És el segon lliurament de la trilogia que ens presenta Peeping Tom, que va començar amb Vader (Pare) en 2014, i que finalitzarà amb Kinderen (Fills) en 2018.
La mort de la mare de la creadora Gabriela Carrizo va ser el detonant de la reflexió i el plantejament de Moeder, al voltant de la figura de la mare, a la que mira i ens atansa des de diferents perspectives. Després de crear a l’uníson mitja dotzena d’obres trasbalsadores, en la seva trilogia han decidit repartir-se les tasques. Ell va dirigir Vader; ella Moeder. Kinderen, la tercera part, vindrà de la filla d’ambdós.
Una investigació sobre la figura materna, sobre els vincles biològics o merament emocionals que conformen les relacions familiars. Una obra sobre la memòria per explorar moments relacionats amb aquesta figura, l’embaràs, el part, la infantesa, la separació, la mort … Peeping Tom aborda aquesta idea amb la mateixa mirada alhora sensible i sarcàstica amb la que ens té acostumats.
La construcció escenogràfica és de vital importància per la manera que té de treballar aquesta companyia, on el temps i l’espai físic interactuen amb el so i donen un sentit diferent dels detalls que habiten aquest espai. Ho han concebut com un museu, però un museu de la memòria on el pare va rescatant de les golfes els records que empolsegats esperen el seu moment, ell bufa, treu la pols i els mostra.
La proposta de la companyia es mou entre les contorsions frenètiques i la teatralitat cinematogràfica. En el seu treball s’interrelacionen teatre, música, dansa i espai escènic amb tanta naturalitat que sovint són quadres vivents d’un realisme aclaparador. Un món de malsons, pors i desitjos envolten els personatges que al mateix temps presenten escenes absolutament versemblants de les nostres vides, vides fetes de relacions, d’experiències grupals, que suren per damunt de la nostra individualitat.
El nucli familiar és el primer grup amb el qual ens identifiquem en el mateix moment de néixer. Els vincles biològics ens condicionen però són els emocionals i relacionals els que marcaran les nostres vides. La mare i per extensió el nucli familiar marca límits de protecció, de seguretat, de contenció i al mateix temps condicionen la nostra individualitat i la nostra llibertat. L’equilibri o el desequilibri és el que condiciona la nostra relació amb el món.
Aquest és el principal motiu que ha fet situar l’acció en un museu com a metàfora dels records que vinculen, que lliguen, que condicionen. Una mena de peixera simbolitza l’observació des de dins cap enfora o al inrevés.
Un collage d’escenes i sons reviuen els moments relacionats amb la maternitat, la respiració, el medi aquós del fetus, el batec del cor, els dolors del part … els moviments harmoniosos o violents d’uns ballarins que semblen nascuts sense ossos i uns actors que remarquen amb la seva gestualitat cada una de les situacions.
Una proposta genial.
Si desitgeu llegir la crònica original sencera, només heu de clicar AQUÍ