STABAT MATER és la primera part dels “Quatre actes profans” d’Antonio Tarantino, juntament amb La Passió segons Joan, Vespres de la Beata Verge i Lluentons.
Antonio Tarantino (Bolzano 1938) pintor i dramaturg, va començar a escriure l’any 1992 i STABAT MATER va ser la seva primera obra, un text que, com tots els seus, no està situat en cap època concreta, i dibuixa com pocs autors saben fer, un món marginat, un món alienat pel poder imperant.
Aquesta peça amb traducció d’Albert Arribas, versió i direcció de Magda Puyo i produïda i interpretada per Montse Esteve, ha tornat a la Gleva on es representarà fins al 9 de febrer i on està exhaurint entrades merescudament.
Amb els anys, l’obra ha esdevingut un clàssic del teatre italià contemporani, pel seu magnetisme verbal i la seva força ètica.
Una dona entra en una mena de traster ple d’andròmines, carregada de bosses. Aquesta dona necessita parlar i parlar per no haver de sentir el silenci que l’envolta. És una vella prostituta que es dedica a revendre roba, però no als moros, als moros no … havia quedat amb un antic amant, pare del seu fill, que li havia de comprar la roba, però ell no es presenta i ella truca a la seva dona … i parla i parla i ens explica que passa amb els moros i les seves polles amb anelles, que passa amb la dona de l’amant, que passaria si ella decidís fer uns quants dies de dieta i es convertís en una verge romànica …. i parla i parla ….
La Maria ha perdut el fill, l’únic que l’importava a la vida, un fill al qual ara no li pot proporcionar el paté tapa negra o la nutella que tant li agradava. Ningú li sap dir on és o que li ha passat, si es viu o és mort …….
A la Maria només li queda la paraula, amb un llenguatge col·loquial, a voltes insultant i sempre groller, per manifestar la seva protesta per la mala fortuna que sempre ha tingut a la vida. Va repetint obsessivament una sèrie de frases que recorden l’exclusió social en la qual viu. La seva vitalitat i la seva necessitat de supervivència li permeten analitzar-ho tot amb molta ironia, i amb molta tendresa.
L’autor ens submergeix en un llenguatge quasi musical i alhora xerrameca confosa i bruta que la Maria repeteix obsessivament.
Una crítica descarnada a les persones de la burgesia, a l’església i les seves institucions col·laterals, a les escoles, a la justícia, al funcionariat, ….
Ens ha meravellat la capacitat interpretativa de la Montse Esteve que ens ha sabut transmetre angoixa, por, ràbia, impotència, desesperació…, i una gran dignitat. Ha estat capaç de fer-nos entendre el seu dolor que de tan gran només li deixa la sortida de tirar-se al riu per apaivagar-lo. Només ella omple la sala …..
Magnífica també la direcció de la Magda Puyo i la nova adaptació que de ben segur ha hagut de fer a aquest nou espai, ja que recordem que als magatzems del TNC la protagonista anava deambulant pels espais, a modes de Via Crucis, i el públic l’anava seguint.
Una proposta magnífica, dura i tendra al mateix temps que mereix llarga, llarga vida.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ