Titans pertany a aquell tipus de teatre inqualificable que tampoc té necessitat ni voluntat de no ser-ho. En aquesta ocasió, Euripides Laskaridis (que ja va presentar Relic a Barcelona el 2015) és una barreja entre Jerry Lewis, Jaques Tati i Harpo Marx. Dos actors a escena, dos titans, dos personatges primigenis que sempren han estat allà, gairebé preexistents, que experimenten una particular epifania, la descoberta dels elements, i la descoberta de l’altre.
Els objectes i la manera com l’ésser humà s’hi relaciona és el que articula la ¿història? Objectes que no són el que semblen i que només adquireixen identitat quan la llum actua sobre ells. L’escenari, doncs, està farcit de coses que a mesura que seran manipulades pels personatges i sotmeses als efectes de la llum aniran essent capaces de dir. La relació amb els objectes és conflictiva, però també divertida, excitant. El tità s’hi acosta amb nervis, però reacciona apassionadament a les descobertes.
El so és un element prmordial al muntatge de Laskaridis. Sons grabats que se superposen a la pròpia veu del tità. Veus que semblen provenir del més profund, sons preexistents.
Laskaridis embarassat, amb nas a la Cyrano i amb una capacitat comunicatica i expressiva descomunal. Imaginació a dojo que se’ns endú a l’abans de tot.