El drama de Romeu i Julieta, o la seva llegenda, ha estat una font inesgotable d’inspiració al llarg de tota la història, adaptacions i noves versions s’han succeït en totes les èpoques. Felice Romani, el llibretista de Bellini per a aquesta òpera, es va inspirar en les narracions de Luigi da Porto i de Matteo Bandello, però molt menys en el drama shakespearià.
Una de les peculiaritats que té aquesta òpera és que el paper de Romeo, ho interpreta una dona, en el nostre torn d’abonament, va actuar la magnifica Joyce DiDonato, que juntament amb la seva parella a escena, Patrizia Ciofi que interpretava a Giulietta, va ser sense cap mena de dubte el millor de la nit. Les millors protagonistes possibles que ens va fer conèixer per primer cop aquesta òpera d’una música realment extraordinària.
La Direcció d’escena i el vestuari busquen mostrar l’interior i la fragilitat dels personatges. L’escenografia de Vincent Lemaire està concebuda per aprofundir en estats d’ànims, sensacions, intrigues i tensions, tot jugant amb els canvis de llum, les brillantors, les ombres, els reflexos i les penombres que modifiquen radicalment un mateix espai. Dues estructures geomètriques descriuen diferents àmbits del Palau Capuleti a Verona. Sols unes selles de muntar, una pica d’aigua, unes escultures penjades i una sempre inquietant lluna, configuren l’attrezzo d’un escenari intimista.
L’escenografia descrita em va agradar, especialment les escenes situades a les grades per on apareixen/desapareixen com per art de màgia els personatges amb vistosos i colorits vestuaris. La posada en escena però la vaig trobar exageradament immòbil i en alguns moments fins i tot avorrida.
Crònica sencera clicant AQUÍ