Recomendaciones

I que ningú s’ho prengui malament perquè existeix un teatre fet a la madrilenya, més declamat, pompós i emfàtic del que es fa aquí. Cada terra fa sa guerra, deia la meva àvia, i és així. Apart d’això, l’obra és fluixa, res a veure amb el Himmelweg de propi Mayorga (a l’Atrium no fa massa). Ha començat molt bé, però s’ha desinflat de seguida, cagumcoi, i hem passat a una llarga sèrie de monòlegs no massa interessants. Pel que fa a l’escenografia i la il·luminació, nota alta. Poca gent al Borràs i aplaudiments més que tebis. Llegir més.

Harket (Protocolo) nos narra la historia de la convivencia entre Cristina Harket y Map#2 (sistema de inteligencia artificial) en un bunker, donde el profesor Harket ha encerrado a su hija para hacer un experimento científico. Algo sale mal y esto genera una crisis entre Cristina y Map. Una crisis que va creciendo de una manera inteligente y que jugando con elementos como la confianza, la traición, la seguridad, la libertad, el exceso de celo… nos traen a un desenlace más humano que científico (justificado en una pincelada cuántica tan cogida por los pelos como innecesaria) y que tiene mas que ver con el libre albedrío que con elementos tradicionalmente vinculados a la ciencia-ficción. Gran puesta en escena de Juan Pablo […]

Sempre és un goig gaudir de les bones interpretacions dels artistes més joves. A la densa i poètica Flors carnívores, les tres actrius protagonistes, amb la seva capacitat expressiva i emocional, sostenen una proposta difícil amb la solvència dels més veterans. Poques vegades es veuen actrius de tant curta edat tan entregades, naturals i desinhibides. L’espectacle val la pena només per elles; Clàudia Benito, Alba José i Clara de Ramon, excel·lentment dirigides per Marc Chornet, encarnen l’inquietant energia de l’adolescència femenina des d’uns rols indefinits i indiferenciats. Tres veus com si fossin una sola per parlar de la por, la curiositat, la insatisfacció, el desig, el perill, el joc i la mort, entre accions molt interessants però, també, algunes coreografies […]

La companyia «T de teatre» és un dels noms de l’escena catalana que, des de fa molts anys, val molt la pena seguir d’aprop. No obstant, com li passa a tothom, han tingut grans encerts, com van ser «Criatures» o «Aventura», i d’altres que no ho han estat tant, com és el cas d’aquest «Dones com jo». Realment, seria injust dir que aquesta obra és dolenta, ja que en cap moment m’ho va semblar, però en canvi, sí que em va semblar bastant irregular. L’obra té uns personatges suggerents amb uns conflictes interns ben definits, però malauradament la seva evolució no és tan satisfactòria com és el seu plantejament. A més, personalment, crec que l’obra no acaba de trobar el […]

I per això no he comprès gran cosa del que m’han «explicat» un músic búlgar i una actriu i ballarina de Singapur. Sóc mediterràni, aquest és el meu món i per això enxampo a la primera les facècies de Pantalone, Colombina i Arlechino, i em quedo amb cara de tonto davant els moviments d’una artista de Singapur. Em sap greu, però no hi arribo, i per això demano disculpes per haver de donar una valoració (és obligatori) d’una cosa que no he entès, i per aquest motiu ho situo al mig. Dit això em trec el barret davant les persones que trenquen motllos. Així s’avança en el món de la cultura.

Resulta força valent en moments de crisi (econòmica i teatral) apostar per produccions musicals com Germans de sang que, justament ara, fa 20 anys que es va estrenar per primera vegada a Catalunya. Amb menys pressupost i una versió molt més minimalista de l’obra, Ricard Reguant ha optat aquesta vegada per treure partit a les grans veus dels actors i actrius del muntatge per sobre de qualsevol artifici escenogràfic. Especialment, destaca l’interpretació de Virgínia Martínez en el paper de senyora Johnstone: emotiva, versàtil, dinàmica i, en general, amb una força impressionant trepitjant l’escena. Els defectes que li podríem recriminar a l’espectacle són més aviat relacionats amb el text de Willy Russell i, per tant, assumits per respecte al material original. […]

Una comèdia que critica el món de la publicitat a la televisió: bon tema i bon començament perquè un dels convocats per fer un test d’opinió d’un futur anunci televisiu… és cec. Com valorarà la possible acceptació dels futurs clients, la bellesa de les imatges, la impressió que els faran aquestes imatges? Llàstima que a partir de la bona idea inicial, les coses no avancen en la direcció adequada. Amb això queda palés que amb una bona idea no n’hi ha prou, que cal saber-la desenvolupar i mantenir l’atenció fins al final de l’obra. Llàstima perquè prometia. Jo la vaig veure en una pre-estrena a Igualada. Potser ara l’han polit.

Sí, sí, per flipar amb l’agilitat dels moviments escènics, amb la temàtica, l’escenografia, la posada en escena i la il·luminació. Que ens queda? unes actuacions brillants sota la mà sabia de Moisès Maicas on tot els actors han brillat, i molt, al mateix nivell. Una història de precarietat, immoralitat, sordidesa, explotació, frivolitat i tristesa, al final molta tristesa. Quan el pobre xinet explica a la seva família que les coses no li han tan malament al primer món… tot i tornar mort, és acollonant. Òndia, jo m’he quedat fet pols quan ha explicat als seus que no ha pogut trobar a la seva germana, però que estar segur que les coses li van bé, quan els espectador hem pogut veure […]

Ahir vaig tenir el plaer d’anar a l’estrena de «Un jeta, dos jefes» al Teatre Victoria. Després d’uns dies de prèvies, la comèdia que triomfa al West End de Londres, ha arribat a Barcelona sota la direcció de dues grans companyies com son Tricicle i Dagoll Dagom. He de dir que al principi no les tenia totes de que m’agradés… però a mesura que anava entrant en l’obra em semblava molt més divertida i interessant. Crec que el secret està en ficar-se en la pell del personatge principal, el Dino: un tiu descarat, que no té por a fer el ridícul i… sobretot… MOLT JETA. Bé, si acabes simpatitzant amb el Dino i entens la seva manera de fer i […]

Inferno és en realitat el paradís de Felipe Cabezas. Durant 1 hora i quart l’actor ens explica un monòleg farcit de colors a través Tristano Martinelli i la seva màscara d’Arlecchino. Per davant nostre hi veiem passar la guerra, l’èxit, la mort, la desesperació i sobretot les ganes de viure d’una companyia de teatre del segle XVI. Crec que ens trobem davant d’una obra que si t’enganxa et mantindrà atrapat tota l’estona. Gaudiràs dels personatges, de la pantomima, de com es creen espais només amb la mirada o la il·luminació justa i d’un munt de detalls i refinaments que et fan platejar-te tornar a veure l’obra per reviure de nou l’experiència. Ara bé, entenc que si no entres de bon […]

La intel·ligència artificial ha estat un dels grans avenços de la humanitat en les darreres dècades, tot i que les seves infinites possibilitats pràctiques ens han portat a tenir por de les conseqüències que pot provocar aquest descobriment, les quals han estat expressades a través de la vessant artística dins d’un gènere propi com és el de la ciència-ficció. Un exemple d’això es pot veure a La Seca en aquest Harket [Protocolo], el qual expressa de forma brillant les seves idees a través de la fusió de diferents disciplines. Així doncs, durant una hora i deu, ens trobarem a sobre l’escenari teatre de text, dansa contemporania i recursos audiovisuals, entre d’altres. A més, l’experiència no acaba aquí, ja que l’espectacle […]

Amb l’estrena de «Wandering Sounds» (Sons Errants) a La Vilella Teatre , l’artista de Singapur Gey Pin i el músic búlgar Nickolai D. Nickolov han donat la benvinguda a l’entrada del Nou Any Xinès. Formada al Workcenter of Jerzy Grotowski and Richard Thomas a Itàlia, Gey Pin usa el seu art per recordar la memòria dels ancestres a través de la música, el cant i el moviment. L’ara i l’aquí del so, que no obeeix a estructures rígides. El diàleg espontani i errant de l’artista amb la música, el seu cant vigorós i la fluïdesa hipnòtica del seu moviment esdevenen els protagonistes de la memòria. Les llegendes, els contes, el món meravellós de l’òpera xinesa… són reviscuts en la veu […]

Els somnis ens inspiren, els somnis ens generen universos impossibles, però els somnis també ens dominen en el regne de l’inconscient. Bellini va crear aquesta òpera desenvolupant l’argument al voltant del somnambulisme en un moment en que començaven a imposar-se els conceptes romàntics. El somnambulisme és la contraposició dels episodis de bogeria que anaven apareixent en l’argument d’algunes òperes, no obstant dóna una sortida a l’alienació de la protagonista permetent tornar a la normalitat. La somnàmbula ens relata la història d’un equívoc en el que una parella de promesos es trenca degut a que, en un episodi de somnambulisme, ella acaba despertant-se al llit del senyor del poble. Gelós i decebut, el promès trenca la relació i està a punt […]

Penso que no és una bona obra per adaptar amb pocs mitjans, doncs la seva gràcia va ser el luxe amb la que va ser estrenada l’any de l’Exposició Universal de París. Ara corren temps difícils i com que l’obra és fluixeta i la música tonteta, doncs res ha pogut destacar.

Sí perquè ara tot cristo parla de coachs i de com afermar-se i realitzar-se i assolir objectius i aconseguir… doncs anem bé. El Pere és el coach que es prepara per rebre les visites del dia fent exercicis de respiració, mirar-se al mirall i dir-se que és «el puto amo». L’Arnau és el client que, com tants, vol aprofitar l’entrada d’any per donar-li un tomb a la seva vida. Obra intel·ligent i divertida, ben escrita i dirigida per Lluc Ubach i finament interpretada per Sergi Vallès i Dafnis Balduz. Aneu-hi que us ho passareu bé.