Dels que fan mal perquè el tema és pelut, perquè les obres de denúncia fan forat quan el nivell artístic és alt, i perquè en aquest cas ho és molt d’alt. Els textos de Carla Rovira són molt bons, la música de Clara Peya t’abdueix i les coreografies de l’Ariadna Peya són possiblement les autèntiques protagonistes de la funció. Els moment en que la noia violada intenta rentar-se per treure’s el fàstic de la pell, és antològic, i ho dic jo que en dansa vaig molt fluix, però el meu estómac mai m’enganya.
Un espectacle que s’ha de veure i s’hauria de fer veure, penso, principalment als instituts on, diuen, que encara hi ha molt masclisme. Tenim molta feina pendent.
Crítica completa » http://bit.ly/2tS4lfi