Una de les moltes troballes que atresora «Alícia al país de les meravelles», la novel·la de Lewis Carroll, i potser la més important, és la voluntat de l’autor de trencar la unitat, la univocitat, i de posar en evidència l’ambivalència de gairebé tot allò que pensem, que ens passa, que sentim… La memòria d’Alícia es confon amb els elements del somni, un somni plaent (el plaer del que s’adorm, del que dormita) i pertorbador a l’hora, és constant però també és múltiple.
Pablo Ley ha recollit algunes d’aquestes descobertes i ha conjuminat els elements per dissenyar una dramatúrgia que explora el desordre i la confusió dels nostres pensaments. Ens explica «Alícia…» a diverses veus, a fragments, mira de recollir-ne les miques i llençar-nos la realitat o, si més no, acostar-nos-hi. Tot en la posada en escena de David Maqueda cerca la millor manera de transmetre la sensació d’incertesa pròpia de l’allò oníric, de la caiguda profunda, del pas a l’altre costat. L’escenografia amb deixant surrealista, la il·luminació que crea penombres, ja que només en la penombra pot existir el somni, la coreografia de gairebé tots els moviments dels actors, la música en directe del piano de Jorge de la Torre i els talls de so (sempre amb interferències)… Tot col·labora a acompanyar-nos en un viatge interior que ha de ser delitós i inquietant a la vegada.
Aïda Bellet, Boris Cartes, Alba Duñó, Eleazar Masdeu i Núria Montes són, a l’hora, les diferents veus d’Alícia i els diferents personatges de l’obra de Carroll, fins i tot la veu narrativa de la novel·la. El caos, en el millor sentit de la paraula, està servit. El treball actoral és de gran volada, precís, imaginatiu i evocador. Menció especial per a Núria Montes, eficaç i sensible a parts iguals.
El teatre, sovint, ens espera agotnat a la cantonada, i és aleshores quan es dóna el miracle i succeeix allò que busquem desesperadament i al qual no sabem posar-li nom. Menú Teatral espera a la Sala Atrium amagats entre bambolines.