Recomendaciones

El nombre no engaña: Festival Burlesque. El Molino ha programado 90 minutos de brutal sensualidad, música, coreografías espectaculares, humor y acrobacias. Los números se suceden sin ningún hilo argumental, con la única pretensión de dejarte boquiabierto y hacerte disfrutar con el mejor del género. Un ‘puntazo’ es la presencia de estrellas internacionales como Miss Scarlett Martini (fantástico el número de los globos), el acróbata semi-gótica Melitta Honeycup o una reencarnación fantástica de la misma Betty Boop (ay, cuando la vean en Port Aventura!). Son el remate de un reparto encabezado por el Team Molino, que en este festival ha optado para aparcar a su anfitriona Merche Mar para lucirse con el pechamen al viento. ¡El resultado es un show dinámico, […]

Feia temps que sentíem parlar dels seus espectacles, però sistemàticament rebutjàvem anar a veure’ls, suposem per la venda que ells mateixos fan dels seus espectacles, molt dirigida directament a un cert tipus de dones que els agrada anar a veure principalment els seus pectorals musculats, independentment de la qualitat de l’espectacle ofert. Dimecres passat, per fi ens vam decidir a anar a veure NACIDOS PARA BAILAR al Teatre Tívoli, amb certa recança i segurament amb molts prejudicis del que anàvem a veure. Val a dir que l’espectacle ens va sorprendre molt favorablement, sobretot per la seva espectacularitat i el gran desplegament de mitjans, en una gran producció que segurament és molt i molt costosa. Es tracta d’un espectacle en el […]

Per sisè any consecutiu El Molino celebra el BURLESQUE Festival, un dels festivals més importants de Burlesque de tota Europa. Talent, seducció, diversió, erotisme i risc. Plomes, brillantors i purpurina. Creativitat i talent. Burlesc festival neix al 2011, i ha estat la plataforma de grans artistes, com Miss Banbury Cross,La terremoto de Alcorcón, Catherine D’Lish, emma Milán o Úrsula Martínez… Aquest any hi podeu veure en Juli Bellot com a Mestre de Ceremònies i a la Lady Molino (Vanessa García) capitanejant al Team Molino (Roger Salvany, Juli Bellot, Maite Fernández, Aina Torné, Geni Sánchez i Sebastian Yannucci). I dues estrelles internacionals, la italiana Miss Scarlett Martini (número 2 al ranking europeu) i a l’hongaresa Miss Melitta Honeycup, que des que […]

És un muntatge singular, diferent i sorprenent, amb el segell inconfusible del seu autor, l’Enric Casasses. Aquesta proposta es va estrenar a Girona l’any 2004, es va representar a l’Àtic22 al 2015, i ara la podeu veure a La Seca, amb el mateix equip artístic d’aleshores: la Blanca Garcia Lladó i Joan Sirera en interpretació, i l’Abel Vernet com a director d’escena. Es tracta de la interpretació lliure que fa Blanca Garcia, d’un text de l’Enric Casasses. Casasses va donar llibertat a Blanca Garcia de portar als escenaris el text, sempre que no fos publicat. De fet si busqueu el llibre, no el trobareu pas. Els contes de Hans Christian Andersen serveixen de fil conductor de la obra teatral. Una […]

I confusa; a mi no m’ha entrat i al final demanava l’hora (em sembla que els futbol ho diuen així). Tres històries enllaçades (o no, segons alguns). Barreja de ficció i realitat (amb tocs de ficció)… Jo m’he avorrit. Al final, el que més m’ha interessat per morbo, saber si el mossèn estava embolicat sexualment amb la germana de la visionària, no ho he pogut aclarir, cagumdena. Crítica completa » http://bit.ly/1srb9wc

MODULAR és una proposta de Josephine Grundy amb direcció musical de Chris Orton que formen la companyia VoxDansa Ensemble. Una proposta de teatre de butoh, amb una sola intèrpret i música en directe. Ells han dit que «serà el públic qui determini aleatòriament l’ordre de la peça», però no ens adonem que és així, ja que la improvisació ve donada pels colors de les cintes que portem al coll i el lloc de la sala on hem anat a seure, una forma tan subliminal de fer-ho, que si no és perquè ho van explicar a la roda de premsa no haguéssim sabut que el treball està basat en una improvisació continua, qui determini aleatòriament l’ordre de la peça. Un espectacle […]

“Paulina” és una adaptació de “La casa de la fuerza “ d’Angélica Lidde, dirigida per Jessica Walker i interpretada per l’actriu francesa Clemence Claillouel. “Paulina” és una proposta dins del teatre experimental, arriscada i d’una càrrega emocional molt forta, no apta per a tots els públics. “Paulina” ens parla sobre la violència de gènere. La violència física (violacions, maltractament físic i moltes ÓSTIES), i el maltractament psicològic (tu no eres nada, tu eres MIERDA). Partint del dolor individual (fets reals) sobre la violència de gènera en la societat mexicana (Mèxic és un dels països amb més índex de feminicidis registrats),en realitat ens aproparem, tot i que inicialment no ens ho pot semblar, a un dolor més universal. “Paulina” és un […]

«Tienes que ir a verla»… Pocas obras hay en las que el público concluya al unísono con una frase tan categórica, y menos siendo teatro de máscara, pero André y Dorine es así, pura magia que gusta a todos, y no es para menos. Por su poética, por su delicadeza, por un hilo argumental genialmente construido, por su naturalidad y calidez, por una calidad interpretativa muy alta en un tipo de teatro en el que no es nada fácil… La lista de razones para ir a verla es interminable. Como público vives una montaña rusa de sentimientos, de sensaciones, ríes, lloras, te emocionas, empatizas con los personajes, los quieres como si fueran tus propios abuelos. Es una oda al amor, […]

Sí, el més fluix dels tres que s’han fet. Els dos anteriors van anar de molt bé a regular. Aquest és fluix, fluixet. Té coses divertides com l’homenatge a Mr. Bean o el leitmotive del lladre, però en general li falta gruix, i així costa d’aguantar una hora llarga. Els actors s’entreguen, però quan falta «xixa» no hi ha res a fer. Crítica completa » http://bit.ly/1O3nkt8

A partir de textos de Txèkhov, Pep Tosar ha escrit un text que te com a rerefons “la Gavina” i com a base “l’Hort dels cirerers” tal com ens va explicar ell mateix a la roda de premsa. Una “família teatral” ha estat treballant en una sala de teatre durant més de 35 anys i estan a punt de ser desnonats per falta de pagament del lloguer de la sala. Com a comiat estan assajant una nova versió de «la Gavina». Tot i que el productor els hi insisteix, ells no estan disposats a fer teatre comercial per poder mantenir la sala. Destacar molt especialment el personatge de l’Imma Colomer, al que crea en la frontera de la pèrdua de […]

Àngels Bassas està genial, és una actriu de cap a peus que es deixa la pell en l’escenari. Un monòleg contundent interpretat per ella amb una gran varietat de registres: Àngels és sensual, és tímida, és dòcil, és elegant, és discreta. Àngels és dura, és intransigent, és despietada, és enèrgica, és màfia. Està molt clar que de vegades has de seguir peti que peti les teves intuïcions, i aquesta proposta és una d’aquestes vegades a les que hauríem d’haver-nos refiat de la nostra intuïció … i malauradament no ho vàrem fer. A nosaltres no ens han interessat mai tot el que està relacionat amb la màfia, ni en cinema, ni en literatura. Malauradament no hem connectat amb el text, no […]

Esta producción de La Taimada está llena de imágenes que perturban, desde el lento paseo de los cinco bailarines (momento de la creación) hasta la aparición de los accionadores, la manipulación de cuerpos inertes o el baile de las prostitutas. Todo ello bien sazonado de escenas violentas y momentos que incomodan, como el largo proceso de desvestir y lavar un supuesto cadáver. Según el programa de mano, la obra quiere mostrar la evolución del ser humano después del octavo día, cuando el creador ya se había retirado a descansar. Lo que vemos, pues, es la autodestrucción del hombre y la pérdida irreparable del sentido común. Y lo vemos a través de una estética que recuerda a Kubrick e incluso a […]

Es muy interesante cómo la Sala Flyhard está abriendo, poco a poco, camino a nuevos géneros y subgéneros poco vistos o inéditos hasta hace no mucho en la dramaturgia catalana. De esta forma, hemos visto comedias románticas con protagonistas homosexuales (Smiley), sátiras sobre el terrorismo (Burundanga) o la violencia policial (El rei borni), e, incluso, obras de terror de serie b (Es fa fosc). En esta misma línea de innovación, Tortugues es una historia de amor que combina humor con estrafalarias teorías de física cuántica. El texto de Clàudia Cedó es inteligente y está muy bien medido. El punto de partida sirve, ejemplarmente, para generar gags y situaciones de gran comicidad tanto como para abrir reflexiones más profundas sobre la […]

A pesar de que no lo pueda parecer así de entrada, Tortugas es una comedia romántica que va de menos a más. Podemos perdernos entre las teorías de física cuántica o los experimentos que utilizan humanos como conejillos de indias -como en la fantástica La felicidad, de Javier Daulte-, pero el mensaje es mucho más sencillo y nos llega a todos. Está claro que vamos demasiado acelerados, que nos perdemos muchas cosas en esta vida sólo porque pasamos de largo, y si desaceleramos podemos acabar descubriendo el gran secreto… Y es que no es tan difícil acabar mirándonos a los ojos… y vernos. Lo que está clarísimo es que la obra de Clàudia Cedó es una comedia ejemplar, muy bien […]

Trasladar mundos oníricos, surrealistas o definitivamente muy personales a un escenario siempre es complicado, sobre todo porque hay el peligro de caer en lugares comunes o de pecar, incluso, de cierta cursilería o de un molesto vacío. No es el caso de Saara Turunen, que tiene muy claras sus ideas y que recrea su particular universo con mano firme. No pierde de vista el mensaje o mensajes de su discurso, consigue una interpretación coherente y cohesionada, aplica una estética retro que favorece el conjunto y hace un habilidoso uso de la iluminación y el espacio sonoro. Entrar en el mundo de Turunen puede resultar complicado, o cuando menos puede desconcertar al espectador más acostumbrado a historias realistas y muy masticadas. […]