Combat de negre i de gossos de Bernard-Marie Koltès amb direcció de Roberto Romei és la història d’un africà mort a mans del seu cap que ens acara a l’opressió que ha estat motor del colonialisme i que encara és present a la nostra societat, on la violència que exercim ens obliga a viure en la por i en un exili permanent.
Una obra molt política i a la vegada molt humana. Sobre la por del personatge sobre un problema, i com enfrontar-se. A més crea una capacitat de violència davant la incapacitat per poder sortir-ne. Parla d’una part política però no dintre de l’estat, sinó un enfrontament polític a escala humana.
Aquesta obra és un relat força dur sobre els oprimits i opressors. Entre els africans i els europeus, negres i blancs, treballadors i caps. Aquest cop és una persona que vol recollir el cadàver del seu germà (no queda gaire clar si és un germà sanguini o de poble). A partir d’aquesta premissa, veiem que el cap de l’obra a més de ser un home trist a més és impotent. Tots els personatges tenen contrastos. El treballador que és l’assassí, una persona violenta i sense escrúpols i per tancar aquest pòquer d’asos tenim la noia europea que arriba a l’Àfrica i és molt fràgil.
El Koltès parla de problemes humans però a través dels personatges. Del que senten i del que pateixen per part de la societat. Segurament, el millor és que veiem que el personatge de Manuel Dueso en el seu univers, en el seu cercle i no com la part més racista del que pateix.
L’espectacle crida molt l’atenció. L’escenografia amb aquesta mena de gàbia amb una taula, un sofà i quatre elements més, amb l’exterior totalment fosc i que sempre veiem la presència inquietant del personatge de Ricard (Alboury) entre llums i foscor.
El ritme intens que no decau en les quasi dues hores que dura l’obra. Els personatges aconsegueixen tenir aquells moments de fragilitat, de desorientació, d’infelicitat i desesperació en cada moment. Tot l’espectacle és brutal i amb moments força durs.
Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.