Ara toca una proposta en el món de la copla, a través del musical “Ojos verdes“. No és la primera proposta de copla que he vist (veure cantar a Joan Vázquez és tota una meravella) i ja no tinc aquella primera associació amb una música passada de moda. Aquest cop vaig al Teatre Gaudí
Ojos verdes és un viatge musical per la crònica d’Espanya a partir de la biografia de Miguel de Molina. Aquell que en el seu dia va donar a conèixer cançons tan memorables com “La bién pagá”, “Ojos verdes” o “El día que nací yo”, i que va haver de pagar un preu molt alt per exigir-se a sí mateix viure amb autenticitat. “Miguel de Molina, aquell que va marxar!”. La Piquer es va quedar amb les seves cançons, i nosaltres el vam oblidar.
He de dir que la copla és un gènere musical difícil, més que res per l’associament al franquisme, a la guerra civil i a una època que volem oblidar o que no torni. Però sempre descobreixo que la part republicana també se la va fer seva.
Al Teatre Gaudí el públic estem a quatre bandes, amb una tarima de fusta i un piano i una guitarraa escena. Amb poc més aconsegueixen que entrem en l’obra. La part musical per part de Marc Sambola genera màgia com sempre. Però la veu de tots plegats assoleixen que vagis entrant de mica en mica en les diferents versions que escoltem de les diferents cançons.
És un autèntic homenatge a Miguel de Molina, a la cobla i a una època totalment emotiva i sincera. Ens explica la història de Miguel de Molina passant per diferents parts de la seva vida. De la infantesa, del seu repertori com a intèrpret en un món on les dones tenien la veu cantant . Actuar per a les tropes republicanes, va fer que l’arribada de la dictadura acceptes actuar per por de ser represaliat pel seu passat republicà. Tot i que al final, després de ser torturat, va haver de viure exiliat.
Pots veure l’opinió al següent enllaç