Hòsties (d’hummus) per a tothom

We love Arabs

We love Arabs
10/07/2017

Quan hom llegeix la sinopsi de We love arabs inevitablement pot veure’s envaït per un sentiment de cautela. Parlar del conflicte entre Israel i Palestina des de l’humor no és fàcil. L’alarma s’encén sobretot, però, perquè qui ho fa és un israelià. I no, no és que un israelià o un jueu no pugui parlar del conflicte, però no és el mateix fer-ne humor des d’una banda del mur que des de l’altra. Igual com no és el mateix parlar de sexisme o masclisme des del punt de vista masculí que femení. Els homes poden parlar-ne? Sí (tot i que valdria més que primer deixessin que fossin les dones, qui en parlessin). El pateixen? També, però ni de la mateixa manera ni en la mateixa magnitud. Per abordar aquestes qüestions, doncs, cal ser conscient del paper que juga cadascú i els privilegis que té.

I tota aquesta tirallonga, per què? Doncs per lloar la feina de Hillel Kogan, el coreògraf i dramaturg de l’espectacle. I és que Kogan no només és conscient de la seva posició social, com a israelià i com a artista, sinó que a més a més en fa el blanc de la seva (auto)crítica. I és si a algú dispara We love arabs és precisament als creadors i les esquerres israelianes i occidentals que no saben desfer-se de les actituds colonialistes i paternalistes. Ell mateix interpreta un coreògraf jueu que busca un ballarí àrab per representar una peça sobre la identitat en una acampada de tres dies al desert. Un artista que ens explica que vota partits d’esquerres i que vol transmetre un missatge de convivència i entesa, però que durant el procés de creació no només no deixa parlar en cap moment al ballarí, sinó que a més a més cau en un tòpic rere l’altre i fins i tot li diu com ha d’interpretar la seva pròpia identitat.

Amb un castellà fluid i sorprenents dots actorals, Kogan es converteix en un perfecte coreògraf histriònic, completament contraposat a un impassible Adi Boutrous que, sense obrir pràcticament boca, el posa constantment en evidència. Una gran proposta, senzilla però efectiva, que en algun moment -i salvant les distàncies de la posada en escena- recorda al Sweet Tyranny de Pere Faura per la brillant autocrítica de l’autoritarisme del coreògraf-director. Un nou encert del Festival Grec que dispara hòsties a tort i a dret amb un gran sentit de l’humor, ironia i intel·ligència i que llança un missatge ben clar: no hi ha diàleg possible si no aprenem a callar i deixem parlar a qui ha de fer-ho.

← Volver a We love Arabs

¡Enlace copiado!