La foscor de Foscor és la de la incertesa sobre el futur, la de la confusió, la del desconegut, i és, sobretot, la foscor del teatre. Té quelcom de kafkià el text de Jan Vilanova, amb personatges atrapats en una mena de xarxa de l’absurd, enganxosa i capciosa, de la qual és tan difícil deslliurar-se que, finalment, un desisteix i perd la voluntat. També té alguna cosa de buñuelià i de El ángel exterminador i aquella pugna entre el desig i la voluntat que, en aquest cas, empeny i reté, a la vegada, el personatge que interpreta Dafnis Balduz.
La posada en escena de Clara Manyós atorga tot el pes als dos intèrprets que, amb el seu treball gestual i de mirada, aconsegueixen fer perceptibles als espectadors mobles, objectes… La decisió de Manyós és important i arriscada, i funciona. Posa el focus en l’escenari també, no només com a lloc que simbolitza l’espai on succeeix la història, sinó també com a espai per al teatre, on té lloc el ritual, on els actors senten, s’emocionen, tenen por, i on són observats. El teatre de Foscor és el lloc on cada dia comencen i acaben les vides d’uns personatges, sense solució de continuïtat, per sempre, o fins a la nit següent.
Aneu al Versus, que aquests dies s’hi parla de coses que tenen a veure amb tots nosaltres.