«Golfus de Roma» et fa reconciliar amb la vida. En un temps en què els musicals, a Barcelona, sembla que només poden ser musicals si es fan en castellà, «Golfus de Roma» avança per l’esquerra amb embranzida i amb excel·lència. Des que s’entra al teatre, des del mateix vestíbul, comença el viatge a la ficció. Uns pallassos divertits t’acompanyen i et fan passar aquells minuts tedis d’abans de començar la funció. L’espectacle de les cadires inicial no és nou (el mestre Tortell Poltrona hi té el cum laude) però no per això deixa de ser atractiu. I tot seguit comença l’obra, en què la majoria d’actors toquen un instrument musical. I aquesta última frase la repeteixo: els actors toquen instruments, és a dir alternen el paper a l’escenari amb els llocs, situats als laterals, on s’asseuen per tocar els instruments.
Sobre el text, hi ha poca cosa a dir: és «un sense fi» de disbarats, ben travats, un darrere de l’altre. És «un embolica que fa fort». Tant, que hi arriba un moment en què es necessita un entreacte (atenció a aquest moment, que també és ben divertit quan l’actor principal, interpretat per l’actor Jordi Bosch diu «entreacte») per descansar vint minuts i posar-se de nou per acabar el cabdell embolicat. I per fi s’acaba tot a l’última part, i es fa de la millor manera, amb un somriure dibuixat a la cara, i amb l’esclau interpretat per Jordi Bosch enfilant-se pels núvols perquè haurà aconseguit la llibertat.
Per acabar, les cançons, la interpretació i el text (si és que es pot desglossar un musical d’aquesta manera) estan al mateix nivell d’excel·lència. I tot plegat, en català. Enteneu per què asseguro que «Golfus de Roma» et fa reconciliar amb la vida?
