A primera vista, costa pensar en la física quàntica com a un element poètic. Però la veritat és que les realitats paral·leles, el destí programat i el famós gat d’ Schrödinger, viu i mort a la vegada, donen per molt en el món de l’art. I en el del teatre.
Veient aquesta obra em van venir al cap molts referents relacionats amb la física. Un dels més recents, el dels Afasians, la delirant conferencia dels Corderos.sz i Za!. També el propi Angelet ja va tocar el destí a Ego, obra que també es va poder veure fa uns anys a la Flyhard. Allí era una aplicació la que prenia les millors decisions per tu, estalviant-te el mal tràngol d’haver de triar. Però l’exemple més clar és el de la tragicomèdia Constelaciones de Nick Payne – text del que vaig poder veure un preciós muntatge a la desapareguda Kubik Fabrik de Madrid, amb la genial Imma Cuevas, i que també va ser representat fa uns anys pels Obskené al Teatre Akadèmia -. Allí es tractava també la història d’una parella en moltes de les possibles realitats.
Ara bé, de la mateixa manera que la física quàntica proposa que un mateix fet pot ser viscut de formes diferents i produir infinits resultats, en el teatre un mateix tema es pot tractar a cada producció de forma diversa. A Lifespoiler, obra creada per Marc Angelet i Alejo Levis, una fuga en l’espai-temps ens ha permès veure a facebook tot el que farem – i penjarem- en els pròxims 7 anys. Adéu al misteri de la vida. Quan les dues protagonistes d’aquesta història –Vicky Luengo i Bruna Cusí –es troben, una d’elles ja sap tot el que han de viure juntes. L’altra no ha volgut saber-ho. Però l’aparició fortuïta (?) d’un tercer i enigmàtic personatge –Sergi Matamala– sembla que pot trastocar-ho tot.
Costa explicar l’argument d’aquesta història sense fer spoilers. I és que al principi és difícil entrar-hi. Amb una trama que es repeteix i uns salts temporals que no s’entenen, ens trobem amb una mena de thriller que es pot arribar a fer pesat. La cosa canvia cap a la meitat de la funció, quan es produeix un punt d’inflexió en el que l’espectador compren el joc i es converteix en còmplice de la història. A partir d’aquí, s’entra de ple en el territori de la ciència ficció però també es potencia molt més la comèdia.
Interpretativament, es tracta d’una obra molt complicada per la quantitat de salts temporals i la rapidesa amb la que es duen a terme. El repte és gran però val a dir que els tres actors el superen amb nota. Un altre desafiament és també el de l’escenografia, que a mida real continua impressionant tot i les fotografies que inevitablement s’han acabat filtrant. La il·luminació, plena de simbolisme, ens transporta de seguida a una mena de món apocalíptic que potencia el misteri.
En conjunt, una obra curiosa i un muntatge més que acceptable per el que val la pena tenir paciència i deixar-se portar. Al final el misteri s’acaba aclarint i el gat acaba enganxant-nos.