Quan a la presentació de la temporada del Lliure vaig veure que la Carme Portaceli dirigiria Jane Eyre amb la Clara Segura i en Ramon Madaula, no vaig dubtar gens que aquesta seria una de les obres de la temporada. Mesos més trad, ens varen anunciar que ni la Segura ni en Madaula estarien en el repartiment. He de reconèixer que em vaig portar una certa decepció, però vaig mantenir l’entrada que havia comprat ja feia temps. No em vaig equivocar.
Charlotte Brontë va escriure la novel·la Jane Eyre el 1847. És una lectura obligatòria a Anglaterra i explica les enormes dificultats en què es troba una òrfena de classe baixa per sobreviure i per formar-se en una societat més masclista que l’actual i com les supera amb rebel·lia i sempre perseguint la justícia i la llibertat per sobre de tot. Anna Maria Ricart en fa una adaptació teatral excel·lent. Tot i que l’original té més de 500 pàgines, sap sintetitzar en diàlegs molt punyents la història d’aquesta dona tant lluitadora i les altres històries que l’envolten. Fins i tot, hi afegeix una escena on una dona boja, personatge que en la novel·la queda més amagat, explica la seva situació.
Aquest magnífic tex està molt ben dirigit per Carme Portaceli amb una excel·lent escenografia d’Anna Alcubierre, que fa servir un escenari allargat, amb uns miralls laterals que el fan encara més llarg, amb unes portes que s’obren i es tanquen a un bon ritme i per on entre i surten una vintena de personatges interpretats pels 7 actors i actrius del repartiment. Totes les escenes estan molt ben il·luminades i reforçades amb unes bellíssimes projeccions, a vegades estàtiques, d’altres en moviment i fins i tot representant el pas del temps, del dia a la nit. I de fons, una molt encertada música en directe que emfatitza i remarca les diferents situacions.
De les interpretacions vull remarcar la de l’Abel Folk que puc assegurar que es la millor que li he vist mai. També la Gabriela Flores, una habitual en les obres de la Portaceli, està magnífica en tots els papers que fa, especialment en el de la dona boja. El gran ofici de Pepa López es nota en totes les seves intervencions i amb uns personatges molt diferents.
Vull fer un comentari especial per a l’Adriana Gil. El seu físic ens ajuda molt a visualitzar la Jane Eyre que ens imaginem. Amb uns moviments molt precisos fa que quedi palesa la seva fragilitat aparent i, al mateix temps, la seva fortalesa i determinació que fa que superi tots els entrebancs que apareixen en el seu camí. En canvi, no li acompanya la veu. Per mi, li han faltat més canvis de to i més matisos. És l’únic però que poso a aquesta magnífica obra.