«Els homes són de Mart i les dones, de Venus» torna als escenaris per novena temporada, i podríem dir que el text no ha suportat bé el pas del temps. L’anarquia relacional actual i sobretot la fi de l’exclusivitat de les parelles heteropatriarcals fan que el text grinyoli. També ho fan alguns tòpics, com ara que els homes són competitius, i elles, més sentimentals. Ara bé, cal dir que els tòpics són expressats d’aquesta manera, com a tòpics, i que es parla de forma genèrica, i que aquestes dues condicions són clares des del principi de l’obra. Per continuar, i per salvar el text, hi ha moments de lucidesa extrema, sobretot quan la teoria s’exemplifica, i es declama amb accents diferents (el basc i el gallec).
Ara bé, el millor de l’obra, i podem dir-ho d’aquesta manera, és la interpretació de l’actor Jordi Díaz. Només per sentir-lo interpretar un monòleg d’una hora i mitja s’ha d’anar a veure l’obra. L’actor es mou amb desimboltura per l’escenari, es posa en diversos papers (el d’home, i el de dona), et fa imaginar l’escenari familiar quotidià de casa seva (ell, la Maria, el gos Mariano, el fill) i, per acabar, et fa entendre la màgia del teatre: la interpretació ho salva tot.
