Recomendaciones

Perquè l’obra de Yago ens parla d’una parella escrita en clau de comèdia, però desenganyem-nos, amb deu anys de matrimoni a l’esquena no tot són flors i violes. Han hagut de renunciar a moltes coses, somnis inclosos; ella volia ser Joan Baez i ell… per arrodonir ingressos canta corridos a la porta d’un super anunciant salsa per a nachos. Avui el Santi està especialment bord i al final surt tot, i tot vol dir les desil·lusions.Obra molt ben escrita per Joan Yago, hàbilment dirigida per Joan Maria Segura i interpretada per la parella Anna Moliner i Joan Negrié, tots dos en estat de gràcia. Felicitacions!

Després del pas pel Festival Grec d’enguany, l’obra que ret homenatge al dramaturg anglès torna a la nostra ciutat per fer temporada, tot i que només durant cinc setmanes. I ho fa amb un repartiment coral com el que poques vegades ens trobem a la cartellera, el qual conté en la seva totalitat primeres figures del nostre teatre. Llegint el títol, un pot deduir perfectament el que va veure. Aquest no enganya a ningú i, sens dubte, es tracta d’un gran reclam amb el que podrem revisitar el teatre clàssic. No obstant, trobo que s’ha tret poc suc de la idea proposada, ja que fusionar tres obres diferents de Shakespeare deixa un regust estrany, ja que ni estàs veient teatre clàssic en essència, ni tampoc per ser justos […]

La tradición de musicales freaks dentro de la cultura anglosajona es bastante común, con títulos como The Rocky Horror Picture Show, Bad Boy o Evil Dead, entre otros. Los hermanos Olivé son conscientes del tema y es por eso que han escrito y dirigido una obra libre, descarada y gamberra, al estilo de las ya citadas. La diferencia es que en este caso no se elige una temática de género fantástico sino la biografía de uno de los pintores más conocidos de la historia del arte, a pesar de que viendo la obra te das cuenta de que hubieran podido elegir la vida de un pintor de paredes y todo hubiera funcionado igual. Realmente no interesa el personaje, sino cuatro referentes […]

Stefano Massini, un gran dramaturg. Lluís Pasqual, un immens director. Miriam Iscla una insuperable actriu. Un trio d’asos que fan com a mínim repòker. De fet l’obra és un documental, però esdevé una tragèdia amb una càrrega tan o més forta que Titus Andrònicus, i ja és dir. Guerra bruta, terrorisme d’estat, assassinats en massa, violacions… tot desvetllat per una dona valenta: Anna Politkóvskaia, periodista abnegada que sabia que se la jugava. Desplaçada a Grozny investigava «a peu d’obra» i denunciava els horrors d’aquell disbarat. Van intentar reeducar-la i no se’n van sortir i seguint el manual del Sr. Putin, escrit sense matisos, la van pelar, directament. http://bit.ly/1j70Rx6

Ricardo Darín es un actor argentino con mucha tirada en nuestro gracias a películas como El hijo de la novia o Nueve reinas. Sin duda, lo podríamos colocar entre el star system del cine hablado en español y su nombre en un cartel es motivo suficiente para atraer una multitud de personas que lo van a ver en él sin importar la obra en cuestión. No obstante, la obra escogida por su regreso a los escenarios es una adaptación de una miniserie / película de los setenta del maestro sueco Ingmar Bergman, lo habla sin tapujos del matrimonio, destripar la vida de las falsas apariencias con las autobligacions impuestas , los lazos que éste conlleva y los diferentes comportamientos que […]

Es lo que pienso que le pasa a la adaptación de este Bergman, en el que expresamente se le ha puesto un tono de comedia para hacerlo apto para todo tipo de públicos. Una puesta en escena excesivamente explícita, que pienso ha tratado al público de espectador novel, ha ayudado a esta intención. Por otra parte dos buenos actores, convincentes, mostrando tener muy buena química y gestionando sabiamente el valor añadido de su acento porteño muy apreciado en Barcelona, medido porque a nadie se le escape nada, contribuirá al éxito que le pronostico, porque realmente nos lo hemos pasado bien.Leer más.

Si sou dels que éreu a la plaça Catalunya durant el 15-M, heu format part d’alguna entitat veïnal, assemblea de treballadors, AMPA o fins i tot si aneu a les reunions de l’escala, aneu-hi. Segur que els protagonistes us seran molt familiars: comissions, subcomissions, treball en xarxa, solidaritat, comitès, esmenes, consens… Sí, dit així pot semblar un rollo, però de ben segur que no podreu parar de riure. Els valencians Pérez&Disla ens retraten a tots amb un espectacle fresc, dinàmic i ple d’humor que qüestiona el concepte de participació i representació democràtica amb una peça d’una hora que recrea a temps real una assemblea on es posaran de manifest rols i situacions tant reals com divertides.

La Col·lecció va ser la primera parada del nostre recorregut per la Fira de Tàrrega; aquesta va ser la meva valoració. Quantes expectatives un Pinter!, l’especialista en el teatre de la inseguretat. La col·lecció és una història que gira al voltant d’una hipotètica o no relació extra conjugal esporàdica. Pinter ens presenta dues parelles i la història d’una possible infidelitat. L’obra està envoltada de misteri, i ens fa pensar en més d’una possibilitat. Els personatges juguen amb la veritat en benefici propi. Fantasies i obsessions, gelosies i odis, realisme i misteri, elements molt típics de les obres de Pinter. El text és fantàstic, amb un llenguatge quotidià dins de la incoherència de situacions grotesques i rellevants. L’escenografia està representada en […]

En aquesta ocasió, la nostra cita anual amb Woody Allen no només ve en clau cinematògrafica, com ve sent habitual des de fa dècades, sinó que també tenim l’oportunitat d’anar a veure l’adaptació teatral d’una de les seves pel·lícules, estrenada als anys noranta, la qual ha estat realitzada per Àlex Rigola. De fet, tenia molta curiositat per veure com es feia la posada en escena de l’obra, ja que en general les pel·lícules del novaiorquès acostumen a tenir una posada en escena molt teatral, però al mateix temps tenen una escriptura que combina diverses escenes i localitzacions amb un anar i venir àgil i constant que dificulta la translació a un únic espai. En aquest sentit, vist el resultat, podem afirmar que Rigola ha estat capaç de crear […]

La compañía La Calòrica, capitaneada por un cada vez más prometedor Israel Solà, ya hace tiempo que está empezando a hacerse notar en el circuito independiente (y, poco a poco, algo más allá). Presentada en el Festival Grec de este año, Bluf es una sátira muy divertida sobre los jóvenes (la generación de los integrantes del grupo) que han crecido rodeados de un amplio abanico de oportunidades donde elegir su futuro pero, por unos motivos u otros, finalmente, no se han cumplido sus expectativas. Estructurada como comedia coral, la obra enlaza varias historias donde los deseos e ilusiones de los personajes se contraponen a la más dura realidad con amargura. El sentido del humor de su autor, Joan Yago, está repleto de […]

Woody Allen estrenó Maridos y mujeres en 1992, convirtiéndose en la última película que rodaba con Mia Farrow, su, hasta entonces, musa y mujer en la vida real. La pareja se rompió (escándalo incluido) poco antes de concluir el rodaje, cuando Farrow descubrió que su marido había iniciado una relación con su hija adoptiva. El productor tardó cuatro días al convencer a la actriz (que no quería volver a ver nunca más a Woody) que regresara a la filmación a finalizar las pocas secuencias que le faltaban para acabar la cinta. Finalmente, así lo hizo, demostrando una profesionalidad extrema y permitiéndonos a nosotros, espectadores, beneficiarnos de una de las comedias más amargas, sinceras y oscuras sobre las relaciones matrimoniales. La versión teatral […]

Àngels Bassas,  està IMMENSA en aquest monòleg  de David Harrower – que com ella mateixa ha explicat en alguna entrevista que li han fet arran de l’estrena de Ciara – li va proposar de fer-lo en el mateix moment que estava escrivint el text, va agafar el repte i aquí la tenim dins les parets blanques del Teatre Akadèmia, que obre les portes a la història que ens explica la mateixa Ciara i que ens atrapa des de el primer moment amb la seva mirada forta, valenta i directa al públic, trencant la barrera física i la imaginària de la quarta paret. La galerista d’art ens explica amb passió les obres que exposa a les parets de la seva galeria , […]

Míriam Iscla nos hace una interpretación extraordinaria de Anna Politkóvskaya, una periodista rusa conocida por su oposición al conflicto checheno y la administración de Vladimir Putin. Murió asesinada en su bloque de pisos en octubre de 2006. Tenía 48 años. Cinco años después de su muerte, aunque no se ha aclarado su asesinato. Hemos visto la cara más oscura de la guerra en Chechenia a través de los numerosos artículos críticos que escribió y describir, Anna Politkóvskaya, donde explicaba los abusos y torturas, supuestamente practicadas por las autoridades chechenas, que se cometieron durante el mandato del primer ministro checheno de obediencia rusa, Ramzan Kadyrov. Anna Politkóvskaya nos habla de violaciones, de hambre, de miserias, de abusos y torturas, de injusticia, […]

El Teatre Lliure de Gràcia ha iniciat temporada amb dues estrenes que són des del meu parer imprescindibles:” CrecEnUnSolDéu” i “Dona no reeducable, dos monòlegs de Stefano Massini que ha traduït i dirigit Lluís Pasqual. La primera interpretada per l’actriu Rosa Maria Sardà i la segona per l’actriu Míriam Iscla. Dos textos molt potents, carregats de violència, que no et deixen indiferent. Jo he sortit bastant tocada de les dues funcions. En “CrecEnUnSolDéu” Rosa Maria Sardà dóna vida a tres dones, de religions diferents, en mig del conflicte de la franja de Gaza. Tres maneres de viure i veure una mateixa situació depenent de la cultura a la que pertanyen. Una mirada occidental, jueva i islàmica. Un focus damunt de […]

Com és possible que la Sarah Kane, una persona oberta, dinàmica i lúcida en públic, va estar a la vegada dominada per una depressió maníaca? Anna Alarcón es transforma en Sarah Kane, una dramaturga i directora teatral anglesa de 28 anys, que es va suïcidar l’any 1999 (es va penjar al bany amb els cordons de les seves sabates) mentre estava ingressada, de manera voluntària, en un dels millors hospitals Psiquiàtrics del Regne Unit, el Maudsley Hospital de Londres. Allà Sarah escriu aquest monòleg, on aboca tota la seva desesperació i el ​​seu desig de vida i amor, i vol mostrar què és el que passa per la ment d’una persona quan ja no distingeix la realitat de l’imaginari, els […]