Ahir dimarts vam anar al Teatre del Raval per tal de veure aquesta proposta de l’actor-director-cantant Marc Martínez, al que vam poder conèixer personalment amb ocasió de l’obra Julieta y Romeo que es va presentar al Festival Grec 2011 i que vam tornar a veure dirigint Conillet aquesta temporada passada. Com a actor recordem la seva participació en l’obra Urtain que es va presentar al Teatre Romea el 2009. Últimament el recordem per la seva magistral interpretació en el paper d’assassí de iaies a la sèrie de TV3 «Nit i dia».
Entre cançó i cançó ens explica la seva visió del món i ens relata moments autobiogràfics que situa sobretot entre els 14 i els 15 anys, que segons confessa és l’època de la seva vida on va rebre les hòsties més grans.
Marc Martínez va néixer el 19 de gener de 1966 al barri del Raval de Barcelona fill de malaguenya i català. La seva mare era perruquera i li hagués agradat ser bailaora, i el seu pare era ebenista i per Nadal cantava flamenc. Ell va començar la seva trajectòria professional en el camp de la interpretació a finals de la dècada dels 80, tant en cinema com en teatre com en televisió.
Un espectacle de riures i de nostàlgia, dirigit especialment als que han crescut i han sigut adolescents a la Barcelona de la dècada dels 70-80. Un muntatge molt ben acurat, a on ens fa partícip de les seves vivències. Connectem amb ell per la seva naturalitat i sinceritat. 90 minuts on no deixa de parlar o cantar en cap moment i on es defineix com «un cantactor protesta absolutament des-actualitzat».
Ens ha sorprès moltíssim, perquè aquí toca les seves facetes i el paio ho fa de «puta mare»; l’espectacle dramatúrgicament està perfectament construït i a sobre, és entranyable, perquè ens mostra la seva faceta més humana, confessant-nos aspectes desconeguts de la seva adolescència: «em posen ulleres, i de cop descobreixo que sóc català de soca-rel»…. ens provoca el riure gairebé tota l’estona, però és que a més a més, canta i toca un munt d’instruments…… «escoge…. piano o bateria» i ell va escollir bateria, perquè el piano en el pis on vivia al Raval ni entrava per la porta i a també tenia por que els seus amics s’haguessin rigut, encara mes d’ell del que ja ho feien.
Un espectacle que ens ha agradat molt i això que a nosaltres normalment aquest tipus de propostes tipus «shows personals», no ens atrauen massa, ja que preferim altres tipus d’arts escèniques. Potser caldrà revisar les nostres preferències a partir d’ara.
Si desitgeu llegir l’apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ