Les traces del silenci és una obra que hibrida teatre de la memòria i teatre documental a partir d’una investigació relacionada amb la riuada de 1962 i una de les seves conseqüències més silenciades: el tràfic d’infants.
Ens trobem en un projecte que rescata de la memòria un fet dels anys 60. Sempre amb la intenció de destapar i reparar els crims del franquisme on, com en altres causes, han tingut moltes victimes silenciades i que els seus familiars busquen una resposta
L’obra és una combinació entre teatre de ficció i teatre documental, fins i tot hi ha un moment que vol descol·locar-nos parant el que sembla la part més teatral per fer partícip a l’espectador i posteriorment retornant a la part més teatral.
El que més m’atrau és el tema, on parla dels morts, la solidaritat del poble, de les donacions i de les nenes i nens desapareguts per parlar-nos de la part més fosca. Amb un treball de recerca força interessant que atrapa al final de l’obra, tot i tenir una arrencada que li costa agafar embranzida.
Hi passa una cosa en aquest tipus d’obra. Per un costat el trobes força interessant per la part història que parla. D’aquest dret que tenen les víctimes, a vegades sense saber-ho, a conèixer la veritat. I la defensa que fans els instigadors, els vencedors que no es remogui el passat. És una obra que dóna a conèixer una part que pot ser desconeguda pels espectadors. Això és un punt més per anar a veure-la, per no oblidar el nostre passat.
He gaudit molt d’aquesta obra per la forma en que ens presenta els fets històrics. Podeu gaudir-ne els propers dies al Teatre Eolia, segurament una de les sales més desconegudes. Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç