Recomendaciones

“Barcelona 24h” és una comèdia musical romàntica, fresca, divertida i dinàmica on els principals protagonistes són els nostres joves. Escrita per Pau Barbarà Mir, presentador del programa “El Camerino” de iCat a Catalunya Radio, també autor de la música, coneixem les històries de quatre joves residents a Barcelona. Històries quotidianes que viuen els joves d’avui en dia, com la dificultat de trobar pis, les nits de festa, la decisió de deixar la carrera a mitges per perseguir els seus somnis, el ritme estressant que comporta viure en una gran ciutat, els problemes laborals, les relacions afectives i sexuals,… Tot i que l’acció passa a Barcelona, seria aplicable a qualsevol altra ciutat del món. El repartiment compta amb un grup d’actors […]

Ho sabem. El teatre ens obra a altres mons. Moltes vegades partim de la ficció per conèixer-los. A P.A.U partim de la crua realitat, de la veritat, de la no ficció per estimar-los. Per què si no els coneixem no els podem estimar. Quantes vegades he pensat que des del primer món ens queixem per què els nostres fills no tenen prou oportunitats. Però en quin món vivim? Us imagineu que el nostre fill vol anar a estudiar a l’estranger, i s’hi juga la vida per arribar-hi, i el retenen, i el maltracten, i pateix violència racial, i no parla ni s’entén amb el país on volia ser acollit, i en comptes d’estudiar acaba fent de manter? o volia ser […]

Yo no sabía qué iba a ver. Rigola como director, Pep Cruz y Alba Pujol eran un atractivo suficiente para ir sin haber leído nada. De hecho por el título supuse que trataba de emigrantes o de alguien que huía “al país de nunca jamás” Se trata de una apuesta teatral muy original ya que se presenta la relación real entre Alba Pujol y su padre durante la grave enfermedad que lo llevó a la muerte. Pep Cruz es Josep Pujol y los diálogos entre ellos pensados y dirigidos por Àlex Rigola son de una gran emotividad. No se trata de buscar formas que nos hagan más agradable un hecho incuestionable e inevitable sino de darle la dimensión natural, tranquila, […]

Design for living es una obra que Noël Coward estrenó el 1933, y que bajo la imagen de la alta comedia escondía uno de los primeros menage a trois que pasó por Broadway. Ernst Lubitsch hizo la versión cinematográfica, mucho más endulzada, con tres grandes nombres del firmamento de Hollywood: Gary Cooper, Fredric March y Miriam Hopkins. Ahora nos llega una versión que Llàtzer Garcia ha hecho suya, intentando acercar los personajes al momento actual, cambiando algunas situaciones y no censurándose ante ninguna de las posibilidades que da este triángulo amoroso. !Y la verdad es que funciona! Se nota todavía el lenguaje florido de Coward por detrás, pero se agradece ver como conviven y como casan los dos estilos: el […]

Bienvenidas todas las obras como ésta que están dirigidas (Bàrbara Mestanza), creadas (Laia Alberch, Judit Colomer, Bàrbara Mestanza y Carla Tovias) e interpretadas (Laia Alberch/Clàudia Melo, Maria Hernández, Georgina Latre, Júlia Molins, Sandra Pujol y Carla Tovias) por mujeres. También son mujeres la directora de movimiento y ayudante de dirección: Carla Tovias, la responsable de la música y espacio sonoro: Clara Aguilar y la de diseño de espacio y luces: Judit Colomer. Bienvenidas también las obras que hablan de mujeres, las feministas, las que defienden su lugar y luchan por la igualdad. The Mamzelles fue compañía residente de la temporada 2019-20 y esta pieza no se ha podido estrenar hasta ahora por la situación tan especial que todavía estamos viviendo. […]

Con una premisa divertida e interesante, que se va desdibujando a medida que avanza la trama, esta propuesta con texto de Andreu Rifé se muestra de una manera desigual. Se nos presenta la historia de dos hermanos bien diferentes, uno artista y de personalidad sensible (Adam) y otro boxeados y con carácter fuerte (Santi). Todo empieza cuando la pareja de Santi, la Carol, se prepara para abandonarlo mientras duerme para irse con Adama, con quien tiene una aventura desde hace un año. Pero el artista no acaba de verlo claro y se echa para atrás. Mientras la Carol se hace a la idea, Santi tiene un accidente que lo deja en coma. Y aquí entra la madre de los hermanos, […]

Tres vides conflueixen a Dau al sec per portar a escena el monòleg de Samuel Beckett. Tres vides dedicades al teatre, a la lluita i al treball escènic. Samuel Beckett va escriure aquest text per un actor, Patrick Magee. Boris Rotenstein la va dirigir a la URSS, quan Beckett estava prohibit, als 22 anys. Sergi Mateu, amb 18 anys, la presentava de final de carrera a l’Institut del teatre. El teatre té aquestes coses. Els projectes, les persones, les històries es troben, de vegades sense buscar-les. Així doncs, l’última cinta de Krapp, és per els seus protagonistes, d’una banda i l’altra de l’escenari, la primera cinta de les seves vides. O en tot cas, alguna cinta de les seves vides. […]

El éxito de Ovelles no sólo volverá en breve a los escenarios sino que, de la mano de sus autores, Yago Alonso y Carmen Marfà, lo hace ahora de alguna manera, con temas comunes como los aspectos más «mundanos» ligados a la muerte más allá del duelo, en aquel caso las herencias envenenadas y ahora, los rituales y costes asociados a los funerales, entierro … Con humor cercano al absurdo, exagerado pero tierno y que te va llevando sin darte cuenta por situaciones cada vez más rocambolescas pero que te lo parecen sólo a veces. La comparación con Ovelles es inevitable, con la que yo me quedo, quizás porque las interpretaciones me parecieron más cohesionadas. Un «pobre» hombre lucha contra […]

Vaya por delante que creo que soy el único espectador a quien no ha entusiasmado esta premiadísima propuesta, vista la temporada pasada, así que no me hagáis mucho caso, que no todo el mundo puede estar equivocado excepto yo. Y es que me pareció retrógrada a pesar de ser aparentemente «fresca», impartiendo carnets de madurez y dictaminando qué decisiones evidencian que no la has alcanzado aunque te hayan caído los 40. Propuesta bien arraigada en la nostalgia de los 80 y 90, empezando por la estructura de la obra, con dos caras, como aquellas casettes. Una CARA A simpática y humorística (aunque a mí tampoco me lo pareció en exceso) sobre los motivos y consecuencias de una ruptura, y los […]

A vegades tens sort i a vegades no. A vegades el destí t’acompanya i d’altres t’abandona al mig del mar. Això no nega que l’esforç titànic que fan milers i milers d’immigrants per arribar a Europa sigui en va. Yacine Diop, Malamine Soly i Lamine Bathily són els tres testimonis que acull la Sala Atrium per descobrir-nos unes històries que van més enllà dels informatius dels mitjans de comunicació. Amb música en directe, projeccions analògiques i una sinceritat absoluta, els tres protagonistes es despullen sentimentalment per obrir els ulls d’un públic conscienciat. Doble esforç de l’equip artístic per tal d’explicar com si fos la primera vegada i oblidant el patiment interior les experiències viscudes. El que comença sent petits monòlegs, […]

La faula de Jean de la Fontaine de El moliner, el fill i el burro ens recorda que mai pots acontentar a ningú, que facis el que facis rebràs les crítiques d’un sector i que en definitiva has de viure i actuar d’acord amb les teves conviccions. El poliorama presenta una versió remasteritzada de la faula on es posa sobre la taula la importància dels teus actes, la necessitat de despullar-se sentimentalment i, per damunt de tot, el fet de viure la vida com tu vols i no com els altres volen que la visquis. Annabel Totussaus i Mont Plans escenifiquen una conversa sincera i tendra. Natural a nivells altíssims i carregada de metàfores i de doble significat. L’experiència vital […]

El bon estat de salut d’un gènere, moltes vegades, es pot mesurar observant la gran diversitat de propostes temàtiques, formats i registres que neixen sota el paraigua de les seves convencions. L’existència mateixa d’un espectacle com Pegados indica que, fins i tot, de la premissa més boja, absurda i aleatòria es pot crear un musical i això és un molt bon senyal. Tot i tenir en compte la precarietat actual del sector i que estem parlant de l’adaptació d’una peça que ja es va fer fa 10 anys a Barcelona, resulta innegable que, a escala mundial, hem viscut una dècada de glòria pel teatre musical. D’aquest revival en concret, podem dir que manté les qualitats del seu material original. Es […]

Aquest «Allende» és el sisè muntatge de la Companyia Laboratorio Teatro. I com l’espectacle que vaig veure crida l’atenció la forma artesanal en què cuiden cada aspecte de l’espectacle.S’ha de dir que l’obra no ens parla d’Allende completament. Ens parla de parts de la vida d’Allende a vegades en forma de salts i converses, però tenim en primer pla la denúncia d’aquelles veus que es van tancar a força de cops. Dels desapareguts, dels torturats, de la tortura d’un poble per criticar a un dictador.La repressió de l’Estat Xilè i les accions del poble la veiem a escena en diferents moments. No falta les projeccions del poble en diferents moments per donar més força en alguns moments. Igual que la […]

Per tal de seguir construint el camí comú i necessari en termes de paritat i igualtat real en el món del teatre, probablement, l’objectiu principal hauria de ser el de donar a les dones autores, directores i creadores l’espai que mereixen. Això que, en certa manera, pot sonar a obvietat, continua sent encara un repte. En aquest sentit, ens hem de sentir orgullosos que figures com Bàrbara Mestanza estiguin aterrant, ja des de fa un temps, amb el corresponent soroll que provoquen, i començant a trencar sostres de vidre, barreres invisibles i tabús. Després de demostrar la seva fortalesa i personalitat escènica amb espectacles com La mujer más fea del mundo o Pocahontas, aquesta enriquidora veu dissident ha fet, en […]

“Allende” és el sisè muntatge de la Companyia Laboratorio Teatro, amb direcció i posada en escena de Jessica Walker. Els muntatges de Jessica Walker, tot i que toquen temes seriosos, disten del realisme tal i com l’entenem. Són muntatges on la metàfora i el simbolisme hi són sempre presents. En aquesta ocasió Walker agafa com a metàfora central la música, el llenguatge i la simbologia d’una simfònica per explicar-nos un part de la història que encara està viva. La posada en escena també està plena de simbologia i metàfores. Les dotze grans làmpades metàl·liques que pengen del sostre simbolitzen per un costat: les sales de tortura (quan són colpejades per els militars), i en cassolades de protesta (quan són colpejades […]