Recomendaciones

Dels detalls no en cal parlar gaire. El cas de James Bulger, el nen de 2 anys assassinat cruelment per dos nens de 10 va ser àmpliament difós durant els anys noranta. I també posteriorment: una novel·la, documentals i fins i tot, una peça cinematogràfica nominada a les estatuetes l’any 2019. Potser el problema és justament aquest: – ens venen a dir a l’obra Dirrrty Boys – obrir i reobrir la ferida del crim amb materials de no ficció basats en casos reals. L’obra documental, amb dramatúrgia de Gerard Guix, direcció d’Àgata Casanovas i amb Martí Cordero i Sergi Espina sobre els escenaris, ens planteja tant les causes socials i personals dels dos nens com les possibilitats reals de reinserció […]

Dirrrty Boys és una obra de ficció basada en un fet real, el Cas Bulger. Tot i que el que veiem sobre l’escenari és ficció, al seu darrere hi ha un gran procés d’investigació periodística i documental. És la història d’en Jon Venables i en Robert Thompson, dos nens de deu anys, que un dia de febrer de 1993, van cometre un acte delictiu sense precedents. D’aquesta història se n’ha fet una novel·la, una cançó, una sèrie, un curtmetratge i ara una obra de teatre. Tot i que han passat quasi trenta anys, les ferides encara són obertes i els fets continuen sent motiu de reflexió. Dirrrty Boys és una obra tremenda, brutal, atroç. Gerard Guix, l’autor del text, se […]

Freud contraposava el Principi de Realitat envers el Principi del Plaer. És per a això que sovint gaudim de les pel·lícules de terror i de fantasia, doncs bé sabem que estem lluny de tot això i que podem gaudir plenament de l’experiència sense plantejar-nos si tot això podria esdevenir real. En contraposició, al Principi de Realitat gaudim d’una convenció a partir de poder contrastar amb la nostra experiència i realitat. En canvi, a Cadires mai sabem del cert quan comença la ficció o quan són els veritables actors els que ens parlen de la seva experiència i ens interpel·len. Si és la seva mateixa realitat la que ha conformat aquesta revisió del text de Ionesco que sembla anar-los-hi com un […]

Com parlar d’un espectacle com aquest? Què dir? Surts de l’Akademia mut i amb ganes de dir-ho tot… La manera d’entrar dins l’espectacle és tan subtil i tan meticulosa que de cop et situes a Liverpool l’any 2019. I és que tot i que «EL» fet real va passar l’any 1993, la dramatúrgia de Gerard Guix construeix el relat a base de flashbacks molt ben marcats en el temps que no generen cap confusió al públic. Sense cap mena de dubte, la temporada del Teatre Akadèmia ha començat amb el llistó molt alt. Que «Dirrrty boys» estigui basada en una història real genera aquesta sensació de sentiments retrobats entre incredulitat (per l’edat dels nens i la fredor del cas) i […]

Santiago Rusiñol fue un autor teatral muy prolífico. Era capaz de escribir entre dos y siete obras cada año aunque son pocas las que se representan en comparación con su producción. “L’auca del senyor Esteve, Gente bien, Els jocs florals de Canprosa, L’héroe” son las que yo recuerdo haber visto. Agradecemos sinceramente la puesta en escena de “El bon policia”, obra cómica pensada por Rusiñol en dos actos y cinco cuadros y escrita en 1905. Arnau Puig y Ricard Farré han conseguido una revisión redonda de esta obra en un solo acto y muchas escenas que se suceden a una velocidad vertiginosa. Los dos intérpretes se van cambiando de vestuario, complementos y de personaje únicamente entrando y saliendo a escena […]

Per a tots aquells que hem seguit la seva trajectòria, la companyia el Tricicle és ja un sinònim de familiaritat i de sentir-nos com a casa. És que porten anys i anys voltant pels nostres escenaris. Però els canvis arriben sempre, fins i tot per a ells, que ens tenien avesats a ser tres, i al seu humor mut, però de riure explosiu i sorollós. Aquesta vegada, ni tres actors, ni silenci sobre l’escenari. El títol ho diu tot: Per fi sol. I sol, sol amb la seva veu, Carles Sans ens posarà nostàlgics amb un viatge memorable cap a les anècdotes que han format part del llarg camí escènic del Tricicle. Anècdotes potser exagerades, potser maquillades, potser hàbilment col·locades […]

¿Cómo narras una historia como esta? Esta es la primera pregunta que se debía hacer, supongo, Gerard Guix cuando se decidió a explicarla. ¿Cuál es el punto de vista adecuado? ¿Qué dejas fuera? ¿Cómo hablas de todo lo que pasó? Y a esta discusión interna me hubiera gustado asistir, no me escondo. Sin avanzar mucho la trama, ya que es mejor acercarse a este texto sin saber mucho, la obra nos narra la historia real de dos chicos que con 10 años mataron a otro niño. Pero no se centra en el crimen y su investigación, sino en la vida de estos chicos con el paso de los años. Lo más interesante del texto es su composición. Guix crea una […]

¿Quién dice que no sea siempre una buena idea hacer musicales en Barcelona y hacerlos, además, en catalán? Esta producción es un gran ejemplo que con creatividad, ganas y esfuerzo se pueden hacer grandes obras de este género y atrapar al público para que vaya. En esta ocasión se vuelve a recuperar una de las populares obras de Sondheim, pero dándole una vuelta y transformando un viaje de romanos en un escenario lleno de clowns. Así pues, en un ambiente que reproduce un circo, se nos presenta la historia que involucra al esclavo Pseudolus (Jordi Bosch) que para obtener su libertad ayudará a su amo Eros (Eloi Gómez) a conseguir estar con su querida Philia (Ana San Martín) que ha […]

La Sala Fènix, sempre a la recerca de nous públics, ha encetat aquesta setmana un cicle de tres espectacles d’un dels gèneres més obscurs a l’hora que rellevants del darrer segle: el butoh. El gènere, originat a partir de l’horror derivat dels bombardejos atòmics americans a Hiroshima i Nagasaki es defineixen com a la dansa cega cap a la foscor, i aquesta és plena d’horror, però també d’humanitat, sovint la fragilitat dels nostres cossos que, lluny de ser perfectes, constantment es retorcen entre el plaer i el dolor vital de la mateixa condició humana. La peça escollida per a l’inici aquest cicle és el «The Swan Hymn» des de la visió del ballarí japonès establert a Finlàndia Ken Mai, que […]

El 1962 el compositor Stephen Sondheim i els lletristes Burt Shevelove y Larry Gelbart van regalar a Broadway un musical que és tot alegria i disbauxa. Basat en les farses de Plaute –Pseudolus, Miles Gloriosus i Mostellaria– l’espectacle recollia l’herència del vodevil, però també de l’slapstick i altres gèneres còmics. De fet, a la versió cinematogràfica de Richard Lester hi apareix el gran Buster Keaton en el paper d’Erronius. A la versió que ara ens ocupa, però, l’aposta ha estat un pèl diferent; s’ha optat per l’estètica de circ i s’ha decantant el conjunt cap el clown. No es pot negar que la idea és bona i que tot plegat funciona, però també s’ha de dir que en alguns moments […]

Marc Rosich és un gran creador d’històries. Històries que quan entren dins teu, difícilment pots oblidar. Em va passar amb A mi no me escribió Tennessee Williams i m’ha passat amb Isadora a l’armari, la seva darrera obra. Marc Rosich signa la dramatúrgia i també la dirigeix. Oriol Guinart i Jordi Llordella són els actors que interpreten als protagonistes d’aquest text, en Sebastià d’ofici sastre i el seu veí del 3r 1a, un actor sense feina, i dels seus alter ego Isadora Duncan i Serguei Iessenin. És increïble el treball interpretatiu d’aquests dos actors, sobretot pel que fa a les expressions emocionals a través de la paraula, la mirada, el moviment i el gest, gràcies a l’assessorament de Montse Colomé. […]

Si és família, no és meravellosa, sinó tot el contrari. El títol de l’obra anglesa que el director David Selvas ha portat al teatre Villarroel, “La meravellosa família Hardwicke”, dona pistes del que passa a l’escenari: tres germans que es retroben a la casa familiar, on dos d’ells havien cuidat els pares malalts, i on surten les diferències que els separen. El tema, doncs, podria ser tràgic però l’autor de l’obra, l’anglès Christopher Durang, va crear una obra en què l’humor suavitza i humanitza les arestes punxants. L’adaptació a casa nostra aconsegueix aixecar somriures constants, que de vegades són agres perquè el fons que els desperta és una relació familiar plena de conflictes. L’acció és dinàmica i els personatges estan […]

La Sala Versus aixeca el teló d’aquesta temporada de la mà de l’humor amb Fel Faixedas i Carles Xuriguera com a protagonistes. Una dupla que el públic català ja coneix amb escreix per la seva trajectòria còmica i que ara, després de deu anys sense actuar junts, decideixen pujar a l’escenari de nou per parlar de nostàlgia i una dosi de crítica actual. Això sí, sempre mantenint la seva essència i allò que els caracteritza. «Ni rastre de qui vam ser» és l’exemple perfecte per definir la paraula «compenetració». Carles Xuriguera i Fel Faixedas demostren una gran complicitat entre els dos i posen en valor la gran amistat que els uneix. La funció, si estigués representada per altres actors, no […]

La magia de los textos de Mercè Rodoreda reside en el hecho que sabía narrar de una manera llana y directa los horrores de la guerra civil y la postguerra. Es por eso, que sus textos se han llevado tantas veces al teatro y a los medios audiovisuales, por su capacidad de explicar la realidad y el dolor de una manera asequible para todos los públicos. El texto del cual parte esta obra narra el viaje de un joven (Adrià) que, atraído por la libertad que supone la guerra desde el desconocimiento, decide dejar su casa para sumarse al frente animado por un amigo. Una vez allí, descubrirá la realidad de la cual tanta gente huye. Esta producción sorprende desde […]

Era muy difícil adaptar una novela tan mágica como la que da título a esta producción. Como reto era muy importante saber encajar las tres historias que conforman esta narración para poder transmitir la misma sensación que envuelve la lectura del libro. La adaptación de Cristina Genebat y Marta Marco y la dirección de Clara Segura son brillantes, consiguen recoger todos los elementos que hacen de la historia de las tres mujeres de la novela un espacio emocionante y de pertenencia. La Smita vive en la India y es una dalit (o intocable), es decir, forma parte de la casta más baja de la sociedad y tiene como objetivo que su hija vaya a la escuela y aprenda a leer […]