Recomendaciones

Manuel Dueso va escriure aquest text al 1996, obtenint el Premi de la crítica al millor text de la temporada. Els espectadors estem seguts en el bar del teatre al costat dels personatges, un és el típic client que tanca el bar, que no acaba de prendre l’última copa i xerra i xerra sense parar, i l’altre és el cambrer que escolta i espera pacient l’hora de poder tancar el bar. La situació és estranya, la conversa és en una sola direcció, paraules sense sentit, paraules que es repeteixen una i un altre vegada. Al principi és divertit, però mica en mica ens adonem que hi ha una finalitat en tot aquest discurs. El final és inesperat i sorprenent. Plató […]

Si no fuera por los comentarios a la Cataluña de los noventa o a la de ahora mismo, uno pensaría que la obra fue escrita hace cuarenta o cincuenta años. Su estilo, los recursos utilizados y su trama folletinesca nos la sitúan dentro de un subgénero muy concreto, el de las disputas familiares. La intención de Jordi Casanovas es la de retratar la sociedad catalana a partir de una familia arquetípica, pero el hecho de explicitarlo varias veces a lo largo de la función acaba restando efectividad. Es cierto que reconocemos muy bien los personajes y que nos creemos las situaciones, ¿pero es esto suficiente para extrapolarlo a la identidad de un país? En este sentido, creo que a mí […]

L’actriu Clara Segura és la protagonista de “Conillet”, una obra amb molt de sentit de l’humor, que fa una reflexió sobre el paper de la dona d’avui en dia en la societat actual. És el retrat d’una mare esgotada, que ha de fer, dia rere dia, malabarismes, multiplicar-se i dividir-se, per poder combinar la seva vida personal amb la laboral i professional; poder arribar a tot arreu i fer bona cara. Una dona amb piles d’aquelles que duren i duren i duren, i que ha de passar “pel tubo”, molt ben metaforitzat en l’escenografia de Alejandro Andujar. Una dona que està morta de por; por de la soledat, por de no ser estimada, i sobretot, por de no ser entesa. […]

Fa quasi 20 anys que Manuel Dueso la va escriure i es va recuperar al Temporada Alta i ara a l’Off del Romea, fins el 20 de desembre. Estem d’enhorabona perquè és una peça de categoria que cal veure; interessant, ben escrita, ben dirigida i ben interpretada pel mateix Dueso i Plamenov en el paper de barman i sparring del clàssic client pesat que descobrirem que sí, és pesat, però de clàssic no en té res. La situació és més aviat ben atípica. Però… escolti. Platò ha mort? Aneu-hi, a veure si en traieu l’entrellat. http://bit.ly/1N2JTgr

Cuando uno repasa los dramaturgos irlandeses desde principios del siglo XX hasta la actualidad puede experimentar una mezcla de admiración y envidia, que a fin de cuentas explica la gran categoría de las obras que nos han llegado siempre desde aquel país. De Bernard Shaw a McPherson, pasando por Wilde, O’Casey, Beckett, Friel o McDonagh. Una lista que pone los pelos de punta, y que demuestra que algo debe de haber en la genética para que en un país relativamente pequeño se hayan formado autores tan decisivos para la escritura escénica. En el caso de McPherson se le tiene que agradecer su lirismo pero también la enorme comprensión que siente hacia sus terribles criaturas, sin juzgarlas ni traicionarlas nunca. En […]

Només tinc una paraula per definir l’estat en què surts d’Hostiando a M: subidón (sincerament, no sé trobar-la en català). A escena hi ha una energia desbordant i tu te l’endús. Et posaries a cantar RIP o Eskorbuto al mig del carrer. Hi ha humor, mala llet, violència, trets, plats trencats, microones… Molta, molta ironia, crítica, autocrítica. I hòsties. Hòsties per tothom. Segurament estaria bé intentar explicar-vos tots els motius pels quals aquesta primera creació d’Agnés Mateus (en col·laboració amb Quim Tarrida) és punyent, intel·ligent i una alenada d’aire fresc, però crec, més que mai, que heu d’anar-hi sense saber-ne gran cosa, sense que ningú us digui què hi ha llegit. Ho heu de fer vosaltres. Ho gaudireu, ho viureu […]

Fa a un parell d’anys vaig veure per primer cop a la Sala Àtrium l’obra Himmelweg (Camino del cielo), un text de Juan Mayorga, considerat com un dels dramaturgs més destacats en l’actualitat. Aquell dia vaig tenir la gran sort de poder-lo felicitar (justament el tenia assegut al meu costat), acabava de rebre el Premi Nacional de Literatura Dramática. Aquesta temporada he tornat a repetir. L’obra està inspirada en el documental propagandístic nazi “Theresienstadt” que es va rodar l’estiu de 1944, un curtmetratge filmat en el camp de concentració de Theresienstadt, amb el que es volia convença a l’audiència que els presoners no patien cap mena de abús. Van embellir les instal·lacions abans de l’arribada de la Creu Roja, per […]

Possiblement alguna d’aquestes dues coses. A mi particularment m’ha avorrit, no m’ha fet arribar cap sentiment que em fes vibrar, emprenyar, compadir o emocionar, i mira que la Clara Segura s’ha entregat, com em sembla que ho fa sempre. En contra de la meva opinió, bona part del públic ha aplaudit i s’ha exaltat amb crist de joia. Doncs així està el pati: divisió d’opinions (em sembla que aquesta frase és típica dels toros) http://bit.ly/1MMHqjM

Vivim en un dels periodes històrics en què més s’ha extés i desenvolupat la comunicació, podent per exemple en qüestió de només un segon parlar o veure a algú que està a l’altra punta del món, però malgrat això, vivim més tancats que mai en nosaltres mateixos. No és estrany, doncs, veure a algú mirar al mòbil enmig d’un sopar en un restaurant, durant la representació d’una obra de teatre o durant la projecció d’una pel·lícula al cinema, estant submergits en un món que malgrat amagar persones al darrera és del tot virtual i que els aïlla dels actes socials en què es troben participant. El més greu de tot és que la societat està començant a considerar com un […]

En Cataluña nos importa mucho la lengua. Las circunstancias históricas nos han convertido en enfermos de lengua. No conozco ningún otro pueblo con este rasgo tan desarrollado. La lengua forma parte de nosotros, y jugar con ella es uno de nuestros entretenimientos (¡que se le digan a Màrius Serra!). En Paraules d’amor Joan Ollé propone un viaje por el catalán bastardo, el que se habla a diario y mantiene viva la lengua desde el barbarismo y el error sintáctico, el calco y la mala pronunciación, pero es un viaje divertido, no acusador, un viaje de celebración cargado de ironía y acompañados de tres actrices que hacen un trabajo increíblemente complicado de manera impecable. Ningún enfermo de lengua se tiene que […]

Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum. Els espectadors anem arribant i omplint tota la sala de colors i de perfums. Heus aquí la Laura Aubert,Toni Gomila, Jordi Figueres, Montse Vellvehí, Ramon Vila i l’Ernest Villegas. Oh! Benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa en Broggi és casa vostra si és que hi ha… cases d’algú. Hola! Mouawad, i Calderón, en Shakespeare i en Molier. Koltès, el Cyrano i en Manelíc, Toni Gomila, Antígona, Rosalina, Els còmics i comediants, en Hamlet amb en Yorick, Ibsen, Txekhov i Sòfocles. Benvinguts passeu, passeu. Ara ja no hi falta ningú, o potser sí, ja me n’adono que tan sols… hi faltes tu… Brillant, […]

“Entre las máximas que tendrá a mano y hacia las que te inclinarás, figuran estas dos: una, que las cosas no alcanzan al alma, sino que se encuentran fuera, desprovistas de temblor, y las turbaciones surgen de la única opinión interior. Y la segunda, que todas esas cosas que estás viendo, pronto se transformarán y ya no existiran”. Marco Aurelio. Sociedat Doctor Alonso, pretenen fer-nos qüestionar, i reflexionar sobre las veladures a través de las quals es reprodueix i multiplica la visibilitat i la representació. Son veladures opaques, espesses, que neguen la possibilitat d’imaginar vida al darrera. La naturalesa i el seu tremolor és una visita pausada a la realitat, que a partir de les eines del teatre, el cos, […]

Josep Maria Flotats torna als escenaris de Barcelona per dirigir i interpretar, l’obra Ser-ho o no de Jean-Claude Grumberg, un escriptor francès, fill i net de deportats assassinats en un dels camps de concentració, durant l’època del nazisme. Cal assenyalar que és la primera vegada que es representa una obra d’aquest autor a casa nostra. Penso que ha estat un gran encert per part de Flotats i una gran descoberta per a tots nosaltres. Grumberg a Ser-ho o no, aborda el tema del judaisme, un fet que li toca de ben a prop. Ho fa amb un estil propi. Grumberg està considerat l’autor tràgic més divertit de la seva generació; ell busca la part còmica de les coses sèries fent-nos […]

La indústria del cinema, i en concret la de Hollywood, ha donat per moltes històries sobre l’ambició i la manipulació, sent exposades a través de diferents formats, entre els quals predomina la seva presència en els audiovisuals. L’obra que ara se’ns presenta al Borràs va ser escrita per David Mamet fa gairebé tres dècades, però el món del cinema no seria un tema puntual en la seva trajectòria, sinó que l’ha revisitat en diverses ocasions posteriors, com per exemple en els guions de La cortina de humo o State and main. Així, tot i que la temàtica continua estant totalment vigent, potser és cert que l’espectador ja ha vist en diverses ocasions ficcions al voltant d’aquesta i el que podria […]

I amb això quasi ho dic tot, perquè Federico era un déu, Tonino Guerra el seu guionista i Xicu Masó ha estat el seu intèrpret, i a fe que ho ha interpretat bé. Guerra, poeta, escriptor i guionista era un home irrepetible que es va retirar al poblet on va néixer quan ja només hi quedaven 9 habitants, el seu germà entre ells. Allí va escriure Il Mele, un poema en prosa on recordava la seva infància fent parlar a aquests 9 supervivents. Però a més Masó fa un joc atrevit i també hi barreja pensaments de la seva infància. El resultat: extraordinari. Murri ell, coneixent els riscos d’autodirigir-se, s’ha fet ajudar per Miquel Górriz, i el resultat ha sigut […]