Que bonic és veure com la cultura té diverses representacions. Encara és més bonic quan aquestes manifestacions es barregen en una dansa meravellosa a l’Àtic del Tantarantana. El text de Carme Riera és recitat i interpretat de la forma més poètica possible. És ben bé una altra manera de llegir el llibre de l’autora mallorquina, com si es tractés d’un conta-contes. Un recital teatral acompanyat d’uns diàlegs creats per encaixar dins la novel·la. A més, amb el punt afegit que en tota la fitxa tècnica no hi apareix cap nom masculí. Demostrant, una vegada més, el poder femení i la potència de tot l’elenc.
La proposta de Laia Pujol i Maria Ten que pren forma gràcies a Rafaela Rivas, Gina Clotet, Judith Corona i Clara Gorrias, és molt atractiva i cuidada visualment. L’espai diàfan de l’Àtic del Tantarantana es converteix en una sala polivalent. Una cala secreta, els passadissos de l’institut i la sala d’estar de casa queden escortats per l’atenta mirada de Clara Gorrias que entona i interpreta l’acompanyament musical tan delicat de la peça. La proposta manté l’amor com a principal eix d’evolució i fàcilment agafa bon ritme de creuer. A vegades, poques, les reaccions fugen de naturalitat, però queden molt ben contraposades pel conjunt de la representació.
Deixar el mar com a penyora és un acte valent i només ho fa aquella gent que considera que té un deute prou important amb algú altre. Com és el cas de l’amor impossible entre la Maria i l’Aina, que per molt que passin els anys i que la societat «evolucioni», a vegades, sembla que tot hagi estat en va. Sempre és arriscat proposar una versió d’un text clàssic «modern». Aquest cop aprovat amb èxit. Així doncs, el Tantarantana acull un espectacle íntim i poètic que funciona a la perfecció.