Recomendaciones

Quizás más conocido por sus trabajos como guionista de televisión (Plats bruts, Jet lag) que por su faceta de dramaturgo (a pesar de haber escrito y dirigido piezas tan interesantes como la reciente New order), Sergi Pompermayer es, al fin y al cabo, un autor con mucho oficio. Si analizamos la manera en la que está estructurada la historia, la función de cada una de las escenas, la descripción de los personajes o, incluso, el uso de los diálogos, encontraremos que Sacrifici cumple todos los requisitos que cualquier manual de escritura exigiría a una historia bien explicada. Sin embargo, la propuesta no consigue aportar nada original, nuevo o cualquier cosa que no hayamos visto antes muchas veces en innumerables obras […]

Aquest és l’espectacle número 11 de la companyia T de Teatre ideat expressament per commemorar els 25 anys de la seva creació. E.V.A., en el món de la medecina, és una escala que serveix per mesurar el dolor “Escala Visual Analògica del dolor”, EVA és també el nom de la primera dona coneguda i és també el nom de la filla d’una de les protagonistes d’aquesta història. De fet, quatre històries creuades, al voltant del tema del dolor ja sigui físic, psicològic, emocional, crònic, somàtic, …. Set actors interpreten més de 20 personatges en una combinació d’humor i drama. Quatre excompanyes d’escola: Àgata (Àgata Roca) actriu que ha lluitat sempre pel reconeixement del públic i es troba «atrapada» a la […]

Coneixia el text. Per edat no vaig arribar a veure l’estrena de fa 20 anys amb l’Emma Vilarasau i el Jordi Boixaderas, però sí que havia vist el muntatge que es va fer fa uns anys al Jove Teatre Regina amb actors acabats de sortir de l’Institut del Teatre . I ja en el seu moment no em va acabar de fer el pes. A l’espectacle de La Villarroel li vaig donar una oportunitat per veure si el Sergi Belbel, la Mima Riera i el David Bagés li podien donar una nova dimensió. Encara que veure un thriller quan saps els girs i els misteris perdi bastant la gràcia. El que m’he trobat és un muntatge ben trobat encara que […]

El trabajo de circo que se está haciendo en el Ateneu Popular Nou Barris es un fenómeno que tarde o temprano merecerá una atención mucho más grande que la que se le está dando. El Ateneu se está convirtiendo en una fuente inagotable de vocaciones, aficionados y espectadores potenciales. Dicho esto, justo es decir que ya se han celebrado 21 ediciones de su Circ d’Hivern, que cada vez se alarga más en el tiempo y que esta vez ha llegado hasta el verano del Grec. Invisibles es un montaje que quiere hablar de los refugiados, pero sobre todo de la gente que se ve obligada a huir, quizás de una guerra o del hambre, pero quizás también de elementos más […]

Moltes expectatives davant aquesta obra de la Sala Flyhard, una tragicomèdia en el món de la ciència-ficció i les xarxes socials, una història ubicada entre dues realitats i amb un futur ja escrit. I la veritat és que les expectatives han quedat absolutament satisfetes, hem sortit de la sala amb el convenciment que havíem vist una molt bona proposta amb unes magnífiques interpretacions i posada en escena. La entrada a la petita sala ja és impactant, un cotxe estavellat i fumejant omple el petit espai i un espectacular accident de cotxe conforma la primera escena (magnífica escenografia de Closca Turla i Sergi Corbera i perfecta il·luminació de Xavi Gardés). Genials interpretacions de la Vicky Luengo i la Bruna Cusí, la […]

Quan hom llegeix la sinopsi de We love arabs inevitablement pot veure’s envaït per un sentiment de cautela. Parlar del conflicte entre Israel i Palestina des de l’humor no és fàcil. L’alarma s’encén sobretot, però, perquè qui ho fa és un israelià. I no, no és que un israelià o un jueu no pugui parlar del conflicte, però no és el mateix fer-ne humor des d’una banda del mur que des de l’altra. Igual com no és el mateix parlar de sexisme o masclisme des del punt de vista masculí que femení. Els homes poden parlar-ne? Sí (tot i que valdria més que primer deixessin que fossin les dones, qui en parlessin). El pateixen? També, però ni de la mateixa […]

La violència sexual és potser una de les més habituals a la nostra societat però, malgrat això, el tabú que l’envolta és imments. Aüc presenta diversos escenaris i diverses formes de violència, totes ben reconeixibles, i ho fa sense ni mica de complaença, amb honestedat i amb ràbia, però també amb poesia i delicadesa. El muntatge combina la ploma combativa de Carla Rovira, amb les composicions de Clara Peya i les coreografies d’Ariadna Peya, fins a donar forma a un tapís d’imatges i moments ben diferents, tots igualment punyents, que no ens deixen indiferents (no ho pretenen) i ens conviden a la reflexió col·lectiva. Una obra totalment imprescindible tant per la seva qualitat com per la seva militància. Més informació […]

Paraules encadenades és un text de l’any 1995, i se li nota. Malgrat la indubtable habilitat de Jordi Galcerán per mantenir el públic en tensió durant una hora i tres quarts, el cert és que els personatges resulten una mica de cartró pedra, i no es difícil veure les costures al text. Malgrat això, la posada en escena a La Villarroel està molt aconseguida i els dos protagonistes, però especialment la Mima Riera, fan una feina excel·lent i aconsegueixen fer-nos còmplices de la seva història. Més informació a Somnis de teatre

Si sou d’aquells que busqueu una proposta trencadora, alternativa, arriscada i radicalment contemporània… aneu a la Sala Hiroshima, us asseguro que tan si us agrada com no el que veureu, en sortireu sorpresos. La última aposta ha estat “Titans” del coreògraf i director Euripides Laskaridis, guanyador del premi Pina Bausch (2016). “Titans” és una proposta inclassificable, un espectacle que no s’assembla a cap altra cosa. Una barreja de burlesque, clown, teatre de l’absurd, cabaret, vodevil i cine slapstick. Un lloc imaginari que ens és molt familiar. El protagonista és un personatge grotesc , sense gènere definit, embarassat. Sembla talment un personatge sortit d’un conte de ciència ficció. No parla però els seus sons són entenedors. Una proposta diferent que no […]

Titans pertany a aquell tipus de teatre inqualificable que tampoc té necessitat ni voluntat de no ser-ho. En aquesta ocasió, Euripides Laskaridis (que ja va presentar Relic a Barcelona el 2015) és una barreja entre Jerry Lewis, Jaques Tati i Harpo Marx. Dos actors a escena, dos titans, dos personatges primigenis que sempren han estat allà, gairebé preexistents, que experimenten una particular epifania, la descoberta dels elements, i la descoberta de l’altre. Els objectes i la manera com l’ésser humà s’hi relaciona és el que articula la ¿història? Objectes que no són el que semblen i que només adquireixen identitat quan la llum actua sobre ells. L’escenari, doncs, està farcit de coses que a mesura que seran manipulades pels personatges […]

Aquest BEWARE OF PITY (La impaciència del cor), va ser el primer espectacle que vàrem escollir l’Imma i jo, en quant va sortir la programació i és que encara teníem el record d’aquell THE MASTER AND MARGARITA que vàrem tenir la sort de poder veure l’any 2012, també dins del Festival Grec, interpretada per la Companyia britànica Complicité i dirigida per Simón McBurney (clicant aquí podreu veure aquella crònica). En aquesta ocasió la companyia Complicité, amb la col·laboració de Schaubühne, han aixecat a l’escenari una magnífica proposta teatral, basada en el text de l’escriptor austríac Stefan Zweig, interpretada en alemany i sobretitulada en català, en dues pantalles situades a banda i banda dins de l’escenari de la Sala Fabià Puigserver… […]

Nit d’estrena al Teatre del Raval, coincidint amb la nostra tornada a casa, després del viatge de vacances d’enguany; ha estat una proposta que ens ha fet passar una bona estona. En realitat és una proposta que creiem busca exclusivament fer riure, sense més complicacions….. com de fet, el seu títol ja avança per si sol, el que veurem abans inclús de començar la representació. Una comèdia entretinguda, escrita i dirigida per Marià Font, que ens ha parlat des del punt de vista de dues dones en edat «madura», dels «homes», dels problemes de la feina … o de no tenir-ne, de sexe, de dietes, de roba, … Són dues amigues que es troben a la casa de la Ruth […]

“Io sono una forza del passato” “Who is me” és un espectacle que ens submergeix en la vida, obra i filosofia del director de cinema Pier Paolo Pasolini . Àlex Rigola i Carlota Subirós han creat un retrat líric i poètic d’aquest personatge a partir d’un poema inacabat, que porta per títol “Poeta delle ceneri” . Es tracta d’un poema autobiogràfic que va ser publicat per primera vegada a la revista «Nou Tema» el 1980, editat per Enzo Siciliano. El títol d’aquesta proposta “Who is me” va ser originalment «Qui sóc jo» (en referència a la llista de notes «Qui és qui»). El text data dels anys 1966-1967,anys de fonamental importància per a l’escriptor, per la seva experimentació artística, tant […]

Después de casi 20 años del estreno original de Paraules encadenades, en su momento protagonizada por Emma Vilarasau y Jordi Boixaderas, el interés que puede suscitar una nueva puesta en escena tiene más de comercial que no de artístico. El laberíntico texto de Jordi Galceran fue original e impactante hace dos décadas (y todavía lo es, en cierto modo), pero su planteamiento es tan cerrado y milimétrico que poco espacio le queda al director para aportar algo nuevo más allá de volver a hacer funcionar su engranaje impecable. En este sentido, Sergi Belbel lleva a cabo su función de artesano a la perfección. El espectáculo consigue la tensión y el ritmo adecuados, una atmósfera inquietante y unas buenas interpretaciones de […]

La conquista de lo inútil és una proposta escènica molt difícil de classificar en una sola branca de les Arts Escèniques. Està plena de sorpreses i fins i tot algun ensurt que no seria lògic explicar en aquesta crònica. Un espectacle que respecta en el que fa a la paraula està expressat en llengua castellana, amb 3 intèrprets a escena i un parell de convidats al final de l’espectacle. Teatre de l’absurd, de text, còmic, polític… una performance? Doncs de tot una mica; per començar dos dels tres actors interpreten a «ombres» de personatges que ja no estan entre nosaltres (Jorge Luis Borges i Virginia Wolf), i que ens fan petar de riure amb les seves ocurrències durant bona part […]