És lícit fotografiar l’horror ?
Una proposta que ens fa plantejar qüestions relacionades amb el periodisme en general i el periodisme de guerra molt especialment.
Que és el motiva a una persona a anar a un lloc en guerra amb una càmera a la mà i fotografiar, filmar o escriure sobre el que està veient ??
De quina «fibra» està feta aquesta persona que observa i registra fets sense intervenir??
Per altra banda, hem de ser conscients que sense la informació que ens fan arribar aquests reportes de guerra, els conflictes no serien visibles …. i tot el que no és visible, per la major part dels ciutadans, és com si no existís.
Un text que no pots deixar a la sala de teatre, sinó que ens ha d’acompanyar i fer reflexionar sobre les relacions de parella, les relacions professionals i el paper del periodisme en la nostra societat del benestar.
Una direcció, la d’en Julio Manrique magnífica i una posada en escena realment extraordinària, que ha sabut jugar amb l’espai escènic transformant-lo sobre la marxa pels diferents moments de la història. La llum, el so ambient i la música acompanyen els canvis d’escena.
Una Clara Segura en «estat de gràcia» amb una interpretació convincent d’una reportera obligada a «detenir el temps» per recuperar-se de les seves ferides. David Selvas, Ramon Madaula i una «fresca» i sorprenent Mima Riera completen un repartiment de luxe.
Una obra imperdible. Moltes preguntes sense una única resposta.
Si desitgeu llegir l’apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ