Coneixia el text. Per edat no vaig arribar a veure l’estrena de fa 20 anys amb l’Emma Vilarasau i el Jordi Boixaderas, però sí que havia vist el muntatge que es va fer fa uns anys al Jove Teatre Regina amb actors acabats de sortir de l’Institut del Teatre . I ja en el seu moment no em va acabar de fer el pes.
A l’espectacle de La Villarroel li vaig donar una oportunitat per veure si el Sergi Belbel, la Mima Riera i el David Bagés li podien donar una nova dimensió. Encara que veure un thriller quan saps els girs i els misteris perdi bastant la gràcia. El que m’he trobat és un muntatge ben trobat encara que no arribi a suplir les mancances del text. I és que aquesta és una obra que es queda a camí entre el suspens i la comèdia de matrimonis, amb un punt absurd.
Un dels principals encerts és la direcció de Belbel, amb una posada en escena en la que les llums de Kiko Planas intercalen la foscor de l’intriga amb la claredat de la comèdia. També és interessant la interpel·lació amb el públic de determinats moments, incloent al públic en el teatre abandonat en el que es produeix l’acció. L’ús dels audiovisuals, requerit pel propi text i mantingut en el format VHS dels 90 està ben trobat fins al final, moment en el que la falta de directe deixa un gust més aviat insípid.
Sigui dit que els actors fan una bona feina que segur que amb una mica més de rodatge acabarà d’encaixar. El personatge del Bagés es qui porta la batuta, un psicòpata estrambòtic que segresta a la seva exdona. El que explica es converteix en un joc que circula constantment entre la veritat i la mentida, i on res del que es va desvelant és una realitat definitiva. I aquest és l’error, que s’arriba a una situació en la que en qualsevol moment es pot desmuntar tot allò dit anteriorment amb una excusa tan simple com “m’ho he inventat”. S’entra doncs en una història repetitiva que no avança encara que aparenti fer-ho.
Per últim, un detall que ja vaig criticar en l’altra versió: Quan dos puristes del llenguatge com demostren ser els dos personatges de l’obra juguen a paraules encadenades, el que han de fer és dir una paraula que comenci per la síl·laba amb la que acabava la paraula anterior dita pel contrincant. Per la MATEIXA síl·laba. Això vol dir per exemple que, després de la paraula “bres-SOL”, seria correcta la paraula “SOL-te-ria”, però no “SO-le-dat”, on la “l” forma ja part de la segona síl·laba. Aquesta norma clàssica del joc és totalment ignorada pel text, i crec que s’hauria de tenir en compte per més que en redueixi les possibilitats.