Recomendaciones

Joan Pera, actor mataroní de 67 anys ens ha sorprès a tots amb la seva interpretació del personatge d’Harpagon a la tragicomèdia clàssica de l’Avar de Molière. I ens ha sorprès perquè ha interpretat un paper radicalment diferent dels que ens té acostumats, emmarcat gairabé sempre en la comèdia d’entreteniment. Ens ha semblat un bon muntatge, amb una excel·lent direcció, malgrat que utilitza una escenografia força austera, aquesta ens dóna el marc suficient de l’època en què es desenvolupen els fets. Cal destacar l’estudiadíssim vestuari realitzat per Maria Irujo. La interpretació d’en Joan Pera està envoltada d’unes molt bones interpretacions dels altres actors que l’acompanyen. La versió completa de la nostra valoració, la trobareu en el aquest enllaç del blog […]

Aquest Falstaff que ens ha regalat Francesc Orella sota la encertada direcció de Konrad Zschiedrich. Una història molt ben enfilada basada en Campanades a Mitjanit d’Orson Wells, a la vegada basada en Ricard II, els dos Henry IV i Henry V. Una magnífica posada en escena aprofitant els recursos especials que té aquest teatre, un vestuari senzill però magnífic i tota la resta de la companyia molt ben cohesionada. Nou actors fan trenta-sis papers. Deunidó. Dues hores i mitja que passen volant, com les campanades a la mitjanit. Crítica completa » http://bit.ly/1L3GmxK

La figura de Federico García Lorca es, casi con total seguridad, la más influyente de la historia reciente de nuestro teatro. No sólo por su obra, magnífica y perdurable, sino también por el trágico final de su vida y lo que su muerte significó para el recuerdo de nuestro pasado vergonzoso. La piedra oscura es un texto sólido que muestra una cara poco conocida de los hechos, tratados con ciertas licencias pero mucha sensibilidad y respeto. A través de la figura de Rafael Rodríguez Rapún, compañero sentimental de Lorca que fue asesinado un año después que el poeta, el dramaturgo Alberto Conejero crea una pieza de talante clásico, a ratos muy emotiva pero, básicamente, estremecedora. La tristeza que impregna la […]

El Romea ple de un públic expectant davant d’un solo molt esperat, únic i irrepetible, tal i com ens va comentar el propi Eduardo Mendoza, protagonista del primer “Solos” que ofereix el Teatre Romea. Per mi va ser la gran descoberta d’un home intel·ligent, divertit i savi. Només començar Eduardo Mendoza, ens va confessar que havia acceptat aquesta invitació perquè “ell era incapaç de rebutjar cap repta”. Li van dir : fes el que vulguis. I així ho va fer. Rere un atri, va triar fer una xerrada en forma de conferència. Un monòleg en forma de conferència, en la que es va basar en el teatre i en la seva vida. Entre pausa i pausa música. Una pantalla al […]

Un concert de Teatre Musical protagonitzat per en Joan Vázquez, que ha dedicat al gran compositor estatunidenc Stephen Sondheim, considerat com l’artista més gran i potser més conegut del teatre musical americà Aquest és un concert intimista, amb el públic repartit en quatre grades al seu voltant, en el que Joan interpreta tocant ell mateix al piano i amb la seva magnífica veu, les cançons que va desgranant a poc a poc… i ho fa d’una manera simpàtica i força pedagògica, explicant-nos anècdotes de cada una d’elles i sovint resumint-nos el significat de les lletres de les cançons. Joan Vàzquez, va interpretar temes molt coneguts del compositor, però potser el moment més màgic de la nit, va ser quan va […]

A pesar de ser un gran referente del teatro francés, montar una obra de Molière tiene sus riesgos. Ya hemos visto en algunas ocasiones cómo ciertas comedias de autores clásicos pueden llegar a hacerse muy pesadas y perder toda la gracia si no se sabe hacer jugar a favor el material de partida. Se tienen que entender, se tienen que saber actualizar con respeto a través del ritmo y se tiene que saber universalizar su argumento sin profanar su espíritu. Todo esto es, básicamente, lo que ha sabido hacer bien Josep Maria Mestres con L’avar. Director de la también bastante simpática Amor & Shakespeare, ha tenido la destreza de encontrar el tono y el dinamismo adecuado, con una puesta en […]

Es indudable que Laia Marull hace un gran esfuerzo en este monólogo dirigido por la actriz canadiense Allegra Fulton. No se puede negar tampoco que el envoltorio es perfecto, con un cuidadoso y delicado trabajo de iluminación, sonido y proyecciones. El texto también tiene una buena premisa y una idea que quizás se podría haber desarrollado mejor, pero que funciona a ratos. Entonces, ¿qué es lo que falla? ¿Por qué el monólogo no me ha acabado de conmover? ¿Por qué la interpretación de Marull no llega a traspasar? Después de darle vueltas, creo que una vez más tiene la culpa esta fiebre, o epidemia, o moda pasajera de dotar a algunos monólogos de un movimiento continuo, extenuante, y muchas veces […]

En aquesta obra Pinter dóna la paraula als botxins i deixa a les seves víctimes en un inquietant fora de joc: ni les veiem ni les sentim, només Lamb, empleat servil, és la víctima idònia que lligarà els dos mons. El món que ens presenta Pinter és extrapolable a qualsevol lloc o espai o país on les persones han deixat de ser-ho, han perdut la seva identitat i s’han convertit en números manegats per aquells que ostenten el poder. L’escenografia ens presenta una plataforma circular amb una escala de cargol que separa els diferents espais (despatx del director, sala d’oci o sala de “tortures”) segons gira el mecanisme. Aquests canvis d’escena queden una mica alentits amb uns fosos en negre […]

La adaptación de textos constituye todo un reto para cualquier dramaturgo. De hecho, es todo un arte. El peligro a la hora de adaptar y recortar es centrarse demasiado en la trama y dejar los personajes esquemáticos y en los huesos, como fantasmas paseando sobre el escenario, sin objetivos ni motivaciones. No es el caso de Oriol Tarrasón que, en su adaptación de Un tramvia anomenat desig ha conseguido que los personajes brillen y se desarrollen en toda su complejidad, en especial, su inmortal protagonista Blanche Dubois. Si a ello sumamos unas interpretaciones valientes y entregadas, cargadas de verdad, una puesta en escena sencilla pero muy efectiva y un ritmo calmado pero milimétrico, nos encontramos con un montaje que emociona […]

Invernadero pertany al Pinter més àcid i satíric. Aquest Pinter és violència, alcohol, insults, humiliació, crueltat, sacrifici, amb una càrrega ideològica molt gran. Teatre polític, en el que veiem a tota una sèrie de personatges que volen arribar al poder sigui com sigui. Una denúncia de la manipulació a la població, des d’una mirada irònica i satírica, fins i tot grotesca, que et deixa anar algun somriure, tot i la crueltat de l’obra. És un text escrit l’any 1958. Creada com a peça radiofònica, va estar guardada fins al 1980, quan Pinter la va rellegir i va decidir dirigir-la. Mario Gas l’ha recuperat, amb una adaptació de l’escriptor Eduardo Mendoza. Protagonitzada per Gonzalo de Castro, Tristán Ulloa, Javivi Gil Valle, […]

Potser les dues coses, però penso que la cosa no ha funcionat malgrat l’esforç que hi ha dedicat la Laia Marull. Llàstima. Crítica completa » http://bit.ly/1VotNxB

Però més continguts, no tan exagerats com el que he vist a la Comédie Française; allà es passen molt i ho fan, segons diuen com ho ordenava Molière. Penso que Josep M. Mestres ha trobat el to adequat i Joan Pera s’ha mogut dins les línies que se li han marcat. Aguantarà sempre així? No ens posem la bena abans de la ferida i tinguem fe, com deia un personatge bíblic que ara mateix no sóc capaç de precisar. La resta han estat molt en el seu paper. Molière està una mica passadet, però forma part de la història del teatre, i quan hi ets et diverteixes, o al menys a mi m’ha passat, i a la meva néta teatrera […]

No tinc paraules! Brutal!! Primer de tot vull donar gràcies a la persona que ens va dir: “Heu d’anar a veure a Los Corderos; encara que sigui un cop a la vida”. Un cop? He flipat, vull repetir! Com us ho explicaria… La Banda de la fi del món és el nom de l’espectacle que neix de la unió de Los Corderos (David Climent i Pablo Molinero) amb la cantant i música de Miss Q (Pia Nielsen). Los Corderos és un projecte artístic, un referent de teatre de creació més atrevit, conegut com a teatre bastard. Les seves creacions indaguen en la naturalesa de l’ésser humà, sobre els seus esforços per dominar el seu instint animal, els seus mecanismes de […]

L’Avar torna al Teatre Goya de Barcelona després de vint anys, interpretat per Joan Pera. Sempre és agradable i d’agrair que de tant en tant es pugui veure un clàssic als escenaris. Penso que seria interessant que a la nostra ciutat hi hagués un teatre especialitzat en clàssics. M’encantaria poder veure, per exemple, La venganza de Don Mendo. Aquí queda… L’Avar (1699) va ser el darrer text escrit i interpretat per Molière. La versió que es pot veure al Goya és una adaptació de Sergi Belbel dirigida per Josep Maria Mestres, que ha mantingut el seu caire clàssic tant en el vestuari, l’escenografia, com en el text. Sota l’excel·lent direcció de Mestres hi ha una desena de grans actors, un […]

Si Pinter ya suele ser un autor con tendencia al cinismo, el humor negro y al absurdo, en Invernadero, estas tres tendencias son llevadas a sus últimas consecuencias. No encontraréis redención ni bondad en Invernadero y sí, en cambio, un nutrido catálogo de las emociones más bajas y menospreciables del alma humana. Sobre el escenario destacan Tristán Ulloa y Gonzalo de Castro con interpretaciones potentes y un delicioso toma y daca en sus pinterianísimas conversaciones, que nos sumergen frase tras frase en el ambiente opresivo y desagradable del psiquiátrico donde trabajan. Invernadero no es para todos los públicos porque Pinter no es para todos los públicos. No todo el mundo es capaz de observar el retrato descarnado y poco amable […]