El món de somnis i fantasia d’en Papitu

La desaparició de Wendy

La desaparició de Wendy
27/11/2016

Aquesta ha estat l’obra escollida per a la inauguració de la nova Sala Beckett; no ens estranya gens que per inaugurar una nova etapa, s’hagi escollit una de les obres que més s’estimava en «papitu», ja que ell ha col·laborat moltíssim en l’obrador de la Sala Beckett i en Toni Casares, gran amic seu, ha volgut retre un homenatge a un dels escriptors que ha fet més per la dramatúrgia teatral contemporània a casa nostra.

LA DESAPARICIÓ DE WENDY, va ser escrita el 1973, en tan sols tres mesos, per un Josep Maria Benet i Jornet absolutament enfadat amb el món, per què els crítics s’havien carregat sense massa arguments, la seva obra «Berenàveu a les fosques», estrenada al desaparegut Teatre Capsa. La crítica va dir d’ell que era incapaç d’escriure res que fos còmic o fantasiós, i ho va voler demostrar. Temps rècord per una persona que utilitzava dos o tres anys per donar per acabat un text ….

Una obra en la qual es barregen realitat i ficció, una declaració d’amor al teatre, que en «Papitu» estima però que sens dubte també li ha proporcionat moments de patiment i angoixa. I és també un homenatge a l’ofici d’actor. Una obra que en tot moment ens fa sentir com si estiguéssim vivint un somni.

Els actors decideixen fusionar les dues històries, la prevista inicialment de Peter Pan, i la de la Ventafocs de la qual formen part els decorats que han pogut aconseguir. Forçats per la situació improvisen, barrejant i transformant records personals. Teatre dins del teatre, un recorregut pel món de la infantesa barrejant aquests dos contes i amb un component autobiogràfic de la infantesa del mateix autor. I tot construït al voltant d’un home que no ha volgut créixer.

Narració i acció juguen creant moments màgics, moments d’humor i d’ironia que ens recorden que a la vida és necessària la imaginació, deixar-se anar i gaudir del moment. «La desaparició de Wendy» és un toc d’alerta per recordar-nos que no ens hem d’oblidar de somiar amb l’excusa de què ja no som nens i hem de «tocar de peus a terra».

Música en directe, coreografia, canvi constant de ritme, de personatges, fantasia, improvisació, connexió amb el públic, llums … una posada en escena divertida que ens ha arrossegat des del primer moment. Sense dubtes una nit de màgia teatral.

Si desitgeu llegir l’apunt sencer, nomes heu de clicar AQUÍ

← Volver a La desaparició de Wendy

¡Enlace copiado!