Recomendaciones

L’hèroe fue una obra muy popular -y también muy provocadora- en el momento de su estreno, en 1903. De hecho, se dice que pocas horas antes de levantarse el telón en el Teatro Romea, Rusiñol marchó hacia París y puso tierra de por medio entre él y el escándalo que se avecinaba. Se trata de un texto antimilitarista que pone en evidencia el papel del gobierno español en las colonias de ultramar (Cuba, Filipinas, etc.). Incluso a día de hoy muchos de sus pasajes, y principalmente el monólogo inicial, resultan aterradores. La crudeza con la que se describe la guerra y sobre todo la impunidad y también la indiferencia hacia el supuesto enemigo son todavía vigentes, y desgraciadamente contemporáneas. El […]

Distància. De seguretat, física, social… és la paraula que està en boca de tothom. Al Circ dels impossibles el Mag Stigman aconsegueix respectar-les totes, i a la vegada fer que les oblidem. Proximitat és la paraula màgica que ens acosta al Mag Stigman. Des de el primer moment ens fa partícips del seu show, ens integra i ens sentim part d’aquesta estona màgica, on ens quedem bocabadats davant els clàssics trucs de màgia, els malabars, o les ganes de ballar que ho poden tot. El Mag Stigman ens presenta un espectacle que és un homenatge al món del circ, i amb ell ens fa sentir d’aquella manera en que només ho pot fer la màgia, embadalits, encuriosits, sorpresos…I es que […]

BARCELONA MEMORIA FOTOGRÁFICA és la primera experiència immersiva sobre la ciutat Barcelona a través de la mirada de sis dels millors fotògrafs catalans. Francisco Català Roca (1922-1998), Oriol Maspons (1928-2013), Leopoldo Pomés (1931-2019), Joana Biarnés (1935-2018), Xavier Miserachs (1937-1998), i Colita (1940) van fusionar la fotografia documental i periodística amb l’artística, creant una visió inèdita de la ciutat dels anys 50 i 60. La visita comença per diverses sales . Informació. Història. Tècniques. Biografia. Les primeres són més de tipus informatiu, panells on se’ns explica la tècnica fotogràfica, la biografia dels sis artistes que van liderar una nova manera de veure la fotografia, … Imatges de fotografies, negatius, portades de revistes,… Sala recreativa i d’exposició La següent sala hi trobem […]

Probablement és a mig camí entre la ironia i la malenconia on trobarem el perquè de l’atracció que Chejov suscita a principis del segle XXI en un espectador sobreestimulat que, tot i així, se sent atrapat per l’Olga, la Masha i la Irina que, a cada muntatge (recordo, per exemple, el de García Valdés el 2005) sembla que reaccionin als embats d’un present que va ser el futur que tant obsessionava el contista rus. Les germanes de Manrique s’expressen amb naturalitat en una actualitat ple de ressonàncies de la societat burgesa que el text posava en el focus. El malestar de viure, la dificultat de viure segueix essent la mateixa, i el seu Moscou continua essent l’objectiu inassolible, perquè es […]

Tenir fills pot ser molt gratificant, però un dels peatges a pagar quan son petits es que has veure pel·lícules o teatre que a tu, francament, t’interessen ben poc. Però de tant en tant i cada vegada més, et trobes una obra que els hi agrada a ells i a tu, i no pots més que celebrar-ho. El màgic d’Oz entra plenament en aquesta categoria. Un musical divertit, entretingut, cuidat i de gran qualitat. Amb música i cançons originals, és una adaptació respectuosa amb l’original però adaptada al temps actuals. Amb unes interpretacions notables, i una posada en escena on les projeccions audiovisuals tenen un paper destacat, i que doten a l’obra d’una plàstica contemporània i fresca que et porta […]

L’Akademia ha estat la cuina d’aquest nou plat del panorama teatral barceloní. S’ha cuinat un gran entrant a vuit mans, inspirant-se en l’obra «L’home de la flor als llavis» de Luigi Pirandello. Tot i ser una recepta de diferents ingredients i amb un fil conductor establert, no s’ha perdut l’essència de l’autor italià. En totes les obres de Pirandello sempre hi regnava el dubte de l’existència de l’ésser humà, posant a una balança filosòfica els principis de l’antropocentrisme. En aquesta proposta es manté aquest late motiv per on els actors es mouen i teoritzen les seves actituds. El trident d’actors i els seus monòlegs naveguen entre les debilitats de cada personatge representat. Són soliloquis carregats d’ADN pirandelià, on els personatges […]

Sempre s’agraeix que un teatre privat aposti per una obra incòmoda, especialment, quan es tracta d’un text que, dues dècades després de la seva estrena original, malgrat no haver envellit malament, avui s’ha d’enfrontar a un clima de correcció política que tolera poc l’ambigüitat. La cabra, o Qui és Sylvia? és una història escrita per un geni trapella (Edward Albee) que busca dinamitar principis que mai ens hem qüestionat, remoure els nostres límits morals i plantejar-nos dubtes escandalosament imprevistos. Amb aparença de comèdia negra, la peça amaga, en realitat, un drama truculent capaç de remoure les entranyes de l’espectador més fred. El seu director, Iván Morales, aposta, de fet, per la interpel·lació directa al públic i, des de la força […]

La Brutal se estrena en el teatro familiar. De por si, una buena noticia. La productora nos deja buen sabor de boca con todo lo que hace. De nuevo, no falla. La adaptación musical de David Selvas y Marc Artigau es un acierto. Fresca, desacomplejada, actual y respetuosa con la obra original. El público se reencuentra o descubre los míticos personajes, evolucionados sin perder su entrañable ADN. Una Dorothy urbana y preadolescente con un sutil parche de la bandera arcoíris en la mochila es para un servidor la imagen de saber tocar los justo y necesario sobre este clásico que ya tiene más de 100 años. La producción es ambiciosa, la dramaturgia encaja, las interpretaciones están a la altura, la […]

La pandemia nos ha acercado a otras maneras de trabajo, de formación, de enseñanza. También nos ha mostrado otras vías de relación y de comunicación. Hemos redescubierto otras formas de representación teatral. La radioteatro existía hace muchos años y las telenovelas substituyeron a las que nos retransmitían diariamente por la radio. Una manera muy sencilla de mantener el teatro vivo. Los más jóvenes descubrirán en la radioteatro una fuente inagotable de fantasía. Bitácora es utilizada como símbolo de dirección, de brújula y de unión. El programa “Bitácora de ida y vuelta” se basa en historias que se han creado a uno y otro lado del Atlántico. Felipe Cabezas es el alma de estas bitácoras y del Teatro Fénix. Presentó esta […]

El año pasado se presentó en el Teatre Onyric una nueva compañía de danza clásica, el Ballet de Barcelona, que venía para llenar un hueco que ha restado vacío por demasiado tiempo. La formación se presentaba con una plantilla de bailarines de todo el mundo, capitaneados por Carlos Renedo (exbailarín del Metropolitan Opera House) y Chase Johnsey (exintegrante de los Ballets del Trockadero de Montecarlo y del Engish National Ballet). Todo apuntaba a que, por fin, Barcelona tendría la compañía que muchos profesionales habían soñado… pero la pandemia de Covid se cruzó por el camino. Nada los ha parado, pero está claro que el confinamiento y la carencia de ensayos y actuaciones ha condicionado la vida de sus componentes. En […]

Mar Puig i Mateu Peramiquel han creat un espectacle d’una poètica preciosa. A Bruna mares i filles (grans i petites) s’estimen i s’atabalen a parts iguals. Mares i filles són dones que viuen les seves vides envoltades d’entrebancs. La neta, la Bruna, busca en la mare i en l’àvia tot allò que no sap de la seva història. La mare, la Maria, busca la millor manera de pujar una filla adolescent, i tenir cura d’una mare amb Alzheimer. Totes dues són la seva història, el seu present, i el seu passat, i de totes dues, també, tem el seu futur. L’àvia, la Quimeta, ja no toca quarts ni hores, però filla i neta la cuiden i la necessiten. Tots aquests […]

Carlos Latre es de aquellos humoristas que cae simpático, haga el que haga. Tanto si habla de fútbol a el Crackòvia como si alborota el gallinero en Crónicas Marcianas o Tu cara me suena. Domina como nadie y el imaginario español y su cultura popular, y tiene la capacidad de hacer un retrato distorsionado (y siempre amable), a partir de los centenares de personajes que habitan dentro suyo. Apela espacios comunes que todos conocemos: políticos y monarcas, artistas folclòrics, animales televisivos como Iker Jiménez, los chefs Jordi Cruz i Chicote, Àngel Llàcer, todos los colaboradores de Sálvame o el jurado de La Voz. Algunas de sus imitaciones geniales, como lo Núñez, la Bruja Lola o la Pantoja de Puerto Rico, […]

Vaya por delante que este es un espectáculo nuevo, con un mirada divertida a estos tiempos de pandemia que nos toca vivir, a través de la caricatura de sus protagonistas más mediáticos. A los pocos minutos de empezar el actor nos regala una divertidísima imitación de Fernando Simón. Pero One Man Show también tiene parte de antología. Los seguidores del artista no le perdonarían salir del teatro sin su dosis de Boris Izaguirre o la Pantoja de Puerto Rico, por ejemplo, y Carlos Latre lo sabe y no los decepciona cuando aún la recta final del show. No se puede negar que Carlos Latre está en plena forma. Su capacidad de caricaturizar es inimitable. Se transforma una y otra vez […]

La proposta que es pot veure al Tantarantana, després d’haver-se suspès, reprogramat i re-assajat, com tantes altres produccions aquests dies, és un treball d’una de les seves companyies residents, El Eje, al voltant del masclisme, l’abús de poder o la violència de gènere. L’obra parteix d’una pregunta: com explicar la por a qui no l’ha viscuda mai (gràcies als seus privilegis)? D’entrada, és un posicionament força de part, que es trasllada al text quan es presenten uns personatges que ràpidament queden definits com a bons i com a dolents, i que no acaba d’afavorir un gran o sorprenent recorregut dramàtic. La posada en escena, tanmateix, és atrevida, i ajuda, per la seva banda, a mantenir l’atenció de l’espectador, amb un […]

Poques companyies debutants han irromput en el panorama de forma tan memorable com ho va fer José y sus hermanas la tardor de 2017. Mentre els teatres es buidaven d’un públic que preferia omplir els carrers en aquell clima semirevolucionari posterior a l’1-O, aquest grup de joves van protagonitzar potser l’únic espectacle que va exhaurir entrades aquells dies. La clau, més enllà del seu talent genuí, va ser que Los bancos regalan sandwicheras y chorizos parlava en el to reivindicatiu que la ciutadania demandava i dels assumptes pendents que, semblava, ens havien avocat a la situació que estàvem vivint: l’herència del franquisme. És curiós que ara, amb el seu tercer muntatge, per una malaurada casualitat, el moment social els hagi […]