És el meu primer espectacle dins del Festival Grec d’enguany. Les expectatives eren molt altes. Dimitris Papaioannou està considerat com un dels millors artistes escènics grec d’arreu del món i tinc moltes ganes de veure que ens proposa amb la seva creació “The great tamer”, una obra que ens parla sobre el temps segons la mitologia grega, que segons Papaioannou és la qui controla les forces per crear la vida.
Un seguit d’imatges poètiques omplen l’escenari. Acompanyades de la música d’El Danubi blau d’Strauss, però amb un ritme més lent, juga amb el cos humà (actors, acròbates, ballarins), mostrant-nos una sèrie de quadres pictòrics i figures visualment hipnòtiques, que em recordaven a éssers mitològics i moments bíblics, que ens parlen de la vida humana des de la mitologia a l’actualitat.
La natura hi és present en tota la representació, el seu simbolisme se’ns mostra en forma d’arrels, sorra, aigua,…i el cos nu dels artistes. Imatges i accions repetitives, algunes molt simples i altres d’una gran complexitat. Idees abstractes i d’altres amb molt de transfons, metafòriques i fins hi tot crítiques.
Després de veure aquest muntatge, estic totalment d’acord amb aquells que diuen que Dimitris Papaioannou és un dels grans poetes de l’escena contemporània actual.
Possiblement és un dels espectacles més meravellosos que he vist visualment. Papaioannou utilitza tots els seus coneixements artístics pel que fa al món de l’escena ( direcció, coreografia, interpretació, escenografia, vestuari i il·luminació), però m’ha faltat alguna cosa que per mi és imprescindible en un espectacle… emocionar-me, fer-me sentir alguna cosa més que una fascinació visual. No en tinc prou que sigui increïble visualment, ni perfecte en execució i interpretació, que ho és indiscutiblement. Necessito sentir. I en aquesta ocasió no ho he aconseguit. Per això no li he donat la màxima puntuació, tot i que estic totalment convençuda que passarà a ser un dels millors espectacles d’aquest festival.