Recomendaciones

La Sala Beckett ens planta davant d’un cas de suïcidi juvenil, podríem pensar que no és gaire habitual trobar-se en situacions així, però, malauradament, és més normal del que pensem. De la mà d’Oriol Puig surt un text fruit de workshops i tallers de creació dins del projecte Welcome to Elusia. Una dramatúrgia excel·lent d’una obra que remou sentiments amagats amb bon ritme i subtilesa. La història del Sam, la manca d’acció de la gent que l’envolta i la mala praxi per la part corresponent posen en relleu la importància de tenir sempre present aquesta assignatura. Karaoke Elusia és un text intens, d’amistats i desavinences, que es queda a les portes del sensacionalisme amb un llenguatge planer, senzill i que […]

La irrupció de noves personalitats en el panorama teatral sempre és una bona notícia, especialment, quan es tracta de creadors joves i amb talent. En aquest sentit, el debut escènic d’Oriol Puig com a dramaturg i director és notable per diversos motius. Primer, perquè aborda una història rellevant, complexa i actual, i la tracta amb la delicadesa i la profunditat que mereix. En segon lloc, perquè (per edat) coneix el llenguatge dels joves, el seu univers, la seva relació amb el món, i sap com traslladar-ho a la ficció sense paternalismes, de forma fresca i versemblant. Per últim, perquè ho fa amb senzillesa, sense artificis, donant el protagonisme a la trama i els personatges, amb la complicitat de tres intèrprets […]

Esta obra de teatro está basada en el relato de Charlotte Perkins Gillman, una autora norteamericana que destacó por ser muy activa en la defensa de los derechos civiles de las mujeres. L’empaperat groc fue considerada un ejemplo muy eficaz de literatura gótica… pero con el tiempo también se ha destacado por ser una reivindicación feminista en un siglo en que el sufragismo estaba empujando con fuerza. De hecho, la historia nos explica como la sociedad de la época trataba a las mujeres que presentaban «comportamientos extraños»… cuando en realidad -como es el caso de la protagonista- estaban sufriendo una depresión posparto. La versión teatral, que utiliza una fina ironía para acercar más la historia al espectador, ha mezclado muy […]

Hace ocho años, Smiley, una historia de amor nos sorprendió por ser un producto que en aquel momento no se podía comparar con ningún otro de la cartelera. Hacer una comedia romántica con personajes homosexuales era una combinación poco explotada, quizás porque Barcelona (a diferencia de Madrid) no era, ni todavía es, una ciudad donde se estrene mucha producción teatral de temática LGTBI. A esto se sumó un texto fresco y unas vigorosas interpretaciones, cosa que generó un éxito inmediato. Después de los años, los personajes todavía siguen vivos en la memoria de muchos espectadores. Ahora bien, esta secuela -se puede ver independientemente de la primera, no hay que alertarse- se ha vuelto un poco más oscura y desencantada. Aquí […]

Ja he vist un parell de muntatges de Jordi Bertran, és un dels titellaires de fil que segurament hem vist però que ni ho sabem. En una de les edicions del Píndoles, ja vaig veure part del seu treball amb dos punts de pòrex, i que podem veure actualment a la Sala Fènix. Molta gent creu que ser adult implica tenir responsabilitat, ansietat i dudes. Possiblement hem deixat de veure les coses com un nen. Deixar-ho tot i veure com entrem en un espai totalment diferent. Aquest cop he deixat els anys al carrer i a l’entrar a la Sala Fènix he volgut viure, riure i sorprendre’m com un nen, amb res negatiu que tenim abans d’entrar-hi. I ho he […]

Julio Manrique fa temps que ha demostrat el seu talent com a director (El curiós cas del gos a mitjanit), fins i tot, portant a escena textos clàssics (L’ànec salvatge). Després dels bons resultats amb Ibsen, ara ha optat per aquest Txékhov, amb un muntatge que destaca pel seu bon gust i una clara aposta pel naturalisme contemporani. En aquest cas, el text del dramaturg rus ha estat molt lliurement adaptat per Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique per apropar-lo als temps actuals. La proposta és ambiciosa i, a la vegada, íntima. És fàcil connectar amb el seu univers i les interpretacions són bones, especialment, les de les tres germanes (Genebat, Maria Rodríguez i Elena Tarrats) però, en […]

What do you want to do ?New mailCopy Felicito a Temporada Alta y a todos los valientes que han querido apostar por la creación de alguna cosa diferente en estos tiempos tan difíciles de pandemia. Esta es una obra filmada dentro de la programación “A distancia”. Es una píldora teatral que dura 13 minutos en los cuales se muestra una situación inverosímil que podría ser realidad. Ramon Madaula ha escrito el guion y es el director. La realización, fotografía y audiovisual son de Daniel Lacasa. Esta pequeña pieza nos demuestra cuántas cosas se pueden decir en muy poco tiempo, incluso con pocas palabras o en silencio. La descripción por sí misma puede ser una carga de profundidad que hace tambalear […]

What do you want to do ?New mailCopy Se trata de una filmación en coproducción con Temporada Alta, dentro de la programación “A distancia”. Esta pandemia ha obligado a buscar nuevas formas de presentación de las actividades artísticas y demuestra la imaginación y ganas de trabajar de la gente de la cultura. No sé por qué me ha gustado tanto. Es un tema que no nos puede sorprender. Forma parte de la vida y de los eternos temas del teatro. No sé por qué pero me ha atrapado des del primer momento y no he movido ni una pestaña en los 45 minutos que dura el espectáculo. He de confesar que muchas veces nos dejamos llevar por las caras o […]

Hem viscut un 2020 ben dramàtic. Engeguem el televisor, fem refresh al feed de Twitter o mirem els post dels mitjans de comunicació a Instagram i ens trobem males notícies, desgràcies, laments, queixes i recriminacions. La pandèmia del Coronavirus ha marcat un abans i un després en les nostres vides. Però Guillem Estadella, com a bon visionari que és, ja va començar a cuinar «Quin Pollastre» a finals del 2019. S’ho veia a venir… Estadella es fa seu l’Evangeli de Joan, incita a deixar anar tots els «pollastres» més grans que hàgim fet i ens obre els ulls a riure’s d’un mateix i que la vida pot ser molt més fàcil. La Sala Barts s’omple de riures des del primer […]

Quin gust tornar de nou al teatre. Quin retrobament aquest any de pandèmia és molt difícil saber-ne la propera obra de teatre que vas a veure entre tantes restriccions. Poques vegades em preguntava quant durava la funció que anava a veure, però ara sembla una pregunta freqüent per saber si pots tornar amb una mica de calma a casa. Ens trobem en una trobada d’actrius, de símbols del cinema durant la Guerra Freda. És l’any 1962 i es produeix la trobada secreta entre dues grans actrius Marilyn Monroe i Hedy Lamarr protagonitzat per Laura Conejero i Elisabet Casanovas. La idea d’aquest possible retrobament m’agrada força, la ficció va agafant cos i veiem com les dues sex symbols de diferents temps […]

“Bonus track” entra por los ojos y los oídos. La escenografía engancha desde el primer momento, te transporta y te da pistas del paso del tiempo, te facilita mucho la comprensión del texto aunque no tengamos mucho que comprender. Es sencilla pero muy impactante por el dinamismo del cambio de escenas. Prácticamente estás solo atenta a las puertas, a las letras iluminadas del suelo, a las pantallas del fondo y a las entradas y salidas de los actores y actrices hacia espacios disimulados. Es original y muy actual porque utiliza los medios técnicos que tenemos al alcance. Los autores de este espacio escénico son José Novoa y Paula González, la iluminación es de Mingo Albir y el sonido de Jordi […]

Acceptem massa coses. Acceptem massa coses. La dansa de l’ostentositat. La dansa de la religió. La dansa del masclisme. Un joc psicològic ple de nivells. Difícil de comprendre, i sempre sola a l’afrontar-ho. Mart Aran posa en escena totes violències d’un maltractament. Els cops invisibles són els que més mal fan. Un diàleg que enmig de la lletjor d’una societat masclista hi troba la poètica, la ironia i la comèdia. Totes les morts, totes les víctimes, totes les verges Maries. Som figures de fusta i or, però som figures. Silenci. Quina verga et tocarà ser? Si vols La segona eva et fa una bona desfilada de les mil possibilitats. Una obra que no busca respostes, sinó exposa, dóna veu a […]

Les figures femenines sempre han estat representatives en la religió catòlica. Però a la vegada sempre submises i dependents dels homes. Deixant de banda que cap paper important de l’església està en mans d’una dona. Marta Aran, en una nova masterclass de dramatúrgia, ens demostra la facilitat de vincular dos mons que aparentment són diferents, però que tenen massa en comú. La vida d’un monestir i la relació tòxica entre dues persones. Precisament aquesta relació ja s’interpreta freda des del primer minut on el sopar entre els dos es fa en una taula llarga simbolitzant les distàncies que els separen, allunyant-se de la intimitat i la proximitat. Aran centra l’acció en el poder de les dones i la resiliència de […]

En temps d’espectacles pamflet i polarització ideològica, qualsevol obra que, a més de defensar una causa justa, contingui totes les seves contradiccions, dubtes i autoparòdia, no només aporta autenticitat i refresca el panorama, també demostra valentia i intel·ligència. És per això que, després de la divertida Cobi Curro Naranjito, el nou xou de The Feliuettes suposa un pas endavant cap a la maduresa artística de la companyia. Sense perdre els seus trets característics ni la seva personalitat còmica, Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau proposen un cabaret d’humor feminista, reivindicatiu i punyent que, amb enginy i mala llet, ataca on cal fer-ho al mateix temps que se’n riu de les pròpies incoherències que elles poden haver experimentat com […]

Eva (Maria Hernández Giralt) va a un monasterio a llevar un ramo de flores a una virgen como resultado de una promesa que hizo a su abuela antes de morir. Ha tardado mucho tiempo en cumplirla, pero empujada por la necesidad de emocionarse por alguna cosa, de sentirse interpelada por algún estímulo, finalmente visita el lugar. No puede ver a la virgen. En vez de eso, sufre un episodio incómodo, violento, duro e incomprensible. Cuando vuelve a casa y lo comparte con su pareja, ve que, como en aquel monasterio, sigue estando sola. Este podría ser un resumen de este texto de Marta Aran que pretende poner el foco en la violencia invisibilizada, aquella que se calla y no se […]