Recomendaciones

Inicialment aquesta proposta estava titulada Collar de Cranis (Varietats a la Brossa) i després del procés de creació i assajos ha quedat rebatejada com ESQUERDES PARRACS ENDERROCS que és el seu títol definitiu. Carles Santos i Jordi Oriol han conduït a aquest grup de joves creadors a la recerca de Brossa i del seu llegat essencial, en un intent d’oferir-nos una mirada d’avui sobre Joan Brossa. Brossa és el pretext per crear, per aconseguir que el jove grup d’intèrprets i escenògrafs ens obliguin a mirar. Mirar Brossa a través de l’altre. Un mira de mirar Brossa. L’altre mira de mirar Brossa a través de la mirada de l’un. I el següent mira de mirar Brossa a través de l’altre que […]

Aquest espectacle és un recorregut per la seva vida i la seva lluita per aconseguir triomfar, un espectacle que comença amb el somni d’un nen que volia ballar. Joaquin Cortés té 48 anys, a 14 anys va ser admès com a membre del Ballet Nacional d’Espanya amb qui va ballar fins als 19 anys. Crea la coreografia de l’òpera Carmen i participa en el Festival Flamenc d’Estiu de Tòquio on és aclamat i a partir d’aquell moment decideix crear la seva pròpia companyia «Joaquin Cortés Ballet Flamenco«. Aquesta peça té una durada de dues hores i s’inicia amb dansa clàssica i contemporània, simbolitzant el que ell va estudiar als seus començaments. Opta per la fusió entre el flamenc i la […]

Partits de futbol, màquines de confetti, metges tocant la guitarra i gats daurats japonesos de botiga xinesa barata. Res d’això m’ha convençut perquè no m’ha arribat i m’han confós. Tampoc m’agrada que en peces clàssiques canviïn el noms dels personatges pels dels actors; em distreu. Conclusió, més aviat m’he avorrit i m’ha confirmat que Txékhov no és el meu autor predilecte tot i admetre que és molt important per a l’evolució del teatre modern. Crítica completa » http://bit.ly/2qbg3Qe

A l’escena VI del tercer acte, l’estratègia que ordeix Ricard per arribar al poder pren forma definitivament. Amb la complicitat de Buckingham, el seu cosí, aconsegueix que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en Ricard III, rei d’Anglaterra. No és casualitat que un dels moments clau de l’obra esdevingui un episodi de metateatralitat, tan del gust de Shakespeare, mitjançant el qual, el protagonista duu a terme una representació en què tots són conscients del seu paper i de la naturalesa teatral d’allò que està a punt de succeir. Els dos cosins convencen el poble amb una eloqüència enverinada però amb arguments poc subtils que configuren una trama força òbvia que la ciutadania accepta com a vàlida […]

En entrar a la sala Fabià Puigserver ens trobem als actors jugant amb una pilota, vestits amb la seva pròpia roba i cridant-se pels seus noms reals. A les pantalles laterals es projecten fotos personals dels mateixos actors. Els espectadors a banda i banda de l’escenari. Segons el mateix Rigola, el seu objectiu és difuminar la frontera entre realitat i ficció. I en paraules del protagonista Joan-Ivànov, és difícil despendre’s d’una manera de fer, d’una tradició teatral, per deixar que l’autèntica emoció flueixi sense «amagar-se» darrere un vestuari o una escenografia. Potser el més interessant de l’obra és la reacció de tots els personatges davant un Ivànov que pateix, la incomprensió i la cerca de raonaments que justifiquin la seva […]

Siempre digo que me cuesta ver adaptaciones de obras de Lorca, porque en muchas ocasiones no se acaba de encontrar el tono -nada fácil, por cierto- del poeta andaluz. En esta pieza de teatro documental que ha ideado el mallorquín Pep Tosar sí que he encontrado espíritu, y duende, y sentimiento, y otras muchas cosas que nos acercan al autor. No sé si será por los testimonios, por las imágenes proyectadas, por los textos escogidos o por el flamenco que atraviesa la pantalla… Todo ello forma una unidad que nos permite pasear por la vida de uno de los más grandes dramaturgos en lengua castellana. A medida que avanza el espectáculo nos rendimos a su simpatía y nos animamos con […]

El equilibrio entre el drama y la comedia, a pesar de ser deseado por muchos dramaturgos y directores contemporáneos, no siempre resulta fácil de encontrar. Afortunadamente, de vez en cuando, aparecen piezas que despuntan por su mala leche, acidez y su trágico sentido del humor que nos divierten tanto como nos perturban de la manera más lúdica. Els tres aniversaris es uno de esos montajes que consiguen dar risa desde el magnífico patetismo de sus personajes y sus miserias sin renunciar a la parte más oscura de sus historias. El texto de la alemana Rebekka Kricheldorf ofrece una visión renovadora de Las tres hermanas de Chéjov donde el alcohol tiene un papel protagonista como también la frustración, el aburrimiento y […]

Una comèdia «amarga» de Rebekka Kricheldorf traduïda per en Joan Negrié que és també productor i intèrpret. La Irina (excel·lent Rosa Boladeras) fa 38 anys i està desencisada perquè la seva festa d’aniversari és avorrida. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts i no ballen. La música no li agrada, els convidats són avorrits i els regals tampoc són del seu gust. Masha (Anna Alarcón) és una de les seves germanes, està casada i no treballa, Olga (Victòria Pagès) és l’altra germana, l’única dels quatre germans que treballa de mestra en una escola i Andrei (Joan Negrié) és el germà que vol escriure un llibre…. tampoc treballa. Una mirada de l’autora sobre un món estancat, sobre situacions que no […]

“Non Solum” és un monòleg surrealista i fins hi tot una mica excèntric, una obra trencadora i poc convencional, un espectacle arriscat i possiblement en algun moment políticament incorrecte. “Non Solum” és una comèdia que ens mostra moltes de les cares del ésser humà. Amb un humor crític ens parla de la mort, de les dones, de sexe, dels polítics, de la religió. I ho fa d’una manera vertiginosa. Passa d’un tema a l’altre com aquell qui no vol la cosa. Es deixa anar i nosaltres el seguim. Ens fa riure i pensar. Deixar de pensar i riure. “Non Solum” es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona el 10 de novembre de 2005. Descrit com a “monòleg de […]

En esta adaptación de la dramaturga alemana Rebekka Kriecheldorf, las tres hermanas más famosas de la literatura universal celebran tres aniversarios en medio de depresiones, borracheras, un aburrimiento infinito y unos cuántos desengaños amorosos. Aquí las referencias rusas se limitan a tres o cuatro nombres, a un samovar que aparece y desaparece, y a una discoteca que se llama Moscú. Creo que la adaptación consigue un buen retrato de los personajes -aquí totalmente abatidos y a ratos muy trastornados-, pero también pienso que pierde la oportunidad de quitarse de encima algunos elementos del original. Las disertaciones sobre el trabajo resultan anacrónicas y la clase social de Olga, Maixa e Irina quizás requería un mejor encaje al adaptarla a tiempo actuales. […]

MetrÒpera Tarragona, nascuda amb la voluntat d’afrontar l’òpera clàssica a partir de tècniques modernes d’interpretació, es presenta a Barcelona, al Teatre Akadèmia, amb Lo Speziale (Haydn/Goldoni), que dirigeix Ramon Simó. Amb públic a banda i banda, perquè no perdem de vista que és teatre, que hi ha dramatúrgia, i que aquesta no ha d’empetitir-se davant de l’aspecte musical. Aquest Lo speziale, però, no comet l’error de voler competir amb la música de Haydn, conscient que l’anècdota és simple i gens solemne. Sí que exigeix, en canvi, als cantants/actors defugir l’encarcarament i fer ús del cos com a matèria d’actuació, al costat de les veus. Simó, després del seu pas pel Grec, s’embarca en un projecte innovador que sap ser fidel […]

Dos mujeres van a la deriva sobre una ballena mientras pasan el rato como pueden. La suya es una metáfora de cómo puede llegar a ser la vida de mecánica, de repetitiva, de vacía. En escena, Laia Alberch y Paula Ribó interpretan a estas dos mujeres y nos regalan una reflexión inteligente, divertida y con mucho sentido del humor sobre la insatisfacción y las trampas que nos tendemos a la vida. Sobre el deseo infinito de hacer y la incapacidad de empezar a andar. Un montaje sencillo pero extremadamente eficaz que vale mucho la pena. Más información (en catalán) en Somnis de teatre

A diferencia de muchos otros, yo no pude conectar en ningún momento con el relato de la refugiada protagonista de La maternitat d’Elna. Su narración de su huida de Badalona y posterior vida en Argelers y en la maternidad de Elna me pareció fría, lejana y, en algunos momentos, incluso frívola. La puesta en escena y la elección de músicas tampoco me ayudó y, en conjunto, me pareció un montaje farragoso con una historia que podría haber sido mucho más interesante. Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Pep Tosar ha creado con Federico García un espectáculo total que consigue combinar en una única pieza las palabras del poeta, la visión que tenían de él sus contemporáneos, la que tienen sus estudiosos y sumar, encima, el «duende», todo aquello que no se puede expresar con palabras pero sí, en cambio, con el cuerpo y la música. Federico García es un espectáculo que emociona a la vez que reivindica la figura de un poeta imprescindible, un acierto de principio a fin. Más información en Somnis de teatre

En su primera adaptación de un texto de Chéjov, Rigola pone sobre el escenario todo su talento y su forma personalísima de enfrentarse a los textos. Así, nos encontramos delante de un Ivànov totalmente fiel al espíritu del texto, que transmite en todo momento el desencanto y la melancolía que este pide, pero con una puesta en escena contemporánea y arriesgada, en la que los personajes tienen el mismo nombre que los intérpretes, los maneki neko se multiplican y el sonido de una guitarra eléctrica nos acompaña en todo momento. Todo esto construido con magníficas interpretaciones y mucho (pero que mucho) confeti. No os la perdáis. Más información (en catalán) en Somnis de teatre