UN OBÚS AL COR és un monòleg extret de la novel·la «Visage retrouvé«, de l’escriptor canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad. Un autor amb una contundència brutal en els seus textos com vam poder comprovar en les representacions d’Incendis, Cels o Litoral que formen part de la tetralogia «La sang de les promeses» i de la que podrem veure Boscos a partir del mes de març també a la Biblioteca de Catalunya.
Un monòleg de 80 minuts que té com a protagonista a Ernest Villegas i dirigit a 4 mans per Oriol Broggi i Ferran Utzet. Aquesta vegada ha estat coproduït amb Temporada Alta.
Un text que ens torna a redescobrir l’univers narratiu de l’autor i on es replanteja de nou els vincles amb els pares, l’avanç irreversible de la vida i la certesa de la mort. Un monòleg intens, on l’actor, sol, desplega sentiments, patiments i alegries. I l’Ernest ens ho transmet de tal manera que quedem impregnats del seu dolor, de la seva angoixa, sentim les seves vivències com si fossin nostres, com si la seva mare fos la nostra, com si visquéssim amb ell la guerra, com si la seva tieta grassa també estigues agafant la mà de la nostra mare, com si volguéssim fugir, com si patíssim fred, com si sentíssim la por a la nostra anima….
Un jove que encara no sap el significat de la paraula abans i que farà un viatge interior en el temps per recordar amb tendresa, còlera i dolor la història de la seva família i la seva pròpia historia.
Un jove que no reconeix la seva mare en aquella dona dels llargs cabells rossos que ha iniciat una lluita contra la malaltia i el dolor.
Un jove que haurà de creuar una tempesta real i una de metafòrica, una tempesta vital, en el viatge en autobús fins a l’hospital. Recorda el passat i s’enfronta al present sense imaginar encara un futur. Podem considerar que és un viatge iniciàtic a l’edat adulta.
Un jove que finalment es retroba amb la seva mare, acceptant la seva malaltia i la seva mort.
Un jove que deixa de tenir por a la «dona negre amb braços de fusta» que l’havia atemorit en somnis d’ençà que va contemplar, al seu país natal, un atemptat contra un autobús i va veure morir a l’interior un nen que, com ell, tenia nou anys.
Un text preciós en el qual Wadji Mouawad ens parla de la identitat, de la guerra, la immigració, la repetició de la història, la incomunicació, les relacions familiars, les pors, la mort ….. Ens explica el sofriment que comporta l’adolescència on la mirada sobre el món canvia i cal acceptar aquests canvis per continuar vivint.
Wadji Mouawad té l’habilitat de parlar d’assumptes molt profunds a partir de coses senzilles i et fa reconciliar amb la gent que estimes, et fa valorar les petites coses que formen part del dia a dia i que ni tan sols veus.
Una posada en escena minimalista ajudada per alguns vídeos que es projecten al fons de la sala, una acurada il·luminació i una magistral actuació de l’Ernest Villegas. Com ell mateix ha declarat una de les dificultats més grans que ha trobat són els continus salts en el temps, ja que l’autor viatja constantment del passat al present recordant vivències molt fortes de la seva infantesa al Líban. No ha tingut cap problema amb la direcció a quatre mans de Broggi i Utzet que en tot moment han respectat l’opinió de l’actor. Segons confessen ha estat una experiència enriquidora per tots tres.
Sala plena i emocionats aplaudim dempeus la feina de l’Ernest. Catàrtic.
Si desitgeu llegir sencer l’apunt original, només heu de clicar AQUÍ