Recomendaciones

INTRODUCING THE STAR () – Sala Hiroshima Diumenge dia 8 vam fer cap a la Sala Hiroshima per poder veure aquesta proposta d’en Pablo Esbert Llienfeld i Federico Vladimir Strate que únicament ha estat tres dies, i que ens havíen anunciat com una de les propostes més interessants de la programació de la sala. I realment va estar una proposta força interessant que a més tenia un doble interès, ja que a més de gaudir de l’espectacle de dansa i música interpretat per Pablo Esbert, vam tenir l’oportunitat de visionar la pel·lícula “Introducing The Star: The Choir Girls Diaries”. Amb una estètica futurista podríem titllar aquest espectacle de provocador perquè desperta en nosaltres interès i desconcert. Un ritme trepidant ens […]

Las Glorias se gestaron ya hace más de diez años en los pasillos del metro y desde entonces han sido un trío, después un dúo, y ahora un dúo con invitada especial. Han pasado por pequeñas salas, por muchos bares –demasiados bares-, y también por teatros importantes… que no las han tratado cómo se merecían. Hacen un cabaret indescriptible, basado sobre todo en la catástrofe, en el papel de la vedette que ni sabe cantar ni bailar… pero sí que sabe criticar. Y en esto tienen una gran habilidad. Critican a la profesión, al público… y también se critican entre ellas. Pero tienen tanta gracia al hacerlo que todo el mundo repite y participa de un tipo de catarsis colectiva, […]

Ahir vaig anar al tercer espectacle del cicle “Yo Gesto” que es fa a la Sala Fènix a veure “Scriptorium”. La Cia Vudú Teatro presentaven per primera vegada “Scriptorium”, un espectacle de Teatre d’objectes. Els seus creadors i intèrprets són Sanna Toivanen i Nelo Sebastián, dos artistes que vénen de les escoles de teatre físic, Decroux i Lecoq . “Scriptorium” és una història de d’amor per la literatura. La història de com s’escriuen els llibres. Per mi era el més esperat de tot el cicle, dons m’encanta aquest tipus de teatre gestual. En aquesta ocasió, el que ens presenten la Cia Vudú, no m’acaba de convèncer. Possiblement hi tenia moltes expectatives posades en aquest muntatge i el meu nivell d’exigència […]

…és divertida, molt ben adaptada i traduïda i funciona, gràcies a una direcció intel·ligent, i un quartet que ha entès la comèdia i se l’ha fet seva. «Qui va ser l’imbècil que va inventar els miralls»? es pregunta l’Edu, perquè la seva vida es complica per un comentari inofensiu sobre la cara de la seva parella, la Meri (no em diguis Meritxell), i és que la Mertixell-Meri potser és una mica massa fashion. Per acabar-ho d’adobar, l’altra parella, la Carla i el Toni, treballen a la mateixa empresa, ai, ai, ai… Crítica completa » http://bit.ly/1sixuMR

Després d’abordar Hamlet de la mà de Raimon Molins, Projecte Ingenu continua amb l’obra shakesperiana amb aquest muntatge protagonitzat per Carlos Cuevas i Clàudia Benito i dirigida per Marc Chornet. Una revisió del clàssic, que sense defugir referents, ens ofereix un nou punt de vista modificant la nostra visió d’espai temps i convertint la versió en quelcom atemporal. L’enorme vitalitat dels 9 actors i el fet d’interpretar alguns papers creuats, personatge-home-actriu, personatge-dona-actor, li donen una sensació de frescor extraordinària. La música és la veu dels actors que marquen el ritme amb cops de mans, de peus, de fustes, ….. Aquesta percussió en directe es complementa amb cançons de John Dowland, un músic britànic coetani de Shakespeare, magníficament interpretades per Neus […]

Aquest cop hem anat a l’estrena de «Els cors purs», una obra basada en el llibre de Joseph Kessel, i protagonitzada per Jacob Torres, Miranda Gas i Borja Espinosa. Com en totes les estrenes, un teatre ple de gom a gom a veure l’últim espectacle de l’Oriol Broggi. A escena tenim 3 actors i 3 músics com a protagonistes de tota la història. Agafant el protagonisme entre tots plegats, ens van explicant una història. Tot això acompanyat de projeccions, ombres, objectes volant que fant la proposta més poètica i a vegades la part més atractiva. He de dir que el fet de tenir la música en directe és un punt guanyador, i totalment recomanable en segons quins espectacles. Tots els […]

Ahir dimarts dia 10 vam anar a una de les mal anomenades «funcions prèvies» (tot i pagar el mateix preu que les representacions «normals»), de «ELS CORS PURS» la nova proposta de La Perla 29 basada en l’obra del mateix nom d’en Joseph Kessel, i més concretament en el primer conte inclòs en aquesta obra: «Mary de Cork». L’adaptació del conte “Mary de Cork”, feta per Oriol Broggi ens porta a l’escenari dues històries que s’entrellacen. A la primera, una trobada familiar al voltant d’una taula la nit de Nadal. Beuen, canten i omplen la nit de records del passat. En Gerald ha preparat un discurs solemne que el farà entristir i de tornada a l’hotel camina al costat de […]

Aquesta proposta escènica ens ha agradat i molt i s’ha convertit en una altra «cinc cargols» del nostre particular rànquing.Sergi Belbel ha fet l’adaptació del text de Friedrich von Schiller, reduint a dues les cinc hores de durada original i en set els dinou personatges que hi apareixien. En aquesta versió només Àlex Casanovas torna a interpretar un paper, aquest cop el del comte de Leicester en tant que el 1990 també al Teatre Lliure, era el jove Mortimer. La potent escena del enfrontament de les reines als jardins del Castell de Fotheringay, potent a la obra original, adquireix en aquesta proposta una força que ens arrosega. Dues maneres d’entendre el món, dues religions i dues actituds davant la vida, […]

M’havia fet unes grans expectatives amb aquesta producció del TNC, a partir de la roda de premsa a la qual vaig poder assistir fa uns dies i a vegades això fa que a l’hora de veure-la representada a l’escenari et pugui arribar a decebre; en aquest cas, aquesta premissa no es va complir gens, perquè literalment em va fascinar absolutament tot, especialment el text de Pau Miró, la seva direcció, l’escenografia espectacular de Max Glaenzel i les excel·lents interpretacions dels set actors. VICTÒRIA, és una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50. El que valoro més de tot és el text, escrit especialment ara per Pau Miró, en rebre l’encàrrec del director del TNC Xavier Albertí […]

Es va acostant el final de temporada i, amb l’arribada del bon temps, els teatres es guarden els últims cartutxos amb noms de primera fila per tal d’atreure als espectadors. En aquest cas, el Condal ens presenta una comèdia lleugera amb l’atractiu de tenir a Gabino Diego al capdavant. Cal dir que aquesta no es conforma només amb una mera distracció gratuïta, ja que en tot moment hi és present un rerafons reflexiu. Així doncs, la història resulta atractiva i suggerent, desenvolupant el tema de quines són les amistats de veritat, però anant més enllà dels tòpics i no mostrant només la cara amable. En aquest sentit, es posa el tema en una situació límit per tal d’observar les diferents […]

“Vitòria” és una història que ens parla de por, repressió, solitud, supervivència i corrupció a la Barcelona dels 50 després de la Guerra Civil, en una barberia en el barri del Raval. Un barri on no hi viuen herois, sinó gent normal que tenen por i s’amaguen sota una màscara per poder sobreviure. Callar, desconfiar per poder sobreviure. Por. “Victòria” és una obra on es planteges les petites “victòries” amb la que una part de la població combatia la dictadura davant un règim franquista. Petites històries entre gent humil de barri, una ex-cupletista mare i el seu fill, el triangle amorós entre un falangista, un republicà i Victòria una vídua que intentarà regentar la barberia del seu difunt marit. Fixeu-vos […]

Aquesta nit passada vaig anat al Bogart, un espai ampli i acollidor, situat a l’avinguda Diagonal 426 de Barcelona. Inaugurat fa tan sols dos mesos (15-02-2016) “Bogart, Teca i Arts” és un nou espai gastronòmic i cultural a Barcelona. Un punt de trobada entre la gastronomia i la cultura. Un lloc on podreu menjar i gaudir cada nit, de dimarts a dissabte, d’una actuació diferent, ja sigui música, teatre, dansa,… En aquests moments es pot veure “La música de les paraules”, un espectacle protagonitzat per l’actriu Montserrat Carulla. Sí, sí, ja sé que molts de vosaltres us estareu fent la mateixa pregunta que jo mateixa em vaig fer; fins hi tot ella, només començar l’espectacle, la va deixar anar, com […]

Aquest dijous passat vam assistir a l’estrena del segon espectacle que dins del cicle de Teatre Gestual i amb el nom de YO GESTO ha programat la Sala Fènix durant cinc setmanes. Es tracta d’un tipus de teatre gestual i de Clown, combinat amb teatre físic. Malgrat que el Clown no és un tipus de treball que ens apassioni massa, hem de dir que en aquesta ocasió ens han agradat molt especialment l’expressivitat gestual d’ambos actors que ens transmeten els sentiments contradictoris que els envaeixen. Aconsegueixen transmetre tot un batibull de sentiments únicament amb els seus moviments i la seva gestualitat. Expressions de sorpresa, de dolor, de tristesa, d’alegria … molt i molt reeixides connectant amb l’espectador que se sorprèn, […]

Neil Labute es uno de los autores norteamericanos contemporáneos que más se representa en nuestros teatros. Su especialidad son las relaciones de pareja, o mejor dicho la guerra de sexos. Sirve casi siempre sus historias bajo el envoltorio de comedia, pero en el fondo son historias amargas, duras y los personajes tienen reacciones imprevisibles que pueden hacer mucho daño… Por lo tanto, dirigir una obra de Labute es peligroso y arriesgado, y si no se encuentra el punto justo se puede caer fácilmente en algunos vicios del teatro de boulevard. En su momento, Julio Manrique acertó de lleno con las modélicas y tan recordadas La forma de les coses o Coses que dèiem avui. En este caso, sin embargo, Marilia […]

Ya sabemos que las relaciones de pareja no son fáciles y el teatro, la poesía, las películas y las canciones (las buenas y sobre todo las malas) se empeñan en mostrarnos esto. Es por ello que cuando vemos otra obra que comienza con una discusión hay gente que se pone las manos en la cabeza: Otra vez lo mismo? Y aunque lo sea, en Pretty, no tenemos esa sensación. Neil LaBute cada vez es menos un desconocido en nuestro país (ya somos unos cuantos que le vamos siguiendo la pista) y sabemos su valía a la hora de construir situaciones que parecen funcionar por sí solas. En esta pieza se apoya en el humor para hacer una crítica de la […]