Recomendaciones

MODULAR és una proposta de Josephine Grundy amb direcció musical de Chris Orton que formen la companyia VoxDansa Ensemble. Una proposta de teatre de butoh, amb una sola intèrpret i música en directe. Ells han dit que «serà el públic qui determini aleatòriament l’ordre de la peça», però no ens adonem que és així, ja que la improvisació ve donada pels colors de les cintes que portem al coll i el lloc de la sala on hem anat a seure, una forma tan subliminal de fer-ho, que si no és perquè ho van explicar a la roda de premsa no haguéssim sabut que el treball està basat en una improvisació continua, qui determini aleatòriament l’ordre de la peça. Un espectacle […]

“Paulina” és una adaptació de “La casa de la fuerza “ d’Angélica Lidde, dirigida per Jessica Walker i interpretada per l’actriu francesa Clemence Claillouel. “Paulina” és una proposta dins del teatre experimental, arriscada i d’una càrrega emocional molt forta, no apta per a tots els públics. “Paulina” ens parla sobre la violència de gènere. La violència física (violacions, maltractament físic i moltes ÓSTIES), i el maltractament psicològic (tu no eres nada, tu eres MIERDA). Partint del dolor individual (fets reals) sobre la violència de gènera en la societat mexicana (Mèxic és un dels països amb més índex de feminicidis registrats),en realitat ens aproparem, tot i que inicialment no ens ho pot semblar, a un dolor més universal. “Paulina” és un […]

«Tienes que ir a verla»… Pocas obras hay en las que el público concluya al unísono con una frase tan categórica, y menos siendo teatro de máscara, pero André y Dorine es así, pura magia que gusta a todos, y no es para menos. Por su poética, por su delicadeza, por un hilo argumental genialmente construido, por su naturalidad y calidez, por una calidad interpretativa muy alta en un tipo de teatro en el que no es nada fácil… La lista de razones para ir a verla es interminable. Como público vives una montaña rusa de sentimientos, de sensaciones, ríes, lloras, te emocionas, empatizas con los personajes, los quieres como si fueran tus propios abuelos. Es una oda al amor, […]

Sí, el més fluix dels tres que s’han fet. Els dos anteriors van anar de molt bé a regular. Aquest és fluix, fluixet. Té coses divertides com l’homenatge a Mr. Bean o el leitmotive del lladre, però en general li falta gruix, i així costa d’aguantar una hora llarga. Els actors s’entreguen, però quan falta «xixa» no hi ha res a fer. Crítica completa » http://bit.ly/1O3nkt8

A partir de textos de Txèkhov, Pep Tosar ha escrit un text que te com a rerefons “la Gavina” i com a base “l’Hort dels cirerers” tal com ens va explicar ell mateix a la roda de premsa. Una “família teatral” ha estat treballant en una sala de teatre durant més de 35 anys i estan a punt de ser desnonats per falta de pagament del lloguer de la sala. Com a comiat estan assajant una nova versió de «la Gavina». Tot i que el productor els hi insisteix, ells no estan disposats a fer teatre comercial per poder mantenir la sala. Destacar molt especialment el personatge de l’Imma Colomer, al que crea en la frontera de la pèrdua de […]

Àngels Bassas està genial, és una actriu de cap a peus que es deixa la pell en l’escenari. Un monòleg contundent interpretat per ella amb una gran varietat de registres: Àngels és sensual, és tímida, és dòcil, és elegant, és discreta. Àngels és dura, és intransigent, és despietada, és enèrgica, és màfia. Està molt clar que de vegades has de seguir peti que peti les teves intuïcions, i aquesta proposta és una d’aquestes vegades a les que hauríem d’haver-nos refiat de la nostra intuïció … i malauradament no ho vàrem fer. A nosaltres no ens han interessat mai tot el que està relacionat amb la màfia, ni en cinema, ni en literatura. Malauradament no hem connectat amb el text, no […]

Esta producción de La Taimada está llena de imágenes que perturban, desde el lento paseo de los cinco bailarines (momento de la creación) hasta la aparición de los accionadores, la manipulación de cuerpos inertes o el baile de las prostitutas. Todo ello bien sazonado de escenas violentas y momentos que incomodan, como el largo proceso de desvestir y lavar un supuesto cadáver. Según el programa de mano, la obra quiere mostrar la evolución del ser humano después del octavo día, cuando el creador ya se había retirado a descansar. Lo que vemos, pues, es la autodestrucción del hombre y la pérdida irreparable del sentido común. Y lo vemos a través de una estética que recuerda a Kubrick e incluso a […]

Es muy interesante cómo la Sala Flyhard está abriendo, poco a poco, camino a nuevos géneros y subgéneros poco vistos o inéditos hasta hace no mucho en la dramaturgia catalana. De esta forma, hemos visto comedias románticas con protagonistas homosexuales (Smiley), sátiras sobre el terrorismo (Burundanga) o la violencia policial (El rei borni), e, incluso, obras de terror de serie b (Es fa fosc). En esta misma línea de innovación, Tortugues es una historia de amor que combina humor con estrafalarias teorías de física cuántica. El texto de Clàudia Cedó es inteligente y está muy bien medido. El punto de partida sirve, ejemplarmente, para generar gags y situaciones de gran comicidad tanto como para abrir reflexiones más profundas sobre la […]

A pesar de que no lo pueda parecer así de entrada, Tortugas es una comedia romántica que va de menos a más. Podemos perdernos entre las teorías de física cuántica o los experimentos que utilizan humanos como conejillos de indias -como en la fantástica La felicidad, de Javier Daulte-, pero el mensaje es mucho más sencillo y nos llega a todos. Está claro que vamos demasiado acelerados, que nos perdemos muchas cosas en esta vida sólo porque pasamos de largo, y si desaceleramos podemos acabar descubriendo el gran secreto… Y es que no es tan difícil acabar mirándonos a los ojos… y vernos. Lo que está clarísimo es que la obra de Clàudia Cedó es una comedia ejemplar, muy bien […]

Trasladar mundos oníricos, surrealistas o definitivamente muy personales a un escenario siempre es complicado, sobre todo porque hay el peligro de caer en lugares comunes o de pecar, incluso, de cierta cursilería o de un molesto vacío. No es el caso de Saara Turunen, que tiene muy claras sus ideas y que recrea su particular universo con mano firme. No pierde de vista el mensaje o mensajes de su discurso, consigue una interpretación coherente y cohesionada, aplica una estética retro que favorece el conjunto y hace un habilidoso uso de la iluminación y el espacio sonoro. Entrar en el mundo de Turunen puede resultar complicado, o cuando menos puede desconcertar al espectador más acostumbrado a historias realistas y muy masticadas. […]

Esta versión de Romeo y Julieta se basa más en las leyendas que corrían en su momento por Italia, que en la famosa tragedia de William Shakespeare. Este hecho, junto con las estructuras teatrales de la época y las rígidas convenciones operísticas de principios del siglo XIX, contribuye a que el espectáculo se aleje un poco de todo el que atribuimos a la historia de los dos amantes. Aquí tenemos luchas políticas, amenazas de guerra, unos amantes que ya se conocían de antes, un casamiento que se frustra en el último segundo y una Julieta que acaba muriendo literalmente de amor. Bellini opta para dividir la ópera en dos actos, que a la vez están subdivididos en tres escenas cada […]

Pel meu gust acumula uns quants problemes (que detallo al post) que han fet que no me la cregués. També té virtuts (que detallo al post), però no han sigut suficients per inclinar la balança. La Seca amb entrades exhaurides i un públic entusiasta. Per sort no a tots ens agrada el mateix. Imagineu-vos que a tots els homes ens agradés la mateixa dona, o el mateix home… Crítica completa » http://bit.ly/1XWmnot

Una recomanació d’un amic “teatraire” a l’espai de Facebook «Teatre, l’opinió dels espectadors», ens va fer trobar el forat per fer cap al Cafè Teatre Llantiol i poder veure aquesta magnifica MIRTA EN ESPERA de la qual no en sabíem res. Aquesta proposta està escrita, dirigida i interpretada per Angela Palacios. Ella és actriu i realitzadora nascuda a Logronyo en 1984, i com ens explica a la seva pàgina web (www.angela-palacios.com), des de fa més de deu anys, es dedica al teatre en qualsevol format, de carrer, en sala, infantil, davant i darrere d’una càmera o transmès en una aula. Viu a Barcelona i fa tot just un any va inaugurar la plataforma de creació «Los espejos son para mirarse» […]

Els Sixto Paz tornen a la cartellera després d’assolir èxits com Pulmons o Història. En aquesta ocasió, ho fan amb una obra carregada d’humor i que diu les veritats sense embuts, tot girant al voltant de la obsessió pels ideals de bellesa presents en la nostra societat, els quals ens causen ferides internes sense que ens adonem i que poden posar en perill la nostra estabilitat. Realment, el text no ens descobreix la sopa d’all i tampoc va molt més enllà d’una reflexió adequada sobre el tema, però aquest resulta molt entretingut gràcies a unes trames ben trobades i a uns personatges ben dissenyats, fent saltant les xispes a l’hora d’interactuar entre ells. La direcció de Marilia Samper torna a […]

Dissabte dia 21 plovia a doxo quan ens vam encaminar a la Sala Muntaner per veure aquesta obra que no vam veure a la temporada 2013/2014, en aquesta mateixa sala, ni en la seva versió de fa 20 anys estrenada al Poliorama i interpretada per Josep Mª Flotats i en Juanjo Puigserver. Era per tant una obra pendent i que en la roda de premsa ens va semblar prou atractiva. I no direm pas que no és una proposta interessant, amb un text potent amagat sota un joc de paraules que volen dir més del que diuen. Però hi ha hagut alguna cosa que no ens ha acabat d’atrapar, potser el mateix text amb masses segones intencions, potser la interpretació […]