Recomendaciones

«Una mica de llibertat, si us plau» és un monòleg escrit i interpretat per l’actor Francesc Cuéllar. En Francesc Cuellar ens ha interpretat, d’una manera espectacular, la historia d’un home que és mort, mitjançant un recull de contes de Pere Calders que ha lligat d’una manera molt ingeniosa. Entrem a la sala i sota un plàstic blanc podem observar que hi ha un home. La posada en escena és minimalista i amb un aire de fredor. El terra és ple de sorra fina. Del sostre hi pengen diversos objectes…una camisa, un barret, una cullera i petits saquets. La il.luminació és una part important d’aquest espectacle, uns punts de llum de diferents colors ens situaran en diferents moments. La música que […]

Només són dones és un homenatge i reconeixement a totes aquelles dones, mares, filles, esposes que van ser empresonades, torturades, apallissades, violades i humiliades física i mentalment durant la post guerra de la Guerra Civil Espanyola, fent-les creure que eren éssers inferiors i que no valien per res, arravatant-les la seva llibertat i drets obtinguts durant la República. Els afusellaments eren a diari, se les emportaven de matinada cap el camp i un grup «d’homes» armats les mataven i remataven amb l’anomenat «tiro de gracia» disparant-les sense cap mena de remordiment en foses comuns. Moltes d’elles havien estat delatades pels propis familiars. Avui en dia encara segueixen sense poder-se recuperar els cossos per poder donar-les el descans que es mereixen. […]

Es tracta d’un espectacle adaptat i dirigit per Miquel Murga que ens presenta una comèdia esbojarrada amb un rerefons que fins al final de la representació no quedarà aclarit. El punt de partida és una de les cel·les d’una presó on es troba un reclús amb la seva parella per tenir un vis a vis. Aquestes habitacions tenen un nom temàtic, la dels nostres protagonistes és la de Hawaii. Tot d’un començament ja és un embolic… situacions inesperades, confuses i divertides… Un llit, un galant, una televisió que no funciona i un moble bar buit són els elements que formen l’escenografia. Els tres actors ho fan prou bé, pot ser els hi falta una mica més de rodatge, tot i […]

En Refugiada poètica Claire Ducreux llena el escenario de belleza, poesía y un toque de humor ingenuo y próximo. Su espectáculo combina de manera magistral la danza con el mimo, el clown con el gesto, para dar vida a un personaje entrañable y lleno de bondad que nos dejará participar de sus sueños y deseos más íntimos. La música suave y los hipnóticos movimientos de Claire Ducreux, limpios, lentos, y hermosísimos, hacen el resto y consiguen fascinar al público desde el primer momento. Yo me sentí como una niña pequeña delante de una tienda de golosinas. Embelesada y con ganas de que el espectáculo no acabara nunca. Totalmente recomendable. Más información (en catalán) en Somnis de teatre

El grupo T de Teatre, que empezó a los años 90 con divertidos espectáculos de sketches y monólogos sobre el universo femenino, no ha dudado en ponerse en manos de diferentes autores y directores a lo largo de todo este tiempo en un loable afán de reinventarse. Así, después de Javier Daulte, Alfredo Sanzol y Pau Miró, llega el turno de Ciro Zorzoli que propone un ejercicio paródico de las diferentes prácticas escénicas, dinámico y muy entrañable… pero también incompleto. Se trata, quizás, de una de las propuestas más experimentales de este grupo de actrices que, en este caso, vienen acompañadas de los más que solventes actores Ivan Benet, Albert Ribalta, Jordi Rico y Marc Rodríguez. El espectáculo expone un […]

Conocido, principalmente, como actor de cine y fundador de la compañía madrileña Animalario, Alberto San Juan se ha centrado, últimamente, en su faceta más combatiente y políticamente comprometida. Máximo responsable de la cooperativa Teatro del Barrio, ha dirigido Ruz-Bárcenas, con una innovadora dramaturgia de Jordi Casanovas, y ahora presenta este Autorretrato de un joven capitalista español, de nuevo en Barcelona, que ya lleva un tiempo representando en diferentes ciudades. El monólogo es un entretenido repaso del panorama político y social del Estado español desde la guerra civil hasta la crisis económica actual. Mezcla, con inteligencia humor y contenido informativo, centrando su discurso, muy documentado, sobre todo en un cuestionamiento de la Transición. San Juan domina bien la escena, tiene carisma […]

Però no us faci vergonya, només els insensibles no s’emocionen. Aquest monòleg explicat a tres veus femenines: paraula: Iscla, dansa: Picó, música i veu: Makowski, arriba molt endins, perquè parla de coses que han passat i encara no s’han curat per culpa d’uns quants que diuen que és millor no remenar les ferides. Carmen Domingo, l’autora, dona veu a cinc dones tancades en una de tantes presons obertes després de la guerra i la Iscla ho explica magistralment recolzada per «les veus» de la ballarina i la música. Tortures, vexacions, afusellaments… Aneu-hi, però feu-ho preparats emocionalment. Portaceli l’ha dirigit extraordinàriament bé. Bravo ! http://bit.ly/1QgwLl5

Vemos a menudo muchas obras en las que se habla del teatro o de los actores, pero es la primera que veo que habla de las técnicas de interpretación. Esta es precisamente la premisa y el desarrollo, puesto que Premis i càstigs es un muestrario de ejercicios teatrales -algunos bastante divertidos- y poca cosa más. La obra empieza con un grupo de actores que, vestidos cómo si tuvieran que interpretar una pieza de Chéjov, salen al escenario para explicarnos y mostrarnos todo lo que se puede expresar con las manos, con el rostro, con todo el cuerpo… La idea es original y permite disfrutar de momento únicos, poco vistos, y muy agradecidos. Pero cuando uno ve que con aquello no […]

Medea es uno de los personajes más relevantes de la historia del teatro, un personaje de casi 2500 años pero con una pasión y una energía que perduran hasta día de hoy. Medea es el germen de todo y también la causa. Es por este motivo que ha tenido mil versiones, mil caras… y es también por eso que ahora puede reaparecer bajo el nombre de Pepa y no transfigurar para nada su esencia. Medea, a pesar de estar recluida en una especie de sanatorio, sigue siendo la mujer torturada por los remordimientos, los celos y la traición. Ahora Jasón es Paco, un actor que ha triunfado de la nada y que es perseguido por la prensa del corazón, pero […]

Em rendeixo. Em rendeixo al talent de tots els que han fet possible aquesta peça. Em rendeixo a la feina ben feta. I sobretot em rendeixo a l’energia i potència escènica de Raquel Ferri (no és el seu primer treball però té un punt de fundacional). Ella és Joana d’Arc i Joana d’Arc és ella. I ambdues caminen com una de sola pel paradís perdut de la infantesa, entre l’olor de les garrofes, els racons del poble (que de tan concret esdevé universal) i utilitzant tota la riquesa lingüística de la Vall d’Albaida I com l’Alícia, amb conillet blanc inclòs, ens obre les portes d’un conte inoblidable. Malgrat ser pràcticament un monòleg, Joana no està mai sola. Com a públic […]

Coger tres comedias de Shakespeare y mezclarlas en un solo espectáculo es osado e incluso temerario. En este sentido, hay que decir que Guillem-Jordi Graells ha conseguido crear -con la excusa de la representación dentro de la representación y el recurso del presentador- una obra más o menos coherente que funciona por sí sola. Ahora bien, al final es inevitable que nos acabemos haciendo la gran pregunta: ¿valía la pena este esfuerzo o hubiera sido mejor desarrollar del todo una de las tres piezas? Parece como si no se confiara en ninguna de las obras por separado, como si se hubiera hecho una recopilación de los mejores momentos… Bien es verdad que razones no faltarían a la hora de defender […]

No hay nada más peligroso que acorralar a alguien, porque alguien sin salida es alguien sin nada que perder. Y algo así le debió de ocurrir a Alberto San Juan para liarse la manta a la cabeza y hacer Autorretrato de un joven capitalista español, un espectáculo en el que la historia de España y la biografía del actor se unen indisolublemente en un todo inclasificable pero cargado de verdad, humor y un gran control del escenario. Alberto San Juan retrata España de la forma menos amable y hace un repaso de la transición para demostrar que el sistema en el que vivimos hoy en día está podrido desde sus raíces. Y lo hace de una forma amena, sencilla y […]

Malgrat tenir gairebé 200 anys, el text es manté igual de fresc que el primer dia “gràcies a” la dramatúrgia de Roger Torns que desmantella totes les escenes que no fan referència al protagonista o a les forces socials que configuren el seu destí (Malgrat que perdem l’univers de Büchner pel camí) . Per exemple, el personatge de Maria queda encara més en un segon pla però sorprèn amb una trama alternativa que simplifica l’argument de l’original sense perdre gens de força. En certs moments aquesta proposta esdevé un cop sec a la ment dels espectadors. L’ús dels personatges-titella, la cançó, l’estètica funny games i la imatgeria postmoderna proposada (i quina moda això d’utilitzar ampolles d’aigua!) fa que tot i […]

Pensava que a fora d’aquí no hi havia vida, que pot ser érem éssers d’un altre planeta…,dons si !!!, no tot està perdut, encara hi ha gent que veu i diu les coses tal com són, sense por, sense embuts, d’una manera clara i concisa, amb humor i sarcasme. Clar i en castellà. “Autorretrato de un joven capitalista español” és un monòleg escrit, dirigit i interpretat per Alberto San Juan, que fa un repàs de la historia d’Espanya des de l’any del seu naixement , 1968, fins avui. No ha deixat “títere con cabeza”, ha parlat dels bancs i els banquers, dels polítics i de l’Estat, dels empresaris i de les grans empreses, dels dictadors i dels dictats, dels militars […]

El Liceu inaugura temporada amb l’òpera “Nabucco”, un dels primers èxits de Verdi. Aquesta òpera es va estrenar per primera vegada al 1842, però al Liceu de Barcelona no va arribar fins al 1851. Des de les hores s’ha representat 64 vegades. L’última ocasió que es va portar al Liceu va ser durant la Temporada 2005/2006 però en forma de concert. Després de 30 anys, ara tenim l’ocasió de poder-la veure de nou escenificada, amb la particularitat que el director d’escena Daniele Abbado, l’ha ambientat en els S.XX, durant els anys de l’Holocaust i el genocidi jueu, una proposta que m’ha agradat molt. “Nabucco” és un drama d’ambició i poder que consta de quatre parts. El tema central és l’opressió […]