Recomendaciones

Estem davant una obra en què res no és el que sembla i on ens endinsem en el terreny del thriller amb dos protagonistes, en Sergi (Xavi Sáez), que és metge forense i es prepara per iniciar l’autòpsia de la Raquel (Míriam Marcet), que aparentment s’ha suïcidat amb una sobredosi de barbitúrics. Apareix davant nostre un dels temes més punyents de la nostra societat actual: l’amor possessiu que porta a la violència de gènere. Davant nostre van sortint les veritables personalitats dels dos personatges, una diferència abismal d’entendre la vida, els separa. Un diàleg entre tots dos personatges que a moments és molt previsible i a moments inversemblant però que en general sustenta el clímax de suspens de l’obra i […]

Ningú et coneix com jo és un thriller psicològic escrit i dirigit per Roger Peña. La veritat és que quan vaig llegir la sinopsi de l’obra, de seguida vaig tenir molt d’interès en anar-la a veure. “Et proposem un gran joc psicològic, on res és el que sembla. Una sala d’anatomia forense, un home i una dona. Un thriller psicològic…”, en fi, que els misteris i thrillers m’agraden molt i de cap cap el Borràs! Dons bé, tot i que la idea i el plantejament de l’obra és bastant bona, l’espectacle no acaba de ser del tot rodó. Comença d’una manera molt poc creïble, i tot i que a mitja funció es comença a fer més interessant, no acaba d’enganxar… […]

El professor Bernhardi és un drama publicat el 1912 del dramaturg vienès Arthur Schnitzler. Es va estrenar aquell mateix any al Kleines Theater de Berlín, donada la seva prohibició a Àustria, on no es va poder representar fins després de la Primera Guerra Mundial. Es tracta d’un retrat de les debilitats morals de la societat vienesa d’aquella època, amb ressons autobiogràfics. Schnitzler va néixer en una família de metges jueus. La seva joventut va transcórrer entre la medicina i el teatre, cosa que queda del tot reflectida en aquesta obra. Una obra que ens parla de política i religió, tocant de ben a prop el tema de l’antisemitisme i el sionisme, i de l’hostilitat entre el judaisme i el cristianisme. […]

Un espectacle pensat per a nens de 0 a 3 anys que ens ha sorprès i ens ha agradat molt. Hem gaudit de l’espectacle, però potser encara hem pogut gaudir més, del comportament d’aquests petits que vibren amb la música i es comporten millor que alguns adults. La Petita malumaluga és una companyia especialitzada en propostes d’arts escèniques per a nadons i primera infància (0 a 6 anys). Ha creat aquest espectacle musical basat exclusivament en peces musicals dels The Beatles creant una atmosfera on els petits espectadors queden “atrapats”. Aquest és l’enllaç de la nostra crònica sencera: http://wp.me/p19AHZ-gxB

I tot ha estat molt correcte, ben interpretat, el vers ben dit, excel·lent vestuari, l’escenografia potser un pèl exagerada amb els trencaments de parets… I doncs? Potser la directora no ha sabut diferenciar el canvi entre la primera i la segona part, la dialèctica d’esgrima quan Lope de Figueroa i Pedro Crespo es mesuren, al principi, i quan l’alcalde es dol per la pèrdua del seu honor per culpa de la violació de la filla. Tot i així ha estat un bon espectacle que el públic del Lliure ha aplaudit abatament. Crítica completa » http://bit.ly/1QsWh9k

Durant aquests mesos de febrer i març, el Teatre Borràs està acollint un minicicle dedicat a Roger Peña amb 3 de les seves obres, entre les que trobem aquest thriller psicològic, tal i com es descrit al programa de mà. De fet, no hi ha dubte que es pretén explorar el gènere i es parteix d’elements propicis per fer-ho, però malauradament aquests no s’acaben d’aprofitar i tot queda molt diluït. En aquest sentit, els personatges no són el suficientment potents i no acaben d’estar del tot ben dibuixats com per atrapar a l’espectador, fent que es perdin entre uns discursos que acaben sent tòpics i superficials, a l’igual que ho és el tractament del gènere escollit. A més, la trama […]

Com en la primera entrega, conyejant-se de tot el que es belluga, en aquest cas en el món de la educació. Sketchs, música en directe, absurd, ball, cançons, mim i… text. Espectacle dinàmic on els que en surten més malparats són els responsables de la educació, com aquella consellera balear que va parlar del informe «trepitja». I bullying? Oh i tant, però aquí el fa la persona menys indicada perquè, la veritat, en aquesta «educació» tot va com el cul. El fotut és que em sembla que ens acostem a la realitat… Crítica completa » http://bit.ly/1QSoPuS

Aquesta obra està inspirada lliurement en la figura de Rafael Rodríguez Rapún, estudiant de mines, secretari del teatre universitari La Barraca i company de Federico García Lorca en els últims anys de les seves vides. Rodríguez Rapún va morir un 18 d’agost de 1937, amb 25 anys. Som testimonis de la trobada de dues persones que encarnen dues visions diferents, un és guardià de l’altre, porta una creu al coll i un fusell. A mesura que van posant paraules a les seves culpes van apropant-se, es comuniquen i s’acaben necessitant a poc a poc per acabar fosos en una gran abraçada. Una vibrant i emotiva proposta que continua plantejant interrogants sobre el nostre passat més recent i el destí dels […]

L’escola durant l’època de Franco va fer molt de mal a la nostra societat i, malgrat haver passat molts anys, encara en continua fent a través del pensament inculcat, el qual no resulta fàcil d’esborrar. No obstant, també ofereix una mirada divertida quan es veu en retrospecció, com molt bé va reflectir fa uns anys Sopeña en un llibre i del qual es va fer una èxitosa adaptació teatral. Ara, s’ha canviat de punt de vista i s’ha fet una adaptació en clau femenina de la temàtica. Sens dubte, la premissa és del tot bona i funciona, a l’igual que molts moments de l’obra que resulten encertats, però malauradament em va semblar un espectacle molt monòton en general i repetitiu, […]

Quasi un any per poder estrenar-me en la Sala Hiroshima, i sembla que la cosa ha valgut la pena. Hi ha obres en que no entres en la seva trama, d’altres que triguem una mica però un cop ho has fet ja flueix i les últimes i més difícils és entrar des d’un primer moment. I aquesta ha estat la ocasió, des del primer moment he entrat en la història. Una obra trencadora en tots els sentits. S’ha de dir que en un primer moment ja ens diuen com finalitza l’obra, ens treuen la sorpresa final cosa que desconcerta en un primer moment. Però el que aconsegueix és poder deixar-nos dur per el que succeeix en aquell instant. La resta […]

Aquest matí l’Àneu (cinc anys) i en Roc (d’un any) han anat per primera vegada al TNC. Com a abonada del TNC tenia unes entrades per anar a veure Bítels per a nadons i li vaig regalar al meu germà per tal que hi anés amb els meus nebots. A tots tres els hi ha entusiasmat! L’Àneu s’ho ha passat pipa i en Roc s’ha passat tota l’estona amb la boca oberta, ni s’ha mogut!, cosa estranya en ell, ja que és d’aquells nens que on posa l’ull, posa la mà. El meu germà ha sortit molt satisfet i sorprès de la qualitat d’aquest espectacle. Tos tres han vingut encantats!!!

Un vagó de tren amb tres passatgers, dos nois i una noia. No sabem quina és la seva destinació, però una pantalla ens explica quin és el seu destí. No es coneixen, però els dos nois asseguts de costat inicien, accidentalment, una conversa. L’un parla anglès, l’altra no en sap ni mitja paraula d’anglès … A partir d’aquí tot és possible i l’entesa entre tots dos, complicada. Tot està absolutament pensat, els gestos, les expressions, les paraules i van conformant una història que ens atrapa fins al sorprenent alhora que esperat final. Magnífica posada en escena amb una acurada il·luminació i música. Nosaltres vàrem riure de valent i creiem és un gran espectacle que recomanem, ja que combina molt bé […]

No se m’acut altra exclamació, perquè fer un recital de cançons és relativament fàcil, però muntar un espectacle d’aquesta naturalesa, on hi passen coses màgiques, des de cagar-se amb la mare que ho va parir tot, cantar, explicar històries divertides i altres no tant, estar acompanyat de quatre músics d’un nivell poc comú i al final cantar, sí, però com a actors, no només amb la veu sinó amb tot el cos… Ho aneu agafant? Doncs això és el que fan els germans Servillo, dues forces de la naturalesa. A Barcelona ens els estimem a aquesta gent, i ells ho saben Crítica completa » http://bit.ly/24tFpFD

Si teniu ganes de passar-ho bé durant una bona estona, aneu al Maldà a veure Oh my god Barcelona, un musical de petit format que es representa per primera vegada a Barcelona. És una versió a la catalana de l’opereta La Vie Parisienne de Jaques Offenbach, que ha traduït i adaptat la Cia Bratislava. La Cia Bratislava està formada per l’Anna Arena, Laura Pau, Mònica Portillo, David Anguera, Albert Ruiz i Jofre Bellés; sis joves actors que amb tan sols l’acompanyament d’un piano en directe, ens canten, ballen i interpreten de meravella una obra que et manté un somriure d’orella a orella des del primer minut. És una burla de l’alta burgesia i una sàtira sobre el turisme a Barcelona. […]

Os daré unas cuantas razones por las que pienso que no hay que perderse este Panorama desde el puente: -El texto es de Arthur Miller, uno de los mejores dramaturgos del siglo XX, según la encuesta realizada por el National Theatre. -Está considerada como una de las obras más importantes del teatro contemporáneo. -Trata un tema de lo más actual: la inmigración ilegal, con la que Arthur Miller nos quiere mostrar la gran mentira del sueño americano. -Por la polémica que generó en su día llevar a escena el amor que siente Eddie Carbone hacia su sobrina Kate, a la que ha criado desde pequeña como si fuera su propia hija. -Porque está llena de sentimientos. Pasión, celos, amor y […]