Recomendaciones

Thomas Ostermeier mira sempre d’arrapar, tant com sigui possible, els seus muntatges al present, no deslligar-los de la realitat immediata ni del context del públic potencial. Retour à Reims no és una excepció. El text de Didier Eribon parteix de l’anècdota personal per a preguntar-se què ha fet que els qui fa quaranta anys votaven els comunistes, votin ara el Front National. La proposta d’Ostermeier té dues parts ben diferenciades. S’endú la història d’Eribon a un estudi de gravació on el director del documental (Cédric Eeckhout) dirigeix una actriu (Irène Jacob) a l’hora de posar veu a les imatges ja enregistrades. És una hora, aparentment anodina, ja que les paraules afegides a les imatges no aporten res, i el personatge […]

Nadie puede negar que Joan Pera se ha ganado, con el paso del tiempo, el estatus de «gran cómico» de nuestros escenarios. Es un heredero directo de Joan Capri, pero también de Mary Sampere, Paco Morán y tantos otros. Hoy en día disfruta de un respeto que se ha ganado a pulso, llenando plateas un año tras otro y trabajando sin cesar en el teatro, y en menor grado en la televisión y en el cine. Es por todo esto que El pare de la núvia -este traje a medida que le han hecho Joel Joan i Hèctor Claramunt– supone un paso más en una carrera rellena de éxitos. Un paso que cumple con las premisas necesarias para no salirse […]

Després d’haver passat pel Teatre Grec a l’estiu, torna aquesta coproducció que resulta tan ambiciosa com ben resolta. Es tracta d’un text farcit de subtileses gràcies a un rerafons en la història que va sempre més enllà i a un protagonista complex molt ben definit. En aquest sentit, es desenvolupa una trama més interessada en aprofundir en els personatges i en la temàtica que els envolta que no pas en construir un fil argumental, que serveix més aviat com a embolcall de la mateixa. La direcció de Julio Manrique dota de personalitat a l’obra oferint-li un estil visual i sonor tremendament potent que confereix una personalitat marcada a l’espectacle. A més, encerta en el ritme utilitzat i aconsegueix unes escenes […]

Ara fa 15 mesos que vam veure MEXICATAS quan es va estrenar a Fira Tàrrega … i ens vam enamorar d’aquest grup d’actrius mexicanes i de la proposta. És per això que vam decidir tornar a veure-les a l’Escenari Joan Brossa on la representen fins al dia 15 de desembre. Sota la direcció d’Antonio Calvo i la dramatúrgia de Sergi Belbel, a MEXICATAS, les actrius, en dotze escenes independents expliquen les seves experiències (individuals i col·lectives) en el seu exili per terres espanyoles i catalanes. Intenten comprendre i explicar com veuen Mèxic des de fora i com veuen Catalunya des de dins. La companyia Cor de Maguey està formada per vuit actrius formades a la mateixa escola teatral de Ciutat […]

El dramaturgo Cesc Sabater, ha dirigido a la Compañía “la Puta precaria” para poner en escena una pieza de creación colectiva en la que Meri Anglès, Tama Martínez, Enric Pera y Andrés Piza se dejan ir en una corriente vertiginosa de sobreposición y sobreexposición de imágenes y de sonidos utilizando todo tipo de tecnologías pasadas y actuales en un espacio pequeño en el que los actores/actrices se encuentran a gusto y recrean pensamientos tanto lúdicos como destructivos. Cabe todo y todo es posible en esta obra poseída de manera demoníaca por la imagen y los medios tecnológicos. Hace pocos siglos, un tribunal de la inquisición los habría etiquetado de herejes y hubieran ido todos a la hoguera. El espectáculo surgió […]

Ahir era nit d’estrena a la Sala Versus Glòries, i malgrat el «diluvi» que va caure a casa nostra, vam fer cap, juntament amb una trentena mes de persones, per gaudir d’aquest HAMLET de la companyia Bambalina Teatre Practicable. Bambalina Teatre s’autodefineix com una companyia en una contínua recerca de la identitat del titella. Fundada el 1981 a la Vall d’Albaida (València) amb el nom original de Bambalina Titelles. En el seu repertori figuren propostes com Quixot, Cyrano de Bergerac, El geperut de Notre Dame o La Celestina; aquest últim es va representar en aquesta mateixa sala la temporada passada i malauradament no la vam poder encabir a la nostra agenda. Ara, sortosament han decidit presentar una versió del clàssic […]

Més enllà de les interpretacions polítiques, socials, religioses o metafísiques que puguin fer-se de l’obra de Beckett, a l’espectador del muntatge de Ferran Utzet li crida l’atenció, d’entrada, un parell de coses: en primer lloc, la humanitat dels dos protagonistes, Vladimir i Estragó, que no sembla que representin una tragicomèdia, sinó, més aviat, una comèdia que es converteix en tragèdia, i una tragèdia que es converteix en comèdia. Pol López i Nao Albet salven el risc de la desesperança i de convertir el “Godot” en quelcom soporífer perquè ajusten les seves interpretacions en clau clown (un Albet a mig camí entre Keaton, W. C. Fields i Jerry Lewis, en el conflicte ancestral de l’ésser humà amb els objectes) per a […]

Perquè la pornografia és tant addictiva? Perquè les dones també som grans consumidores si sempre tenim el paper de submises?, moltes vegades poc identificat amb la realitat… Porn is on, descontextualitza la pornografia, ja que normalment es troba en un ordinador privat acompanyat de poca llum, un llit o un lavabo. Portar aquests temes al teatre ens planteja la necessitat que hi ha de parlar-ne, moltes vegades eclipsat per la vergonya i tabús que emmarca aquesta realitat. Una obra que neix a partir d’un treball de recerca documental i escènic, que ens dóna com a resultat: una protagonista que ens explica “el seu testimoni”. Una posada en escena crítica i realista, que exposa l’ús de la dona a la pornografia […]

Steven Berkoff vol fer de la paraula una arma. En l’obra Decadència trobem un ús particular del llenguatge, de to irònic. Versos amb la sonoritat de l’alta burgesia, però amb rimes pobres i barates, decadents. Un retrat crític, mordaç i carregat d’humor negre de la classe dirigent. Un estil de vida ple de vicis: el pensament neoconservador. Un matrimoni, Sybil i Steven, i en conseqüència amants, un excés que porta a la més vulgaritat. La seva preocupació: follar. Sybil procedent de la classe burgesa treballadora, mentre que Steve segueix el llinatge familiar. Un amant del mateix món que Steve, un altre, de la classe treballadora, que anhela arribar a la classe superior. Carles Martínez i Míriam Alamany són els intèrprets […]

Comedia de éxito mundial de Michael Frayn con una relación especial con Barcelona donde se ha representado en diversas ocasiones. Admito que no la había visto nunca a pesar de que las obras de teatro sobre el teatro, desde los musicales clásicos (42nd Street) al metateatro más actual (Infàmia) siempre nos cautivan a quienes somos «sólo» espectadores. A estas alturas todos conocemos la peculiar estructura de Pel davant…: una torpe compañía de teatro que representa un vodevil igual de cutre. La novedad es que en esta comedia loca y efectiva vemos qué hacen (y les pasa) en escena (delante) y también entre bambalinas (detrás), y como las relaciones, enredos, peculiares personalidades, buenos y malos rollos … ., tras el escenario […]

Nada más comenzar ya nos queda claro que esta producción tiene el sello indiscutible de Julio Manrique que, una vez más, funde el mundo teatral con la narrativa cinematográfica. Una escenografía potente, llena de vida y colores, con un diseño de luces estudiado al milímetro hace que empiece la magia: la caravana que preside el centro del escenario se convierte en el lienzo de las proyecciones visuales y lumínicas que dan la bienvenida a esta historia de Jez Butterworth. Y con estas proyecciones, letras introductorias de la aventura que empieza, otro elemento indiscutible de Manrique: el proyecto musical y sonoro que envuelve el espectáculo. Que el inicio sea la voz de Elena Tarrats, a capela con una pequeña ayuda musical, […]

Un monòleg sobre la vivència d’Ada Vilaró, que es va estrenar al Festival TNT i ha estat representat a la Sala Beckett dins de la 18a edició del Festival Escena Poblenou i formant part del cicle «Memento Mori. Recordem-nos de morir», sobre la mort, tema que la Beckett ha convertit en l’eix central de la temporada. Una proposta que comença de forma contundent, amb una interpel·lació directa i una pregunta «però que ens passa?» No estem contents amb el que som, no estem contents amb com som, no estem contents amb el que fem … però que ens passa? Hem de somriure, hem d’estar contents, hem de triomfar, hem de fer, hem de tenir, hem d’estar sempre bé … però […]

No havia vist encara Esperant Godot o Tot esperant Godot. L’obra més coneguda de Samuel Beckett i que podem gaudir aquests dies a la Sala Beckett. Ens trobem amb dos protagonistes absoluts Vladimir i Estragó esperant amb tots nosaltres l’arribada d’un personatge desconegut; un tal Godot. Amb aquesta premissa, s’inicia quasi dues hores de magnífica interpretació que entra en un món totalment absurd. L’absurditat està present en els dos personatges, en els seus diàlegs i en la mateixa situació. Amb un escenari panoràmic i amb una petita roca i un arbre; els actors omplen l’escenari amb la seva actuació i l’absurditat dels protagonistes. Hi ha moments que els personatges de Pol i Albert s’apropen als còmics del cinema mut. Oliver […]

Iba con reparos, cierto. Había leído que cuestionaba el canon y exigencias estéticas imperantes. Vaya, más de lo mismo y encima oír por parte de una mujer muy atractiva lo duro que es serlo (a los feos nos repatean las quejas por soportar la belleza). Pensé en la adaptación cinematográfica de Frankie y Johnny donde – quizás- la mujer más hermosa del mundo, Michelle Pfeiffer, pretendía ser alguien insignificante con problemas para gustar (en teatro fue Kathy Bates…). El estándar de calidad de la sala y el nombre de Bàrbara Mestanza (Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa), directora y cocreadora, me animaron a ir. Suerte que lo hice. Una propuesta cáustica por no decir demoledora, crítica con los […]

Un Godot que perd el Tot, aquest cop traduït pel poeta Josep Pedrals. Són matisos que actualitzen el text a l’avui, però no podem negar la contemporaneïtat del llenguatge de Beckett, dels temes. Totes aquelles persones directores que han intentat portar Esperant Godot a escena han patit amb les acotacions del dramaturg irlandès. Ferran Utzet no s’hi baralla, aconsegueix jugar amb elles, estira per diferents llocs; moviments més bons que d’altres, però en cap moment dominat. Un text ple de mines, difícils de trobar. Un humor que brolla fàcilment, amb un excés de protagonisme; s’oblida allò que passa entre els llargs silencis, difícils de trobar en l’espectacle. Malgrat encasellar el senyor Beckett com a teatre de l’absurd, trobem com Utzet […]