Recomendaciones

Una nena perduda en un món absurd que afronta els perills de fer-se gran. Travessar el mirall, entès com a pantalla de la tecnologia avançada, potser sigui una metàfora del futur caòtic que Carroll va imaginar, i el què ha imaginat Marta Buchaca és que els miralls al primer terç del segle XXI són els mòbils (podrien ser-ho les tauletes, els ordinadors…). Alícia fa deu anys, i els pares li regalen el mòbil que demana des dels cinc. Un conill que sempre fa tard li’l roba i ella es llença cau avall darrere del preuat tresor. A l’altra banda hi coneix el gat de Cheshire, el barreter boig, la malvada reina de cors, el rei… El viatge el fa amb […]

Feia temps que no ens ho passàvem tan bé al Teatre. Divendres passat vàrem sortir de la Sala Gran del TNC amb un somriure dibuixat a la cara i és que estàvem plenament satisfets amb la proposta que Sergi Belbel ens ha regalat, basat amb un dels pocs textos escrits pel teatre de Mercè Rodoreda. Un text que fa uns 20 anys ens va descobrir la gran Rosa Novell, escrit per Mercè Rodoreda als anys 50 però que ens parla d’una època anterior, en ple esclat del Modernisme a Barcelona. Amb una aparença de Comèdia costumista, ens dibuixa uns personatges que ara mateix ens menjaríem amb patates, per la seva enorme tendresa…. un grup de veïnes de més de 60 […]

Així li deia Bertolt Brecht a Karl Valentin, l’autor de les peces breus que avui he vist a la sala Frégoli de La Seca. Una dotzena d’elles escollides pels de Taganrog Teatre i dirigides per Lluïsa Mallol. Teatre de l’absurd en la seva més àmplia qualificació. Pel meu gust és d’aquells espectacles que queden una mica encotillats en un teatre, doncs demanen la proximitat i interacció dels locals nocturns tipus cabaret, però no ha estat un problema, la funció ha passat en una bufada i el públic ha sortit molt content. Crítica completa » http://bit.ly/2mbElaF

Después de siete años de existencia, La Calòrica continúa demostrando que es una de las compañías emergentes más originales, efectivas y con más personalidad del panorama independiente. La asociación creativa entre el dramaturgo Joan Yago y el director Israel Solà resulta una combinación de talento cada vez más memorable a la hora de abordar las propuestas que se deciden colectivamente entre todos los miembros del grupo. Esta forma de trabajar tan democrática para escoger los temas que les importan y quieren tratar es lo que, realmente, marca en todos sus espectáculos un fuerte carácter generacional, una mirada crítica y un compromiso inherente con su contenido. Fairfly mantiene esta misma línea decantándose, en este caso, por una sátira fresca y trepidante […]

Hay quien ha dicho que esta Florentina no aporta nada de nuevo y que el TNC no tendría que seguir reproduciendo estampas de épocas pasadas, si no es para actualizar sus textos y dar una vuelta a la tortilla. Se ha dicho también que es trabajo de los teatros privados hacer obras de este tipo y dejar el teatro nacional para otros menesteres. Quizás todos tienen su parte de razón, pero yo no puedo dejar de admitir que he disfrutado de lo lindo con Rodoreda, con el magnífico plantel de actrices, con la clásica dirección de Belbel y con la megalómana escenografía de Max Glaenzel. Es fácil criticar un tipo de producción como esta, pero creo que todavía es más […]

Tot el que faci flaire de Verdaguer m’enamora. Ho reconec i he de dir que sóc força fan d’Obeses així que m’és difícil cercar una imparcialitat a l’hora de recomanar aquesta obra que, per a mi, ha estat com un gran regal inesperat. Malgrat que hi ha un molt bon treball dramatúrgic en la selecció i composició del text (intercalant grans clàssics com el Sum Vermis i fragments del Cant de Gentil amb d’altres menys coneguts) , l’estructura general de la peça queda una mica fluixa. L’argument de «noi coneix a noia» està servit sense massa guarnició i amb la sensació d’haver estat reescalfat massa vegades. En canvi, l’enfrontament entre els dos Verdaguers, el jove i el vell, té gust […]

És un divertiment còmic amb capes de profunditat crítica. Un joc dramàtic entra l’absurditat i l’humor. Jocs de paraules, gags de clown. Un text fill de l’actor de cinema mut, que diu moltes coses que no es diuen. Una magnífica direcció i interpretació, amb un tempo mesurat. Accelerat quan cal, al ralentí quan cal. 12 històries amb un estil que segur que ha estat font per a Calders, Beckett i tants altres que sobrevivien en temps de guerra i horror. Els tres actors, Josep Maria Mas, molt pallasso, Ferran castells, molt showman, Blanca Pàmpols, molt tendre. Un text tant difícil de dir, i tant ben dit! 12 peces molt ben treballades i jugades entremaliadament per la Lluïsa Mallol. Se’m fa […]

No, redéu. La Calòrica; el caloret és el que deia mig torrada aquella alcaldesa que tenia el fetge com un paté de foie. La Calòrica és una companyia de teatre que ja porta uns quants anys divertint al personal amb posades en escena sempre divertides, i avui no ha estat diferent. Fairfly és una comèdia de Joan Yago en que dues parelles que estan a punt de ser acomiadades de l’empresa en que treballen posen en marxa la idea revolucionària d’un dels components del grup. Obra fet dins l’escenari del Tanta, actors i públic, amb una distribució a quatre bandes que ha resultat genial. No puc explicar res perquè després m’apedregarieu pel carrer. Aneu-la a veure, feu-me cas, cony. Crítica […]

De un dramaturgo como David Mamet, ganador del premio Pulitzer de teatro, autor de más de treinta obras, guiones de cine y que, incluso, ha dirigido diversas películas, podemos esperar que, a estas alturas, se permita abordar ciertos nuevos proyectos desde una perspectiva más caprichosa. Muñeca de porcelana es un texto que, para su estreno en Broadway, Mamet escribió especialmente para ser protagonizado por Al Pacino. De este modo, la propuesta es un regalo al servicio del lucimiento del actor principal, repleto de monólogos contundentes, frases grandilocuentes, giros, palabrotas y una construcción psicológica no tan compleja como llamativa. Esta versión de Bernabé Rico dirigida de forma correcta por Juan Carlos Rubio tiene la fortuna de contar con el grande José […]

L’amor incondicional fa que de vegades pensis que coneixes perfectament a les persones amb les quals convius, sigui la parella o els fills. L’amor incondicional és capaç de perdonar i justificar l’injustificable. L’amor incondicional fa que de vegades creguis el que vols creure i no el que realment estàs veient. L’amor dels pares és capaç de minimitzar un error dels fills, és capaç de perdonar i justificar-ho tot, és sens dubte l’amor més incondicional. Di i David han dedicat les seves vides a donar al seu fill totes les oportunitats que ells mai van tenir. El noi és intel·ligent i extravertit i té un brillant futur al davant. Intenten per tots els mitjans que aquest «error» no destrossi aquest prometedor […]

WASTED és la primera obra de la dramaturga, poetessa i MC britànica Kate Tempest. Íntims produccions ha estat la primera companyia en portar aquest text a escena fora del Regne Unit. Una magnífica posada en escena, que es basa amb la força interpretativa de tres personatges dels quatre dels que parla el text, ja que un d’ells ha mort fa 10 anys, però està constantment en boca dels altres tres. Un espai escènic que comparteixen espectadors i actors, absolutament despullat de qualsevol escenografia, ja que la direcció de Iván Morales el que vol ressaltar és el text i les interpretacions dirigides directament al públic. Però de ben segur el text no és el que més m’ha convençut de la proposta, […]

Aquests dies podem veure a la Sala Gran del TNC «La senyora Florentina …», que havia estat estrenada per Mario Gas al Romea l’any 1993, amb Rosa Novell i Rosa Renom en els papers protagonistes. El muntatge de Sergi Belbel s’assenta en tres elements molt rodoredians: 1. L’escenografia, espectacular, molt de sala gran, dibuixa dos espais: un primer pla que figura el menjador d’una casa bona de Sant Gervasi, i un segon pla, el jardí florit d’hortènsies tan de la Rodoreda, tan present a la seva obra narrativa, però també en la poètica i en la dramàtica. Una divisió tan evident de l’escenari sembla que hagi de significar alguna cosa, dos móns diferenciats, una ambivalència d’algun tipus, però en canvi […]

L’hem recuperat com a director —aquesta afirmació us la podeu prendre com vulgueu— i continuo, dient que se n’ha sortit amb nota. Henrik Ibsen no és un autor fàcil, s’ha d’entendre molt bé i saber-lo comunicar als actors perquè ho transmetin als espectadors; i que no quedi «antiqüat», que aquella moral calvinista de fa cent trenta anys no ens quedi tan lluny que se’ns faci aliena. Manrique ha sabut crear una tensió que al final de la primera part m’ha produït mal d’estomac. Bon senyal! Amb un càsting fet a mida, excel·lent, a tirat endavant una obra mestra on tot ha estat memorable: escenografia, il·luminació, actuacions, i per acabar-ho de realçar ens hi ha posat un pianista que ens ha […]

Uno de los principales problemas de este musical del grupo Obeses, autodenominado ópera-rock, es que se ha escogido la etapa menos interesante de la vida de Jacint Verdaguer. Quizás sí que es una de las menos conocidas, tanto en el terreno literario como en el personal, pero los conflictos amorosos y las relaciones entre los estudiantes del seminario acaban ofreciendo un argumento de comedia antigua, desgraciadamente poco trascendente. Nada que ver con la vida tormentosa y atormentada del poeta, que aquí sólo se apunta con el personaje de un Verdaguer ya envejecido y desencantado… A pesar de que los motivos de este desencanto, relacionados con sus conflictos con la jerarquía eclesiástica o con el marqués de Comillas, ni siquiera se […]

La temporada passada vaig veure hISTÒRIA i em va encantar. L’autor era en Jan Vilanova Claudín i el director en Pau Roca. Enguany, he vist que repetien com a autor i director en aquesta obra i no he dubtat en anar-hi. La decisió ha valgut molt la pena. Les dues obres tenen força elements en comú, sobretot en la trama. Parlen de l’engany en la història. En aquest cas, expliquen la vida d’un autor a França que, quan la crítica ja no li fa gaire cas, enganya tota la societat i es fa passar per un nou autor fictici que molt d’èxit i torna a guanyar el Goncourt, com ja ho havia fet ell mateix abans. Sembla que no pugui […]