Vivim en un dels periodes històrics en què més s’ha extés i desenvolupat la comunicació, podent per exemple en qüestió de només un segon parlar o veure a algú que està a l’altra punta del món, però malgrat això, vivim més tancats que mai en nosaltres mateixos. No és estrany, doncs, veure a algú mirar al mòbil enmig d’un sopar en un restaurant, durant la representació d’una obra de teatre o durant la projecció d’una pel·lícula al cinema, estant submergits en un món que malgrat amagar persones al darrera és del tot virtual i que els aïlla dels actes socials en què es troben participant. El més greu de tot és que la societat està començant a considerar com un fet normal i legítim comportar-se d’aquesta manera en situacions com les esmentades. Per això, obres com aquesta són una bufetada de realitat a les nostres consciències i un advertiment sobre el que pot acabar provocant l’espiral d’aillament personal produïda per un mal ús dels dispositius electrònics, de les diferents xarxes socials i d’aplicacions diverses. En aquest sentit, Ime esdevé una obra plena d’enginy que aconsegueix transmetre aquestes idees, entre d’altres, i que a través de l’humor i d’una història ben construïda aconsegueix fer reflexionar a l’espectador. Així, Roc Esquius utilitza la ciència ficció per apropar-nos una temàtica situada en una societat del futur que explicaria els problemes que es deriven de l’actual. Potser Ime com a sistema operatiu no arribarà a existir mai, però els problemes que es plantegen en aquesta hipotètica societat futurista ja els tenim en el nostre present.
Tot i els nombrosos aspectes positius que hi trobem, el text no acaba d’estar del tot polit, presentant alguns altibaixos que afecten especialment a la primera part, moment en que a la història li costaria d’arrencar i no s’acaba de resoldre del tot bé les diferents escenes individuals. Tanmateix, això no esborraria el meritori treball d’Esquius creant una història consistent i ben tramada, fet que també es trasllada a la seva direcció, la qual resulta efectiva i dinàmica, comptant amb quatre actors del tot encertats. Així doncs, estem davant d’una obra que es gaudeix mentre l’estem veient a la butaca del teatre, però que la continuarem gaudint al sortir gràcies a les reflexions que podem extreure d’ella, podent posar-les a debat amb els nostres coneguts o fer un exercici de reflexió personal al voltant d’aquestes.