L’estrès és un monstre que ens devora. Arribar a casa, obrir la porta, deixar les maletes, respondre el telèfon, netejar la casa, anar a la feina… Llegué para irme ens regala boniques imatges (dins l’univers clown) de la soledat de l’ésser humà contemporani. La necessitat de trobar l’amor en el record, la impossibilitat de descans quan el llit t’escup del paradís, el desig sexual en l’únic company que tens a mà -un electrodomèstic-, i l’omnipresent i incansable contestador que ens subratlla la incomunicació.
No obstant això, el talent i la tècnica de Gabriel Chamé Buendía estan totalment desaprofitats per la manca d’una bona dramatúrgia. En molts moments ens trobem en una successió de gags buits de contingut, quan es troba un filó explotable l’esgota fins a fer-li mal a la peça i trobo certa gratuïtat en comentaris i accions (activitats?) que busquen el riure pel riure (o la provocació per la provocació) que no ajuden gens a la coherència de l’espectacle ni a la creació d’un personatge amb el qual puguis empatitzar.
També he de dir que hi ha gent que s’ho va passar molt bé durant l’obra i que van connectar-hi des del primer minut. Jo vaig tenir una experiència intermitent que vaig poder gaudir només a estones.