El bon estat de salut d’un gènere, moltes vegades, es pot mesurar observant la gran diversitat de propostes temàtiques, formats i registres que neixen sota el paraigua de les seves convencions. L’existència mateixa d’un espectacle com Pegados indica que, fins i tot, de la premissa més boja, absurda i aleatòria es pot crear un musical i això és un molt bon senyal. Tot i tenir en compte la precarietat actual del sector i que estem parlant de l’adaptació d’una peça que ja es va fer fa 10 anys a Barcelona, resulta innegable que, a escala mundial, hem viscut una dècada de glòria pel teatre musical.
D’aquest revival en concret, podem dir que manté les qualitats del seu material original. Es tracta d’una idea molt senzilla estirada amb gràcia i que se sosté, bàsicament, per la seva simpatia. Divertida, fresca i lleugera, sap que necessita no prendre’s massa seriosament i, per això, evita buscar drama, missatge o profunditat en tot moment. Ben al contrari, juga les cançons com gags, trenca la quarta paret i, constantment, busca una complicitat amb el públic que, en general, és un recurs que els funciona.
El muntatge planteja una història d’amor atípica (i un pèl surrealista), on la bona química entre Iñaki Mur i Júlia Bonjoch ho és gairebé tot. També cal destacar el personatge de la infermera (Gemma Martínez) que brilla en cadascuna de les seves breus aparicions. En definitiva, es tracta d’un concepte estrambòtic que entreté, està ben executat i genera un bon rotllo molt adient per temps de crispació com els que estem vivint.