Grönholm son los dos casos más emblemáticos, a pesar de que también hay otros como L’efecte 2000, ganadora en su momento del premio Ciutat de Alcoi. Ahora su autor, Toni Cabré, ha actualizado un poco algunos aspectos de la obra -especialmente los que es refieren a cuestiones informáticas- y la ha rebautizado con el nombre de La peixera. Una buena oportunidad para ver una obra que, a pesar del premio y la trayectoria del autor, nunca se había visto representada profesionalmente. El argumento nos presenta un grupo de personas que […]

Un extraordinari espectacle que barreja humanitat i animalitat mitjançant dansa, circ, teatre, i la música ….. Deixar-se portar per la bellesa plàstica del que ens presenten i deixar-se arrossegar per la magnífica música que els acompanya, ens ha fet gaudir molt d’un espectacle que tampoc hem intentat entendre al 100%. Un paper fonamental en aquest espectacle el té la música electrònica que es barreja amb sons d’animals i sorolls de tempestes, tot punxat en directe per la DJ Marcelle. Els sorolls inclassificables i els efectes visuals i de llum converteixen l’escenari en un espai sovint agressiu i tenebrós. El costat més salvatge de l’home sembla imposar-se, excèntriques acrobàcies, destrals que tallen cordes o arrossegament pels cabells ens mostren la part […]

Pels que encara no coneixeu la Sala Fènix, us diré que a part de ser un lloc íntim i acollidor, és un espai en que podeu veure teatre de proximitat i que ofereix una programació teatral, basada principalment en el teatre de màscares, el cabaret, les titelles i la commedia dell’arte . Ahir vaig anar a l’estrena de l’obra “Ombra i silenci”, la primera de les cinc propostes de teatre- imatge, que es representaran durant cinc setmanes a la Sala Fènix, dins del cicle “Yo gesto”. Després de la fantàstica acollida que va tenir la temporada passada, en que es va iniciar aquest cicle, la Sala Fènix torna carregada d’una programació molt interessant. Cinc setmanes en les que podreu veure: […]

I mira que m’agrada el teatre italià i especialment el de Eduardo de Filippo, però alguna cosa m’ha fallat, possiblement l’excès d’alguns dels actors. Pasqual, al que tinc per un gran director, ha estat encertat en l’escenografia, la il·luminació, el vestuari, les projeccions… però penso que ha permès que els actors (alguns més que altres) exageressin fins a la pantomima i això ha perjudicat l’obra, que per a mi és excel·lent. En fi, no plou mai a gust de tothom. Crítica completa » http://bit.ly/21igstJ

Els de la Companyia de Circ «eia» ens ofereixen un espetacle d’acrobàcies que, segons el programa de mà té com a objectiu «fer riure pensant» o «fer pensar rient». Jo per aquestes elucubracions sóc molt poc apte, o sigui que el que he vist és una performance on quatre acròbates han donat el millor d’ells mateixos, primer en una perxa i després utilitzant uns mòduls que els hi han servit per a tot. Penso que sense ser un espectacle del tot rodó, té un bon ritme i una execució més que correcte, on els acròbates demostren una forma envejable i bona coordinació entre ells. Crítica completa » http://bit.ly/1WV5iL6

Hamlet Plays és el projecte final de la tesi doctoral de Juanjo Cuesta a l’Institut del Teatre. Se’ns presenta una versió reconstruïda de Hamlet, a partir de les paraules de Shakespeare, interpretada per la companyia Les Bàrbares, integrada pels actors Hodei Arrastoa, Gaia Bautista, Júlia Clarà, Francesc Cuéllar, Agnès Jabbour, Pol Para, Carlos Ulloa, tots alumnes de l’ESAD. Que és Hamlet Plays? L’enterrament d’un rei, una reina amb moltes ganes de vida, un príncep turmentat, una enamorada embogida, uns còmics divertidíssims… Qui no coneix la història de Hamlet i aquella famosa frase «Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca»? El públic entrem a la sala, i ens trobem que l’espai escènic és quasi buit. Una taula, algunes cadires, teles […]

El niño de la tele es uno de esos espectáculos que pueden llamar a engaño. Bajo la apariencia de un monólogo cómico interpretado por una antigua estrella infantil ya olvidada, se esconde un interesante retrato generacional que habla de aquellos a quienes nos dijeron que podríamos ser lo que quisiéramos. Rubén Ramirez lo logró, él quería ser imitador y lo fue siendo solo un niño, pero cuando los focos se apagaron Rubén tuvo que aprender a vivir una vida normal en un mundo en crisis, una vida para la que nada lo había preparado. Con un agudo sentido del humor, un ritmo excelente y la dosis justa de emotividad, El niño de la tele sorprende por su honestidad y mensaje. […]

Entre relatos utiliza una estructura clásica de planteamiento, nudo y desenlace para intentar dar respuesta a una pregunta también clásica: ¿de dónde surge la inspiración? Una historia a dos voces (la de una maestra y su alumna) que conversan a través de los años para intentar dar respuesta a esa y otras preguntas relacionadas con el hecho de narrar historias. Con un ritmo lento (en ocasiones demasiado) y una puesta en escena sencilla pero solvente, Entre relatos es una obra ideal para cualquier aspirante a escritor. Más información en Somnis de teatre

Com acostuma a passar, aquesta proposta operística em va agradar molt més del que esperava i és que quan vas a veure-la després de llegir totes les crítiques negatives, pot sorgir la sorpresa; aquest és sens dubte un clar exemple. El que em va sorprendre més de tot, va ser l’excel·lent posada en escena de José Luis Gómez, per la seva senzillesa i al mateix temps per la seva espectacularitat en l’escenografia escollida… una caixa buida amb les parets i terra emmirallats que amb la combinació d’una perfecta il·luminació i el moviment de les parets, aconseguia efectes de reflex dels personatges a escena francament impactants. Aquesta proposta ha estat interpretada aquests dies per 3 diferents repartiments vocals. Nosaltres hem tingut […]

Maria Stoyanova: The Show és una performance que està construïda a partir de les experiències personals dels artistes participants, que han respost a la pregunta de la creadora: què faries si aquest fos el meu darrer show? Maria Stoyanova camina amb unes ulleres amb càmera i va enfocant a tothom, incloent-hi els espectadors. Les imatges que capta són projectades a les pantalles del fons. Davant nostre, un munt de fulls de diari tapen una dona que, en ser descoberta, veiem que està nua i s’escriu la paraula «libre» al ventre i una creu als llavis, emmudint-los, per després anar-se pintant de mica en mica tot el cos. Visualment té moments realment impactants. És un espectacle, en resum, eclèctic, de denúncia […]