Recomendaciones

Això és el que van ser i són Blesa, Rato i companyia, uns éssers menyspreables, lladres i causants de la ruïna de molts petits estalviadors, i Simona Levi ho ha sabut posar en solfa a partir dels mails que algú els va fer arribar. No ho ha tractat com un informe avorrit i ple de números, sinó com un thriller trepidant i, és clar, el públic ens hem quedat amb la boca oberta fins que l’hem tancat per aplaudir, aplaudir i aplaudir… Molt bons els actors Barberà, Julien i Pérez, ho han brodat. Felicitats! Crítica completa » http://bit.ly/29upSk1

Una nova producció de la Agrupación Señor Serrano boníssima, d’aquelles de no perdre-se-la per cap motiu. Seguint el serrano style només d’entrar a la sala, sembla que algú hagi fet el pessebre al juliol, però no el que hi ha per terra no té res de bo. L’obra és una denúncia molt ben orquestrada sobre la passivitat dels mandataris europeus davant el problema de la immigració i la mala fe o incapacitat dels governants per aplicar solucions dignes, que ens allunyin del feixisme, aquest ocellot negre que ens està sobrevolant. Compte! Crítica completa » http://bit.ly/29ln2v2

A vegades la intuïció ens falla a l’hora de seleccionar els espectacles que podem veure del Festival Grec i aquest és un cas claríssim, de què la meva selecció no va coincidir en RES, en el que esperava de la producció escollida. El resultat ha estat tan decebedor, que fins i tot haig de dir que no vaig poder aguantar a la butaca els 90 minuts previstos… i quan faltava poc per l’hora, em vaig aixecar de la butaca i vaig marxar de la sala. En cap cas afirmo que sigui una presa de pèl cap a l’espectador i això no ho diré mai d’un treball en el qual han participat un munt de persones i evidentment, ho han intentat […]

Quan entrem, les butaques no hi són, una estructura metàl·lica encercla un espai central on hi ha tres bancs de fusta i un munt de maletes. Als laterals uns taulons de fusta fan de grades. Un parell de grans pantalles, a banda i banda informen de les sortides dels trens. A una banda de l’espai maquines expenedores de begudes, a l’altra banda dos lavabos. (que algú fins i tot, els voldria utilitzar, malgrat que són de attrezzo). Moltes expectatives que de mica en mica s’aniran diluint. I és que ens trobem amb un muntatge i una posada en escena potents, unes interpretacions entregades i quasi totes convincents, però ens ha fallat el text, que per nosaltres ha estat poc elaborat. […]

És tal com les vaig veure jo. L’escenografia em va decebre molt, el vestuari una miqueta i la il·luminació força. Penso que Andrés Lima (que és un director excel·lent) no hi va saber donar el to, i aleshores els actors, per bons que siguin, no hi tenen res a fer. llàstima perquè a mi Arthur Miller m’agrada molt. A veure que passarà amb El Preu, toquem fusta. Crítica completa » http://bit.ly/29pEIIe

Resulta curioso comprobar como la turbulenta situación económica y social que sufre nuestra sociedad desde el inicio de la crisis ha acabado asaltando, de forma inevitable, también nuestros escenarios. Hace muy poco que hemos podido ver propuestas del llamado teatro documental como Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas o Camargate de Jorge-Yaman Serrano donde grabaciones y documentos reales servían de base para una dramaturgia que pretendía poner en evidencia algunos de los aspectos más podridos del sistema. En esta misma línea de denuncia, Hazte banquero expone el caso Bankia y el escándalo de las tarjetas black con un espíritu de divulgación que pasa por encima de todo. De este modo, a diferencia de los ejemplos antes mencionados, aquí no se consigue que […]

Llàtzer Garcia da un giro inesperado y nos sorprende con una obra de ciencia-ficción fantástica inspirada a la serie de Twilight zone y los autores clásicos Richard Matheson, Charles Beaumont y Ray Bradbury, tres historias breves que hablan del dolor y la extinción. Esta es la apuesta de la Sala Flyhard para este mes de julio. Una apuesta arriesgada que puede pasar desapercibida en medio de la sobreoferta del Grec, pero que también podría convertirse en una de las sorpresas de la temporada. Con un reparto de lujo donde destaca una espectacular Vanessa Segura, un texto de gran intensidad dramática y una puesta en escena sencilla pero muy efectiva a la hora de generar tensión, L’última nit del món es […]

En Confessió d’un expresident Queco Novell huye de su imagen televisiva y da vida a uno de esos políticos que vemos en la tele a diario, esos hombres con traje, corbata y grandes dosis de cinismo. Sin sátira y sin buscar la carcajada del público el texto de Confessió d’un expresident nos pone ante un espejo y nos pregunta por qué permitimos que este tipo de individuos controlen nuestros países y, de rebote, nuestras vidas. Con una puesta en escena sencilla, pero eficaz, una buena interpretación y un texto excelente, Confessió d’un expresident es una muy buena pieza de teatro político. Totalmente recomendable. Más información (en catalán) en Somnis de teatre

DE STILLE KRACHT (La força oculta), és el tercer espectacle que veiem d’aquesta extraordinària Companyia de Teatre neerlandesa …. i tercera valoració que obté la màxima puntuació de 5 cargols voltaires. En entrar a la Sala Fabià Puigserver, ens adonem que la quarta paret plena de columnes, ha estat de nou aixecada i ens deixa a la vista l’enorme escenari, aparentment buit d’escenografia, per deixar als 14 actors poder transitar sense entrebancs per la totalitat del seu espai. Al fons de l’escenari plou amb certa intensitat. Pocs elements afegits…. el principal a la dreta de l’espectador, un piano de cua arran de la pluja (encara en zona seca), la qual cosa ens fa patir, no sigui cas que es mulli […]

“Estació Tèrminus” és un d’aquells espectacles que quan em pregunten que tal…dic “sí però no”. M’explico… tot ha estat perfecte (escenografia, interpretacions, llum, text, direcció,…), però el resultat final no ha acabat de quallar. El públic de seguida que entrem a la sala, ens adonem que estem en una sala d’espera d’una estació de tren ( els llums, les estructures de ferro, les màquines expenedores de menjar i begudes, les maletes i bosses de viatge), no hi falta cap detall. En mig de l’espai escènic hi ha col·locats uns bancs. Alguns espectadors s’hi asseuen. En aquell instant passen a formar part de l’acció. Ells seran els indiferents, els que s’ho miren tot i no fan res, els observadors impassibles dels […]

Feia uns anys en què una producció teatral no era la que obria el Festival i si bé hem de dir que l’amfiteatre del teatre Grec no és potser el lloc més idoni per oferir teatre, aplaudim aquest començament. Arthur Miller, un dramaturg que es caracteritza per la càrrega social i de denúncia que impregnava a les seves obres, ens parla en aquesta ocasió d’un episodi de la història dels EUA que va tenir lloc a Salem (Massachusetts) el 1692. L’autor va escriure aquesta obra com a resposta a la famosa “caça de bruixes” del senador McCarthy, un episodi de la història dels Estats Units que es va desenvolupar entre 1950 i 1956 durant el qual el senador Joseph McCarthy […]

Al menys jo no he acabat d’entendre el que estava passant en aquella estació central d’alguna ciutat del món, però en canvi m’han agradat els actors, els moviments escènics, les corredisses, les aturades… Les actuacions i com han cantat, però no m’ha arribat el que em volien explicar. Només m’he adonat que de vegades alguns personatges estaven molt enfadats. Llàstima perquè el conjunt era guapo de veritat. Crítica completa » http://bit.ly/29fETCX

Dissabte passat a la tarda vàrem tenir sessió doble de Teatre i la primera d’elles va ser aquesta proposta de LI DIUEN MAR al Teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. De fet va ser una de les primeres entrades que vàrem comprar del Festival Grec, perquè coneixíem de primera mà, per boca d’en Julio Alvarez (director del Teatre Tantarantana), l’enorme esforç que a l’entorn d’aquest teatre, s’havia realitzat per crear aquesta proposta totalment innovadora. I és que al voltant de 80 persones entre adults i joves del barri del Raval, han treballat des de fa gairebé 8 mesos, per aixecar aquest espectacle multidisciplinar i per això s’han basat amb les seves pròpies vivències, per tal de parlar-nos de […]

Quatre membres de la tribu dels Afasians s’han reunit per fer una conferència sobre la destrucció del jo, l’apertura de la caixa del Gat Schrödinger (un gat quàntic, que pot estar viu i mort al mateix temps, a més a més d’estar en dos llocs a l’hora). Ens han parlat de les partícules, els àtoms, les ondes i d’en Sancho i en Quijote ( que tothom sap qui són però mai ningú s’acaba de llegir el llibre). Dels experiments rituals i la demostració analògica de la física de las possibilitats. De les estratègies per l’ús i la integració de les diferents dimensions. Una taula amb quatre micròfons i un sofà, en el que faran un descans sense descans…, són tot […]

Ivo Van Hove es uno de los directores más importantes del momento a nivel mundial. Hasta ahora lo avalaban los grandes espectáculos que ha traído los últimos años al Grec, pero a todo esto se tiene que sumar la notoriedad conseguida con el último proyecto musical de David Bowie o el prestigio ganado hace pocas semanas con el premio Tony al mejor director. Está claro que su estilo -pero también el del teatro belga y holandés en general, con referentes como Luk Perceval, Alain Platel o Frank Van Laecke- está despertando admiración en todas partes donde se presenta. En La força oculta, Van Hove lleva a escena una obra fundamental de la literatura holandesa, y a pesar de ser una […]